Endreçant calaixos

No havia llegit bé que també ets mare de relataire! FELICITATS!

Materile

Benvolguda Núria,

La vida està plena de sorpreses, a vegades les podem trobar en una capseta, en un calaix, o en un ordinador...

Primer de tot, vull donar-te les gràcies pel comentari que em vas fer al relat "Un fet inesperat". M'alegra molt que em llegeixis i em comentis els relats. Tinc moltes ganes d'introduir-me en aquesta comunitat virtual i aprendre de vosaltres que en sabeu molt. Ja veus que no tinc gaires relataires que em comentin i em valorin, és per això que estic tan contenta pel teu comentari.

He vist que tens molts relats escrits i m'he perdut una mica intentant triar-ne un.
Finalment, m'he decidit pel primer.

"Endreçant calaixos", una feina que les dones solem fer almenys dos cops l'any, quan canviem la roba per canvi d'estació, estiu-hivern. No hi ha crítica: l'he trobat ben real i natural. Molt ben escrit i tramat, etc. Ja t'ho han dit tot.

Com a anècdota, et diré que jo també tinc escrit un conte d'un matrimoni. Ella endreça roba, es diu Montse i el marit Josep, però el matrimoni no és tan feliç...
Encara no l'he penjat. Ha estat per a mi una sorpresa veure que coincideixen en el tema i el nom dels protagonistes.

M'agradaria que continuessis llegint-me i, si pot ser, indicant-me quins relats creus que poden ser els més indicats per fer paralel·lisme.

Quan al meu personatge: les persones no sabem de què som capaces de fer i de resistir. Cada una de nosaltres som ben diferents i la reacció de superació personal pot ser perfectament la que vaig descriure. Ella portava molts anys aterrida pels mals tractes i l'últim va ser la gota que va omplir el vas... La filla i el suport del metge la van ajudar a fer el pas.

Felicitats per tenir pares relataires! i ser una filla tan estupenda.

Una abraçada i fins aviat,

Materile

Ai Núria, si se'n reviuen de coses, endreçant calaixos. A vegades records llunyans, a vegades ben propers, com el darrer xiclet mastegat o el darrer mocador usat dels teus fills!

A més del tema dels calaixos, tenim una altra cosa en comú... en el meu darrer relat penjat , participant al repte del vagó, també hi ha records d'una vella amistat de fa justament 30 anys!

un troç de vida perfectament creïble.

En aquest relat hi ha la mateixa sensació i les emocions contingudes que acompanyen totes les endreces. En aquest cas ens has relatat una escena molt concreta amb uns protagonistes ja grans i un amb la memòria, com a mínim feble. La memòria és el punt al voltant del que gira tot el text, molt ben estructurat i fluid. Les emocions afloren en cada frase sense necessitat d'arribar al dramatisme. Són aquells petits dards que se'ns claven sense fer gaire mal però que ens toquen la fibra sensible. Celebro que me'l recomanessis perquè és una petita meravella que sense ser grandiloqüent ens toca i ens commou.
Veig que l'altre relat ja te'l vaig comentar. Recordo que em va agrada molt també. Expressar la sensibilitat sense que es noti massa és una qualitat literària i humana que sens dubte posseeixes.
Un petó ben gros des de l'observatori assolellat!

...el Repte de l'Uq. Ara, però, m'acosto a ell per dir-te Felicitats per la troballa!, i per seguir escrivint com fins ara ho has fet, amb frescor i un pèl de sentit de l'humor, que a mi això em falta en allò que escric...

;)


d.

...gràcies al teu comentari, i he començat per llegir aquest teu primer relat.
M'ha encantat la naturalitat amb la que està escrit. És un fet tan quotidià que no he pogut evitar sentir-m'hi identificada. Aquestes petites converses sense un sentit aparent, però que amaguen alguna intenció conscient o inconscient.
Et seguiré llegint, segur que m'emportaré més d'una sorpresa agradable.

Ah, i gràcies per el teu comentari tan positiu, m'ha animat molt a seguir escribint... o almenys a deixar entrar a la inspiració quan torni a trucar a la porta... :)

Una abraçada!

Què ho fa que siguem capaces de recordar, no solament les dates dels esdeveniments importants, sinó també els motius exactes d'una discussió, les paraules pronunciades, els sentiments experimentats? En canvi ells...només recorden els fets, sense matissos. Els homes i les dones estem destinats a no entendre'ns mai però l'ESTIMACIÓ és la que fa que seguim units.
Un relat magnífic, Núria, i me l'havia perdut! Es imperdonable per la meva part. No passarà mai més. Molts petons

Un bon relat, practicament només a base de diàleg, fet que acostuma a resultar difícil de dur a bon port.
El segon paràgraf em sembla que no està en concordància amb els altres, perquè el fas en present. I algún verb en pretèrit perfet simple, potser quedaría millor en perifràstic.
El final és bo i acaba de definir els personatges, que amb poquíssimes pincellades fas que el lector se'ls pugui imaginar perfectament.

salutacions
Xavier(XvI)

És un relat d'aquells que llegeixes i llegeixes sense parar fins arribar al final, i quan acabes penses..ja està? Vull saber-ne més! De les corbates, dels mitjons, de l'anell i la capsa buida, de la sogra i la Gemma.
Enhorbona, m'ha agradat molt, i m'he posat jo mateixa dins els calaixos de la teva història!
Moltes gràcies pel comentari!
Una abraçada,

i la il·lu que fa que comentin un relat?? i vas tu i em comentes dos. I la il·lu que fa que els comentaris siguin bons?? i vas tu i me'ls fas!! aiiiishhhh!! moltissimes gràcies.

Pots creure'm si et dic que no et comento per correspondre't només, et comento aquest relat doncs és G E N I A L, amb majúscules i si sapigués fer negreta, també amb negreta!! jijiji

un petó

Vas forta Núria, per ser el primer relat està molt bé. He pogut comprovar que t'agrada més escriure prosa que poesia, això es ben bé igual, jo escric els dos estils. Trobo que l'has escrit molt bé i si es basa sobre tu i el teu marit, la meva enhorabona!

Salut i records al teu pare i fill!
ullsblaus1

i les situacions quotidianes.

Benvinguda.

He conegut aquest relat gracies a un comentari que vas fer en un dels meus relats. Ara veig que he tingut molta sort de trobar una autora com tu aquí a dins. Capaç de fer-nos passar 10 minutets del dia llegint amb un petit somriure als llavis. L'he llegit quasi sense adonar-me'n i m'ha agrat molt.

Felicitats

com es nota que tens almenys un fill i que ets filla i mare de relataires has començat molt bé publicant relats.
de marieta_23_97 (la de dos contes en un)

l´he trobat molt entranyable. Una situació quotidiana( o no), en la que comparteixen records, moments viscuts.
Un moment tant senzill com la vida mateixa, un moment agradable que denota complicitat en la parella, per la manera de compartir.

una abraçada

És aquest un relat intimista i dolç, suau i familiar, que es pot llegir amb sabatilles d'anar per casa per dir-ho així, ja que l'autora té l'encert de fer sentir còmoda a qui s'hi fica, sense trencar l'ambient en cap moment.

Amb bon ritme, el text fa patent la bona entesa de la parella protagonista, resumida amb una exclamació molt expressiva: "Ai, com ets!" Aquest monosíl·labs resumeixen els anys de convivència atresorada, que a més d'un fill han fruit una coneixença i acceptació de l'altre tal com és; en el moment present, comparteixen records i complicitats atresorades.

M'agrada l'ambientació del relat amb alguns recursos que desperten l'empatia de qui el llegeix: l'al·lusió a les pèrdues de memòria, als mitjons desparellats, ....

El text està ben estructurat, amb senzills diàlegs que ajuden el desenvolupament de la història.
Hi ha un joc interessant de paral·lelismes, especialment al final, amb els pronoms "Ella" i "Ell".

En resum: el relat enganxa i porta fins a un final agradable, realista i coherent, sense sotracs, deixant un bon regust a la boca després de la lectura.

Va ser un goig llegir-ho i rellegir-ho, ha estat un plaer retrobar-ho, i torno a felicito a la seva autora per la seva creació: ben fet, Núria!

T'envio una abraçada sense capsa ni estoig, llesta per a posar-se-la,
Unaquimera

ja era hora que et decidissis, Núria!
Em sap greu arribar tard a comentar-te i donar-te la benvinguda, però ja saps dels meus darrers problemes amb les connexions. M'ha fet il.lusió, però, veure que has estat ben acollida i amb molts comentaris engrescadors.
M'ha agradat molt el relat. La història que ens presentes té una mica de tot: tendresa, enyorança, amor, convivència, records... I també reflexió, la que sorgeix després, un cop llegida, i queda aquella sensació d'haver sentit un diàleg entre dues persones que s'han acostumat l'una a l'altra, però que en definitiva es comuniquem en idiomes diferents.
Ara que ja et tenim aquí, espero que ens segueixis regalant un munt de lletres!
Una abraçada ben gran, Núria

Ets molt dolça, ninona. Mare i filla de relataires? Digues, qui són els afortunats?

Una abraçada reina!!

Cadascú te
El seu bagul de necessitats, sentiments i records, i amagat dins d' aquest,
un petit calaix amb les coses mes preuades.

Cadascú te,
el seu recó per amorosir les angoixes,
un lloc per oblidar els malsons,
tot retrobant la llum.

Cadascú te,
El seu mirall per reflectir els colors,
d' uns ulls que s'omplen de vida,
de mirades, passions i dolors.

Avet

Benvinguda al teu món ja que hi estàs ficada fins el coll o fins a més amunt. Ara et puc comentar i dir-te que ho fas molt bé.
Si l'arrel i el plaçó són bons l'ànima del mig no podia ser menys. Estic molt content de veure't com a uatora i impacient per gaudir dels teus dots de relataire excelsa. I ja saps que ho dic amb el cor a la mà.

Una forta encaixada de JOANPG.

Ens ofereixes un relat tendre i familiar on, a través de la conversa habitual entre la parella, es fa evident la divergència entre dels maneres de ser i de sentir d'ambdós. Una diferència tolerada i assumida pels anys de convivència. Mentre ell manté un to pràctic o superficial mentre endreça, ella ho fa amerada de sentiments. Són discordances que deixes obertes a tot tipus d'interpretacions o reflexions.
Molt ben trobat el tema de l'endreça de calaixos, és allí on guardem els records en capsetes.

Gràcies, Núria, per l'estona de lectura i per les reflexions que provoques. Esperem el següent.

Una abraçada.

no sé què dir, per la sorpresa. Resulta que anaves dient que no escrivies, que només comentaves, que no sé què, i ara ens surts amb això...!

Escolta, felicitats. Quina família!

I tant de bo el Josep tingui un detall el 15 de febrer del 2009.

llegir un relat teu! Veig que " de casta le viene al galgo" i que tens totes les qualitats per a ser una bona escriptora.
Un diàleg de dues mentalitats ben diferents i jo pregunto: acabaran junts aquesta parella?
Molt benvinguda a RC i una forta abraçada.
Nonna_Carme

Ens arribes com escriptora, després de força temps de comentar-nos tu a nosaltres, ara tenim la oportunitat de comprovar que escrius amb un bon estil.
L'he trobat adequat i correcte en el ritme i en la forma, amb un final que lliga la història que narres amb gràcia.
Esperem seguir veient els teus relats per aquí, i segur que aviat ja seràs de les més valorades.
Una abraçada Núria.
I benvinguda al procel·lós món de la família dels relataires.

Ferran

Et felicito per haver-te decidit a publicar. Has fet un relat entretingut i acurat, on descrius vivències on molta gent si pot sentir reflectida.Conservem tantes coses que semblen supèrflues, però que ens endinsen dins el món dels records!

Una forta abraçada de benvinguda

Sempre m'han agradat les històries del passat que expliquen els objectes, potser per això vaig estudiar Història. Quan en el conte es relata el context d'aquella capsa m'ha recordat quan la meva mare (que també és la teva) obre capses que guarda des de fa anys, sap cada moment de cada joia, de cada paper, de cada joguina...
Un petó!

Bon relat i ben escrit. M'ha agradat el fet que conservi la capsa, com una joia, preservada per mantenir el record. El "diàleg", per mi, transmet un sentiment d'incomunicació amb el marit, sobretot el final.

Una abraçada i benvinguda!

Xantalam

m'ha fet oblidar la valoració!
Un petonet.
Mercè

És el relat que ens regales, Núria!
Quina alegria "veure't" i llegir-te. Ja sabia jo que algun dia la veïna de Sants s'acabaria decidint a mostrar-nos el que s'anava intuint, he, he...
Molt agradable, àgil i tendre m'ha resultat el diàleg entre aquest matrimoni de tarannàs tan diferents. Has dibuixat molt bé cada personatge: l'home, amb les seves cabòries més aviat superficials; la dona, totalment romàntica, recordant una data molt significativa, a l'espera de que arribi materialitzada la mostra d'amor entre ells dos, després de tants anys junts.
Molt bonic! Et felicito i t'animo a tirar endavant. Ara que ja ets una companya més no t'aturis.
Molt benvinguda a RC i repeteixo la meva enhorabona pel teu primer relat.
Rep una abraçada ben forta, Núria.
Mercè

si és que del que es diu al que es pensa a vegades l'abisme és tal, i alhora s'és tan a prop d'una mateixa realitat...
molt ben trobat!!
m'ha encantat!!
endavant companya!!

En aquest relat m'he vist com la protagonista. El setembre passat va fer 30 anys del meu casament, i ara ja començo a trobar cosetes que em fan recordar el passat al fons dels calaixos... els ciris del bateig de les meves filles, el mocador que agafava el ram de núvia, l'arrecadeta "dormilona" que va quedar desparellada quan una de les meves filles va perdre l'altre, la gorra de soldat del meu marit quan feia la mili, la seva cartilla militar, etc.Cada peça que guardem té una història, alguna vegada costa recordar perquè ho tens guardat, però sempre hi trobes una explicació per a no llençar-la. M'ha fet molta il.lusió de saber-te entre els relataires, si seguim així haurem de guardar molt temps lliure per llegir. Un petó.

Benvinguda! Potser has triat un moment molt apropiat, per incorporar-te a aquesta gran família de relataires de bona fe, seràs una més a formar part d'aquesta capsa de sorpreses que formem tots plegats.
Has aportat el teu relat participant del repte de La joia. Ja saps que tu, formes part de les joies de la meva família.
Un petó!
- El teu pare -

Benvinguda. Ben trobada. Ben llegida.
Guapo relat. Destaco naturalitat i sinceritat, per mi dos valors.
Una cap mai és buida !!!