On vas?

Un relat de: Nubada

Home caminant

On vas, que camines pausat
amb el cos estirat
endavant
però clavat
a la terra?

On vas, que no veig ta mirada
que mira i no mira
i absent
va endavant
sense rumb?

On vas, que no deixes petjades,
que no puc seguir-te
allà on vas,
si és que vas
a algun lloc?

On vas, tot sol?
Atura't, contempla.
Mira allò que mires.
Mira aquells que mires.
I clavant tes petjades
torna a caminar.

Comentaris

  • ser-hi sempre i quan és necessari[Ofensiu]
    Lèvingir | 11-04-2009 | Valoració: 10

    sabent a on vas i com tornaràs.

    veure per mirar
    caminar caminant.

    Lèvingir

  • No deixaré mai de caminar.[Ofensiu]
    Avet_blau | 17-03-2009 | Valoració: 10

    Vaig amb un rumb incert,
    a un destí desconegut
    no miro en terra, nomes l' albada,
    i si, camino sol ,
    doncs tothom mira al terra,
    i no veuen res.

    Vaig cap un color, que albiro enllà de l' horitzó,
    Però quan arribo, ja es fosc.

    Vinc d'una terra que no deixa créixer els colors
    i que quasi sempre te boira.

    per aixó no deixaré mai de caminar...

    Avet

  • De camí[Ofensiu]
    Aquarela | 17-03-2009

    Quantes vegades m'he fet la pregunta que poses per motiu d'aquesta poesia!

    M'ha agradat la reflexió que proposes.

  • Figura humana estilitzada [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 16-03-2009 | Valoració: 10

    Figura humana estilitzada i allargassada camina pensatiu i en solitud, qui sap on va? que cerca? en que pensa? Bonic poema.

    J. Lluís Cusidó

  • Imprecís.[Ofensiu]
    rocaforta | 11-02-2009 | Valoració: 7

    Un poema bo però no l'atrapes del tot el significat de la figura. Pot tenir moltes interpretacións variadas i les teves no les veig complertes.

  • S'allunya[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-02-2009

    En aquest poema, l'home està sol i camina en mig de la natura, que no mira ni gaudeix. Està aïllat i la seva solitud l'embolcalla com si fos roba, com si d'una armadura es tractés.
    Està sol, aïllat, absent i a cada pas que dóna es fa més gran l'abisme que el separa dels altres i de tot.
    Camina amb la solitud de la mà i amb la seva història repenjada a l'espatlla: aquest és el seu equipatge, aquesta la seva lleu però definitiva càrrega.
    La seva meta, si és que en té, resulta inescrutable. Simplement, s'allunya d'on ve...

    T'envio una abraçada de les que fan companyia, si li deixes,
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: