És cert: tot canvia el dia que ens deixem de mirar.

Bonic i tendre, amb un final colpidor.

Fas honor a allò que dius a la teva biografia: "m'agrada massa l'enyorança, parlar del temps passat que se'ns escapa de les mans... " Enyorança i anhel. Un bonic poema.

"I aquella petita roca
ara és un gran turó.
I aquell cim inabastable
ara és un esglaó."

La muntanya es transforma als nostres ulls a mida que avancem... Vall de Núria, regne de quietud i pau.

Núria

A ple agost i amb mig món tancat per vacances, ha estat tot un privilegi per a mi la resposta a aquesta convocatòria, amb 9 relats que deunidó.
Gràcies a tots per participar!

L'argumentació que l'estanquer fa al protagonista per haver penjat el cartell de tancat per vacances la porta a adonar-se que ell també ha penjat aquest cartell en el seu cor. Una conversa aparentment sense importància que li ha tocat fons i fa que s'adoni que no pot tancar el seu cor a la possibilitat d'estimar.

La reflexió ens convida a plantejar-nos la possibilitat que una cosa així, o semblant, ens pugui estar passant a nosaltres mateixos. Tanquem el cor per vacances? Ens perdem alegries, vivències, amistats, amors.. per haver tancat els nostres sentiments a la cambra fosca? La frase final és una lliçó de vida, una invitació a obrir el cor a l'amor i a cuidar-se interiorment.

Vaig escollir el teu text com a guanyador perquè d'entre els que més m'agradaven aquest em va calar en el moment de llegir per primer cop, i en cada relectura m'oferia una nova reflexió i em removia alguna cosa per dintre.

Gràcies per haver participat, i per haver-lo publicat!

Vladimir... com pots dir que no ha entusiasmat ningú... ni a la jutgessa? Tal com et vaig dir "el llenguatge és correcte i acurat, ple de paraules genuïnes que fan la lectura entranyable..." i no vaig esmentar el marevellós "esquitx de mel!"

Et transcric aquí sota el comentari complet que et vaig fer el repte:

Un home rutinari queda enlluernat per les ungles de la dependenta de la fleca. Aquelles ungles negres el treuen de la rutina, el captiven i el fan lluitar i treballar per galantejar la noia que les porta. Obsessionat per aquelles ungles no veu més enllà ni s'adona de les mans mal cuidades de la noia ni de la veu punxeguda del "vale" quan finalment queden per veure's. Fidel al seu caràcter, meticulós, es presenta puntual a la cita, però el seu esperit tan pautat i metòdic no supera la contrarietat amb què es troba, que el sobrepassa i l'enfonsa.

El llenguatge és correcte i acurat, ple de paraules genuïnes que fan la lectura entranyable: lliscar, somicar, corriol, escarafalls, escantellar-se, repeló... En aquesta història veiem la rigidesa d'hàbits del personatge i també una reflexió sobre l'actitud dels humans davant situacions que no comprenem.

Hola Berenguer!

Aquí tens una part del comentari que et vaig fer al Repte 432:

En Mateu ha estat tota la vida treballant a la merceria que des de fa tres generacions regenta la seva família. En Mateuet, seguint la tradició, hereda el nom del pare, de l'avi... però ja no herederà la botiga ni l'esperit comerciant. Per al Mateu, el cartell de "tancat per vacances" és el passat. La ploma trempada i el color blau verdós ens transporten a la botiga de fa més de cent anys enrere. Retallant el cartell retalla el passat, i la frase manipulada, convertida en un significatiu "a prendre pel sac" és el present tal com el viu i el sent ara.

La redacció, és amena, ordenada i clara. El relat ens remunta als temps de l'auca del Sr. Esteve, llegint-la m'he trobat dins d'aquella antiga merceria i he imaginat tants i tant botiguers de barri que han hagut de tancar la paradeta.

Tal com ja et vaig dir, el relat complet m'agrada molt més que el que finalment vas presentar escurçat al repte. Ens parles d'una lletra gòtica que ningú ja és capaç de avui en dia i que cap font de lletra d'ordinador pot substiuir. Fas un "cortaipega" amb les lletres per convertir-les en el nou cartell. Te'n vas "amb l'ànima esquinçada", com el vell "Tancat per vacances".

M'alegro que l'hagis penjat.

Un relat magnífic, SenyorTu. M'agrada molt que l'hagis publicat!

Aquest és el comentari que vaig fer-te al Repte:

Aquest text és poesia. Un "tancat per vacances" que no es pot escriure a cap rètol ni penjar enlloc: és el descans del cervell quan arriba la nit, que pren consciència amb la llum del dia. Frases precioses que evoquen la lluna, el mar, el cel... expressions com "la brisa de la nit és una carícia de mare i d'amant" es llegeixen com un poema. La frase final tanca el relat d'una manera magnífica.

M'he trobat asseguda a la platja, una nit de lluna nova, completament relaxada, amb la remor de fons de la mar...

He anat cap als primers relats que tens publicats, aquells que amb el temps queden oblidats de comentaris, i m'he trobat amb aquesta història, senzilla i entranyable, sobre la trobada de tres generacions: canalla, mestres i avis gaudint junts d'un moment màgic al voltant d'una conillada.

L'afable vellesa dels avis, la disposició de les mestres, la il·lusió dels infants... i el poder d'atracció i d'unió d'aquells tendres animalons.

Un relat molt bonic que mereixia un comentari.

Salutacions de la teva companya de montaditos,

Núria

Doncs sí que feia molt que no publicaves... veig que ara hi tornes, amb un relat on la mort es fa present des del moment que un la veu com a destí. El mateix protagonista es forja el seu present i el trist destí, "nu i sol".

Jo també he passat temporades sense publicar ni passar pel fòrum, però ja ho veus, un bon dia m'hi torno a posar i ja em veus enganxada als reptes una altra vegada! I tu, no t'animes a participar-hi? Per cert, si passes pel fòrum abans de dilluns, a veure si t'inspira el repte vigent... Si més no, ens podries tornar a despertar amb els teus bondies!

Quin bon grapat de nanos!

Anava a triar-ne tres però havia de descartar-ne i ho he deixat córrer. M'agraden perquè expliquen històries que reflexen d'una manera simpàtica i irònica situacions ben rals, quotidianes.

Apa, aprofita les vacances (tu que en tens tantes!).

Estic encantada d'haver compartit un repte amb tu.

Molt bona ironia, la teva faula banyuda on al final ningú se salva de la mullena.

Potser algun dia escriuré alguns versets per als teus dibuixets...

Jo hi afegiria que darrere d'aquesta mare permissiva hi ha un pare poc col·laboardor que també ha permès aquesta situació. L'una, des d'un amor i tendresa mal entesos. L'altre, des de la droperia i el deixar fer.

Ai Núria, si se'n reviuen de coses, endreçant calaixos. A vegades records llunyans, a vegades ben propers, com el darrer xiclet mastegat o el darrer mocador usat dels teus fills!

A més del tema dels calaixos, tenim una altra cosa en comú... en el meu darrer relat penjat , participant al repte del vagó, també hi ha records d'una vella amistat de fa justament 30 anys!