Quan acabes de llegir et queda la sensació que bloodymarja t'ha explicar moltes coses. I és cert. Però és que només ha utilitzat quatre-centes noranta-set paraules! Sense escriure-ho expressament, l'autora ens situa, calculo, a finals de la segona meitat del segle XX. Ho fa a través de detalls com les lliures per les unitats de pes o el ral com moneda de pagament... La bondat del text és que ens explica, de forma simultània, la visita a la Boqueria i les circumstàncies personals d'aquesta noia que ha anat a servir a Barcelona. I li sobren paraules per incloure una recepta per cuinar el lluç de palangre. Paraules clau ben inserides tot i que també sembla que "perfecció" ha estat més punyetera.

Aquest relat ja em va atraure quan vam compartir repte. Em va passar i em passa el mateix que a la jutgessa, que no l'entenc del tot, sens dubte degut a la manca de determinats coneixements. Com a molt, intueixo que el teu protagonista n'emula un altre. Però en aquest cas això és gairebé irrellevant perquè el relat destaca, i molt, per la seva força descriptiva: del personatge principal, dels complementaris, de l'escenari, de subtils detalls... Un inici de relat molt potent i un final que acaba amb un començament. Res, que he tornat a gaudir rellegint-ho.

Sóc negat per copsar la poesia però, joder, això que has escrit deu ser més que poesia. El contingut em fa estremir i la forma em fa gaudir.
Hi ha un aspecte de la teva literatura que fa temps que volia esmentar: aquest vocabulari, tan ric i tan teu.

A vegades penso que la història no serveix per a res, o només per llegir-la, perquè l'esser humà ensopega un cop i altre amb les mateixes pedres. A la història hi ha cabassos de casos com aquest que narres. La ment humana deu estar feta de plastelina, manipulable i emmotllable. Molt oportú el relat, darkman, i també valent en posar-te en la pell del salvamons. Una exposició senzilla i directa –i freda, sí— que, com veus, incita a reflexions més enllà del text.

Ostres! Quan m'he adonat que corria com un desesperat per les teves paraules ja era al final. I et juro que he començat a poc a poc, fixant-me fins i tot en detalls com les faltes d'ortografia o el teu instint observador. I és que sempre em passa el mateix: la teva prosa m'engoleix i llavors tot és senzill, les paraules penetren directes, no hi ha filtres. La teva literatura em fascina.

Un relat marca Frèdia està escrit amb una tècnica que frega la perfecció i desenvolupa un història original, al límit de la versemblança. Perquè no és usual veure mares que matin els fills ¿no?
Intentant trobar una crítica (constructiva) que fer-li, potser l'expressió "fotre el camp" és excessivament col•loquial en relació al nivell narratiu del conjunt. Millor un simple "va fugir", per exemple. I al final no em queda clar si parla del remordiment per haver matat el fill o per haver-lo engendrat en companyia del farmacèutic de la cantonada. Si fos el segon cas, crec que on diu "en desfer-se" hauria de dir "malgrat desfer-se".

Tot i percebre's un sentiment de culpabilitat des de la primera frase, la conducció del relat és prou hàbil com per mantenir fins al final el misteri sobre quin fet concret el provoca. I entremig, unes reflexions que retraten els dubtes, cerquen la justificació i, al mateix temps,la redempció (Suposo que si poc ho van fer amb els que van enviar al Vietnam, el americans tampoc no deurien proporcionar gaire suport psicològic als pilots que van enviar a tirar aquella bomba a Hiroshima). Molt ben trobada i equilibrada la narració en primera persona.

És clar que tot té un preu. Si la teva protagonista sacrifica la dedicació als fills, altres dones renuncien a la realització professional per a poder dedicar-se als fills. Un extrem pot provocar aquest sentiment de culpabilitat, i l'altre de frustració. Hi ha un punt mig? una possibilitat d'equilibri?... Provoques reflexions i això ja és un mèrit en un microrelat. Però en té d'altres, com la sensació de solvència literària que transmets i el ritme progressiu que imposes, creant un interès creixent vers com resoldràs el final.
Només tinc un retret a fer, extensible també al teu anterior relat (A casa, una obra d'art merescudament seleccionada en el concurs de microrelats) i és que en el text utilitzis la paraula que enuncia el tema de concurs: culpabilitat en aquest cas i odi en aquell. Jo crec que és de la lectura del relat d'on s'ha d'extreure el sentiment que vol reflectir i crec que els teus textos no deixen cap mena de dubte.

Quan el vaig llegir –recordem que el repte versava sobre el complex de Pigmalió- jo vaig interpretar que la mare atribuïa a un fill determinades virtuts i a l’altre determinats defectes en funció de qui suposava que era el pare de cadascun. Res a veure amb el complex de Pigmalió, et vaig comentar. Vas ser tu, en la resposta al comentari, que em vas aclarir que el que pretenies era deixar clar que la mare havia fet dels dos fills un duplicat de qui creia que era el seu pare. En aquest cas, sí que s’ajustaria totalment a la proposta del repte.

Quan escrivim, sempre hi ha el risc que algun lector no interpreti el que volem dir. Un cop desvinculat del repte i les seves condicions, però, l’aspecte comentat deixa de tenir importància ja que interpretar-lo d’una manera o altra no modifica la història de forma substancial.

Si llegís A la corda fluixa per valorar el present relat no seria just perquè hauries disposat de més paraules que la resta dels concurrents. Però penso que el teu relat pot perfectament constituir una unitat literària independent. Amb la llibreta oberta, això sí, per si vols continuar.

La tria dels papers és igualitària. No sé si era la teva intenció però hem d'admetre que, tradicionalment, l'infidel acostuma a ser l'home. L'esquema argumental correspon a una confessió forçada per les circumstàncies. Descrius el camí i els fets que hi aboquen,el garbuix d'idees que provoquen i acabes amb una reflexió que, repeteixo, sembla deixar la porta oberta.

El començament del relat, fins passat el tercer paràgraf, m'ha resultat una mica entrebancat. Ho atribueixo a la puntuació que provoca la tria d'una aparent primera persona narrativa fins que, quan la dona es fica al llit, resulta que utilitzes la segona. I aquí em costa entendre el concepte: la dona explica a l'home la pròpia conversa... a mi em sona estrany. La meva apreciació és molt subjectiva, en sóc conscient.

Viure, té aquestes coses ... "A reveure" és un relat efectiu i efectista. És fàcil que molt lectors s'identifiquin, en part o en tot, amb els sentiments i sensacions que transmet aquest text sobre el comiat allargassat que comporta aquesta mort anunciada, lenta i dolorosa. I en matisos com " Em va horroritzar pensar en la teva primera nit al cementiri, sol i tancat en un nínxol". Renée Vivien ha optar per narrar en segona persona aquest monòleg amb el record –un record fidel, resistent al pas devastador del temps– i en resulta un to molt íntim intencionadament personal, aspecte que reforça molt l'acte final de declarar que no ha pogut incorporar les paraules clau. Malauradament, no pot optar a la pugna per guanyar degut a aquesta renúncia expressa a seguir les regles del repte. I és una llàstima, perquè està molt ben escrit.

Mentre anava llegint aquest relat de Unaquimera pensava si molta gent viatjaria si no ho pogués explicar, si no pogués considerar un encert l’elecció (“Avui, de tornada a casa, ja consideren un èxit total el seu viatge al Japó”), si no poguessin presumir d’algunes vivències exclusives o troballes excepcionals com en aquest cas la col•lecció de katanes. Immersos en el context, el final és previsible tot i que jo esperava que les lletres gravades a la fulla diguessin: Made in Xina. La tria de Unaquimera encara és més punyent.
Les paraules clau estan perfectament inserides i la mida del relat ajustada a la màxima admissible, com acostuma a fer aquesta autora.
Unaquimera ja ens té acostumats a llegir-la amb una gramàtica perfecta, una sintaxis acurada i un lèxic eficaç. Destacar, en aquest cas, el to equilibrat, proporcional a la història que explica.

Trobo que és un relat difícil de comentar. Per mi, és clar. He experimentar la tendència a deixar-ho en un "interessant i amè" o alguna cosa per l'estil. Superada aquesta còmoda temptació, m'he aturat a pensar com deus haver dissenyat el guió i la importància que té ja que, un cop fet això, tu no tens cap problema en vestir-lo i adornar-lo perquè en resulti un conte interessant, amè i, a més, vistós.

Unaquimera ha triat les històries de dues ambicions: la del lladre de joieries que tenia un èxit llegendari amb les ties i la de la noia policia que usa els seus encants com a part de l'estratègia per aconseguir l'èxit en la tasca de detenir el lladre. Només pot haver un vencedor i ella guanya. El lladre es consolarà, a la trena, explicant les batalletes que l'ajudin a ser admirat pels col·legues pel seu èxit llegendari amb les ties.
Unaquimera s'ha recreat a encabir aquest argument de pel·lícula ja vista en l'espai disponible del repte. I ha utilitzat totes cinc-centes paraules com acostuma a fer quan participa. Destacaria, sens dubte, la prolífica descripció de la noia i d'allò que provoca en el lladre abans del cop. No és un retrat gratuït sinó que l'autora aprofita amb destresa la referència per configurar el final del microconte.

És lleugera i directa
essencial
sonora i amable
fàcil,
sembla fàcil...

La prosa és més aspra i tan carregada de simbolisme com el lector estigui disposat a assumir. El procés constructiu de l'asfalt, tècnicament correcte.

Ja veus amb quina facilitat es trenquen i es recuperen els equilibris.