Mai diguis adéu

Un relat de: David Gómez Simó

Va saber que moriria l'endemà mentre es dutxava.

Va succeir com en una revelació: l'aigua li queia amb força damunt del clatell arrossegant el sabó del cos a ritme d'una cançó dels Pretenders que taral·lejava amb poca gracia; de sobte, va obrir els ulls, conscient que no tenia cap obligació per l'endemà. No volia donar-li més importància, però la idea de no tenir res que fer el va espantar. Sempre havia estat un home ocupat, atrafegat, sense temps per ximpleries, com li agradava dir, i ara que prenia consciència del buit que se li venia al damunt li mancava l'aire.

Havia dedicat tot el matí a enllestir la poca feina que li quedava i a fer plans per a la tarda. Primer va pensar d'anar al cinema o al teatre, però desprès de donar una ullada a la cartellera de la ciutat va desistir, res li feia el pes. Tampoc podia quedar amb cap amic per anar a sopar o a dinar l'endemà doncs eren tots fora en una excursió pels barrancs de la Noguera, a on no havia volgut anar (ximpleries d'adolescents, tinc massa feina per perdre el temps amb barrancs). I com que no havia prestat atenció al lloc on quedaven, tampoc podia anar-los a trobar.

Els pares eren fora. De creuer, creia, o pot-ser en helicòpter. No ho recordava. El que si tenia clar era que no els podia trucar. I pel que feia al seu germà, duien més de dos mesos sense parlar-se per culpa d'una morena desagraïda i ara no seria ell qui truques disculpant-se com si la culpa que a la morena li agradés massa el Bacardí amb coca-cola i desprès no recordés el que es feia a la part de darrera del cotxe i a més no fos capaç de distingir entre dos germans bessons encara que tan sols fes una setmana que es veia amb un d'ells i que no era ell precisament si no l'altre amb qui es veia fos culpa seva.

Va provar d'asserenar-se. Pensar en tot allò el neguitejava.

El pitjor és què recordava haver dit adéu a tothom. Per començar, al seu cap quan sortia del despatx, això que mai deia res per si de cas. Als companys de feina amb qui no es parlava per trinxeraires. Als coneguts que es creuava pel carrer: el quiosquer, panxut; la noia del forn, que mira que n'era de lletja; la senyora del gosset que feia caques, i que no aconseguia recordar de què la coneixia; al veí, que cada matí el saludava amb un somriure per amagar que se'n rifava d'ell. Adéu, adéu, adéu! Havia dit a tots.

Òstia, quina por!

Si ja no li quedava ningú per acomiadar-se. Fins i tot, la Clara havia trucat feia una estona per esbroncar-lo una vegada més pel tema de la morena i dir-li que era un poca-vergonya i que havia espatllat una relació de deu anys per fotre-li banys al seu germà i que no hi havia dret que fos tant poca-vergonya (es repetia, la noia) i que ella sempre l'havia estimat però que era un poca-vergonya (apa, tornem-hi) i no es mereixia ni que pensés en ell ni que li dirigís la paraula (llavors, perquè coi el trucava?) i que ja se'n podia anar a cagar amb la seva morena i totes les altres que ja en tenia prou i que adéu i barca nova.

Ara tremolava i tot. Havia obert l'agenda per la setmana següent, però no hi havia res escrit. Tots els fulls eren en blanc. No tenia res programat en els propers dies, setmanes, mesos. No tenia res que fer i estava sol. Tothom l'havia abandonat. Els amics, la família, la parella, tots el deixaven en el pitjor moment: quan sabien que havia de morir. Perquè ells ho sabien, per això l'havien abandonat i li havien complicat l'existència d'aquella manera ficant-li una amant borratxa en el seient de darrera del cotxe. Segur que era cosa del seu germà que s'entenia amb la Clara i volien fer-lo parar boig perquè es morís. Per això havien enviat als seus pares en helicòpter a agafar un creuer per la Noguera, perquè no poguessin ajudar-lo si els trucava. I els amics (ah, els amics!), conxorxats també amb el veí i el gosset caganer per fer passar a la lletja del pa com a la morena maca parella del seu germà traïdor embolicat amb la Clara.

Cada vegada li faltava més l'aire. Va caure de genolls al terra en mig d'una crisi d'angoixa. El món s'havia revelat en contra seu. Ara ho veia clar, però no deixaria que guanyessin.

Va intentar aixecar-se.

Els peus humits van relliscar en les rajoles de gres que havia fet polir feia uns dies amb tan mala fortuna que va picar de cap contra la vora de la taula i va quedar inconscient, estirat al terra tan llarg com era.

Nu i sol.

Ningú va preguntar per ell fins una setmana desprès, quan van veure que no anava a treballar. Tampoc els va semblar tan estrany.


Comentaris

  • Ben tornat, David![Ofensiu]
    Nubada | 07-08-2010

    Doncs sí que feia molt que no publicaves... veig que ara hi tornes, amb un relat on la mort es fa present des del moment que un la veu com a destí. El mateix protagonista es forja el seu present i el trist destí, "nu i sol".

    Jo també he passat temporades sense publicar ni passar pel fòrum, però ja ho veus, un bon dia m'hi torno a posar i ja em veus enganxada als reptes una altra vegada! I tu, no t'animes a participar-hi? Per cert, si passes pel fòrum abans de dilluns, a veure si t'inspira el repte vigent... Si més no, ens podries tornar a despertar amb els teus bondies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de David Gómez  Simó

David Gómez Simó

90 Relats

457 Comentaris

115787 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I si us plau, Bloom, estigues atent a aquest detall:
no omplis la casa de mobles i d'altres objectes,
si us plau, guarda espai per a la bellesa,
perquè la bellesa hi càpiga: una escletxa a la dreta
de qui entra, per exemple.
Que les coses belles siguin el teu lloc de vigia;
doncs el món, com qualsevol altra cosa,
només es torna bell quan per la bellesa és mirat.

Un viatge a l'Índia
Gonçalo M. Tavares