Molt més que quatre sentits

de mare i de fill/a són entranyables. Amb molta senzillesa i amb els mots precisos m'has fet emocionar tot llegint-te. I quan això passa, que no és pas massa sovint, el lector ho agraeix moltíssim.
Et felicito per aquest amor mutu, ple de complicitats entre la teva mare i tu, malgrat l'absència d'un sentit. Crec que la intuïció , la saviesa i l'amor de mare són molt d'agrair i tu ens has demostrat l'abast del teu agraïment.
Molt bé, Nubada, encantada de visitar-te.
Una abraçada.

Mercè


PS. Encara recordo els "montaditos" que ens vam menjar amb el Manel el dia de Sant Jordi. Mmm... deliciosos!

Sempre s'ha dit que les mares tenen, tenim , un sisè sentit .
Al relat ens dius :
"conservà la capacitat d'ensumar el meu estat d'ànim i d'entendre els meus sentiments."

La teva mare havia perdut el sentit de l'olfacte , però encara que hagués perdut algun dels altres , mai, una mare perd el sisè !

Basat en un fet real i viscut, el relat convida a llegir fins al final, i el darrer paràgraf és converteix en prosa poètica per al mes gust.

M'ha agradat descobrir-te !
Gràcies pel teu comentari i per la comprensió en el Nanorelat.

Una càlida abraçada,

La història que et va suggerir aquest relat (que vas presentar a un repte) és una història real, tu mateixa ens ho expliques a la introducció:"Quan en Sergi va proposar d'imaginar-nos què passaria si perdéssim un dels sentits, vaig pensar de seguida en la meva mare. Va perdre l'olfacte, però li quedaven molt més que quatre sentits. És d'aquelles coses de les quals he pres consciència al cap de molts anys, quan jo sóc mare i ella ja no és."

Sovint, tenir una història no és suficient perquè un relat sigui bo. Cal saber desenvolupar la història amb estil. Tu ho has aconseguit.

Comparteixo l'opinió que les dues línies darreres són un preciós final per al relat:
"Li mancava una funció fisiològica, però en realitat li quedaven molt més que quatre sentits."

I és que sovint les mares tenen més que quatre sentits!

Núria

Aquest relat és un d'aquells que, a més de narrar una història, conté els elements adients per reflexionar a partir de la seva lectura:
El primer paràgraf ofereix propostess per meditar sobre els contraefectes dels medicaments o els riscos de l'automedicació ( no ho dic directament pel cas de la teva protagonista, sinó per altres persones que conec ).
El segon desperta la imaginació i l'empatia de qui ho llegeix i intenta imaginar totes les complicacions, algunes evidents i altres més subtils, que suposa una mancança com la que descrius.
El tercer fa un gir argumental ben interessant i presenta l'antítesi humana i vital al diagnòstic aparentment sentenciós.
La frase final m'ha semblat una alenada d'aire fresc, una porta oberta a l'esperança en mig de les limitacions que de vegades ens semblen definitives...
Em prenc la llibertat d'oferir-te un relat que crec que valoraràs, si decideixes llegir-ho; es tracta de Desitjos des de l'obscuritat. Ja em diràs la teva opinió al respecte, si t'hi passes per allà.

T'envio una abraçada perfumada,
Unaquimera