LA SÍNDROME DE PETER PAN

Un relat de: Romy Ros

La síndrome de Peter Pan.

Aquesta afecció és una nova patologia que encara no ha estat tractada en cap ambulatori ni hospital, però que cada cop s'estén més entre moltes famílies i llars de les nostres contrades. Uns pensen que és per culpa de la crisi però aquesta hipòtesi no quadra amb la realitat del noi de trenta o quaranta anys que encara viu a casa esperant que la mama ho faci tot; acostuma a ser un noi amb una bona professió i uns bons ingressos, llavors hom es pregunta quin és el detonant i la raó per la qual no vol acabar de marxar ?
La pràctica dels pares de ser totalment laxos en horaris i de no implicar als fills en les tasques domèstiques, així com de tractar-los indefinidament com si fossin uns adolescents, han comportat que tot un seguit de joves de trenta o quaranta anys siguin autèntics "comodons" en el seu enfocament de la vida.
Per a què marxaré de casa? Per a què desitjar l' independència ? si aquí tinc tot el que vull: el dinar i sopar a taula, on jo no recullo ni un miserable plat, la roba planxada, tot net i endreçat i faig l'horari que vull... El dia que m'interessa puc estar amb la núvia o a casa de qualsevol altre noia i no tinc de donar explicacions a ningú. Per a què vull assumir responsabilitats de gent adulta? Per què? Per perdre llibertat... jo sí que soc independent i a més , els meus diners són només meus.
Ara bé, aquest fenomen no podria portar-se a la realitat si el nostre Peter Pan no tingués una mare que ho permetés. Per això, és tan responsable el fill, com la mare que perpetua aquest sistema contra-natura; diguem-li així, perquè partim de la base que l' independència és una situació on l'individu acostuma a assumir responsabilitats i això és el cicle natural del creixement humà.

Ai, aquestes mares amoroses que amb la seva dolça tendresa només practiquen el vampirisme emocional i no permeten que els seus fills, ja crescudets, s'independitzin de casa!

Romy Ros.


Comentaris

  • Bona reflexió[Ofensiu]
    Nubada | 28-07-2010

    Jo hi afegiria que darrere d'aquesta mare permissiva hi ha un pare poc col·laboardor que també ha permès aquesta situació. L'una, des d'un amor i tendresa mal entesos. L'altre, des de la droperia i el deixar fer.

  • bona reflexió romy...[Ofensiu]
    joandemataro | 19-07-2010 | Valoració: 10

    això em recorda també a aquella època en què també s'esperonava a les dones a deixar de comportar-se de manera més masclista que els propis homes... En fi tot va canviant poc a poc, l'educació ens marca massa a tots i a totes...
    una abraçada amb aires de marinada des de mataró
    joande

  • Bona i molt bona, la descripció[Ofensiu]
    Frandalith | 13-07-2010 | Valoració: 10

    social que fas dels joves que volen ser eterns adolescents i que no volen assumir les responsabilitats que venen amb l'edat. Crec que aquest tipus de malatia és més freqüent del que ens pensem...Bon retrat social.

  • Com vols que s'emancipin...[Ofensiu]
    leonardo | 02-03-2010 | Valoració: 10

    si actualment les families no eduquen als fills amb els valors de l'esforç, el sacrifici, la constancia, el treball.... Una deixadesa que ens pot costar molt cara, ja que després no poden ni volen enfrontar-se al compromís, a les responsabilitats.....
    M'ha agradat molt el relat i el tema plantejat

    leonardo

  • Em sembla molt bona crítica[Ofensiu]
    llamp! | 23-12-2009


    En els països nòrdics és habitual marxar de casa ben aviat, als 20 anys o pels volts ja tenen un peu al carrer o els dos. Però els llatins som molt de la Mama i el Papa m'ho fan tot i jo faig el que puc o sé.

    És una pena, però axí com està el panorama, la vida és molt cara, comprar-se un pis vol dir endeutar-se de per vida i això és una cosa a la que no estem acostumats tots els fills de Papa i Mama.

    Jo vaig marxar de casa als 31, reconec que als meus pares els continuo dient Papa i Mama, que ells m'han proporcionat la vivenda on visc i un munt d'agraïments els hi dec pel fet de ser qui són i com són. Tinc uns pares que no me'ls mereixo, per ser tant bona gent. Tot i així, sóc jo i jo sóc una vida diferent, tinc el que tinc i tindria menys si no fos per ells... Però seguiria essent jo. El fet d'ésser no treu que tinguis o deixis de tenir més o menys.

    En fi, un apunt: Molta gent diu "independitzar-se dels pares", però s'hauria de dir "emancipar-se", que és el verb que significa marxar de casa per fer la teva vida. "Independitzar-se" sona molt fort.

    En fi, és un bon escrit el teu i està bé que es planteji aquest debat en la nostra societat: Cal viure tant temps a casa dels pares? Cal dependre en tots els sentits de la seva condescendència? Cal buscar-se la vida fora encara que estigui tant cara? Preguntes que sovint tenen la resposta que tu esmentes en aquest relat.

    Records!

  • Estic molt d'acord amb tu![Ofensiu]
    annah | 05-12-2009 | Valoració: 10

    Si els pares no ho peremtéssisn, els peter pans no existirien.

    Com és possible que un noi de trenta o quaranta anys li hagi de fer tot la mare????
    Ni als quinze no haura de passar!

    Cada cop hi ha més joves incapaços d'afronar el món.
    Tenir el plat a taula cada dia, la roba neta i planxada sense moure un dit i sense pagar ni un duro, no és ser adult!


    Una abraçada!


    Anna

  • M'has fet pensar[Ofensiu]
    Daniel N. | 05-12-2009

    En F. Kafka, segurament tenia un peter pan com una casa de pagès. Però han canviat molt els temps des de finals del XIX. Potser ara fem coses millors des de l'emancipació i la maduresa pràctica.

  • per cert[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-12-2009

    el meu relat Ella no pot tornar
    tocava aquest tema. d'alguna manera visible.

  • Un bon assaig[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 04-12-2009

    Antigament, fa uns quants mil·lennis, la població vivien els uns amb els altres, sense emancipacions familiars visibles, i tothom vivia coneixent els seus deures i assolin els seus reptes personals, en aquells dies Peter Pan era un pensament impossible i el fet que actualment tinguem una síndrome amb aquest nom, sols és el trist reflex de la nostra acomodada societat, a l'Àfrica dubto que tinguin aquest problema. I sobre en Daniel, diria que té una certa raó quan parla de manipulacions, tot i que la seva reivindicació, amb una mica més d'emancipació emocional i col·laboració familiar, seria més seriosa i desitjable. Les famílies es trenquen, vivim en petits ruscs amb nosaltres sols i els nostres problemes. Nosaltres mateixos a Relats som un rusc, en la que ens parlem des de la nostra solitud davant la pantalla de l'ordinador, i... em sembla que m'enfilo per les branques.

    Un relat força interessant que fa pensar i estructurat d'una manera que es fa fàcil la seva lectura i comprensió, un bon assaig, doncs... però hi ha alguna errada sense importància... excepte una de les meves guerres personals, perquè jo també fins fa poc queia en aquest parany... aquesta frase: "...noia i no tinc de donar..." al facebook hi ha un grup que porta per nom "tenir que no existeix" i si no vaig errat, "tenir de", tampoc, ja sé que en algunes parts orientals s'accepta, però de moment, el gran diccionari encara no, la frase queda millor així: "... noia i no he de donar explicacions..." ja sé que és una rucada, però per això estem els companys, per ajudar-nos a créixer.

    No he mirat altres coses, sols he gaudit de la teva visió d'aquest problema, força interessant.

    Una abraçada i gràcies per escriure.

    Ferran

  • Estic totalment d'acord[Ofensiu]
    Frandalith | 04-12-2009 | Valoració: 10

    amb fomentar l'autonomia de la persona i l'independència quan abans millor, és per això que estic en desacord amb la persona que m'ha precedit. Viure a costa dels pares tota la vida és de galtes i d'immadur!

  • Desacord[Ofensiu]
    Daniel N. | 04-12-2009

    Reivindico el dret a la mandra, a tenir galtes i a viure de qui sigui que hi estigui a l'abast. Això del a 'emancipació' és una estafa, una martingala creada per empresaris i gent poderosa perquè les famílies se separin i perdin la seva força. Pensa que una persona emancipada és molt més depenent de l'empresa que li dona de menjar que una que té els seus pares al costat pel que sigui. A part que el piterpanisme és relatiu. La maduresa no és un tot. La gent és molt madura per unes coses i molt immadura per unes altres.

  • Bon tema i ben explicat[Ofensiu]
    mimí | 04-12-2009 | Valoració: 10

    Realment avui dia aquest sindrome és molt habitual. I si és culpa de mares mestresses de casa que no saben fer altra cosa per sentir-se útils que malcriar als fills.

    És bo que hi hagui una mica de conflicte entre pares i fills, una mica de restricció i fricció perque els fills vulguin la independencia i la vida adulta.

    Al final hauran de ser els pares que marxin de casa perque els fills es facin independents.

    Gràcies pel teu comentari

  • Bon relat amb un toc especial[Ofensiu]
    Frandalith | 03-12-2009 | Valoració: 10

    de psicologia: ens descrius molt bé un fenòmen que s'esta donant en moltes cases: el joves no marxen de casa i no sempre és per culpa de la crisi. Deixar el niu costa molt i més si tens una mare que ho fa tot. La comoditat abans que res i la independència econòmica ja la tenen. Bon relat perque descrius molt bé el problema. Respecte a solucions...cada casa ja se les buscarà o la mare potser, posarà la slució si es que vol i li convé posar-la.

  • T'expliques be.[Ofensiu]
    vaixellnou9 | 03-12-2009 | Valoració: 8

    El problema està bencentrat,però què fem per solucionar-ho? Lamentar-se és poc. Cal aportar solucions. En tes cap de pensada? Explica-la.

  • Quina raó![Ofensiu]
    an_na | 03-12-2009

    Quanta raó tens! últimament aquest fet l'atribueixen a la crisi però això ja fa molts anys que existeix.
    Jo tinc molta sort perquè tinc el privilegi de ser una senyorona a casa, perquè jo no faig res però el què tinc més que clar que és just que tingui una independència i a la vegada li doni independència a ma mare. Un cop surti de casa no faré que ella altra vegada seguixi fent el que fins ara ha estat tota la seva vida. Una autonomia és per tot, no només pels calers!

  • Sí, senyora, has donat en el clau[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-11-2009 | Valoració: 10

    Tenim un grup nombrós de jovent immadur que no vol comprometre's amb res i allarga l'estada a casa dels pares amb una cara impressionant. Ja no parlem d'aquells que no tenen feina, que això ja és otro cantar o dels que tot tenint-la, no cobren prou diners ni per a pagar un lloger. Parlem, com tu has dit molt bé, dels comodons caradures als qui la mama els hi fa tot. I, a més a més, la mama, en molts casos, ha d'ocupar-se també dels padrins, per la qual cosa moltes dones de la meva generació estem lligades de peus i mans, quan ja hauríem de tenir una mica de repós, que ja hem treballat prou en aquesta vida, i de ben joves (no pas com ara).
    Et felicito pel relat, que ben bé podria ser un article escrit en un diari, atesa la claretat de la teva exposició.
    Petons

  • Ni que ho jures!,però...[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 09-11-2009

    Jo acabe de tornar d'estar amb els pares la setmaneta de vacances de gràcia que m'han concedit i m'han malcriat tot el que han volgut i més. Moltes vegades, d'això també se'n diu "síndrome del niu buit", molt comú entres mestresses de casa vocacionals que, filles de la seua generació, pensen que han de continuar sent útils d'alguna manera i aquesta pensen que és la millor. També perquè s'avorreixen d'estar a soles. Malament. Haurien d'escapar de la cultura masclista i descobrir que a eixes edats es poden fer moltes coses i reviure com una flor que es torna a obrir (viatjar, aprendre un idioma, pintar,...)
    Així mateix, coincidisc amb un altre company amb els problemes que hi ha a l'hora de comprar un pis fa que no siga fàcil independitzar-se. I no parlem d'obtindre un treball estable.
    A l'article, et done la raó quan afirmes que els fills són comodons. Però jo constate en la realitat que m'envolta que és que els pobres xics NO PODEN independitzar-se malgrat que volen. I que aquells que són addictes al caliu de les faldes maternes més bé són casos "rara avis in terra", és a dir, minoritaris. Ja que poguérem comprar un bon sostre i treballar sense por d'estar abocats contínuament al carrer.
    També vivim en una cultura mediterrània on la família està molt unida i les reunions familiars molt freqüents. La paelleta del diumenge amb els nebots, les nores, els gendres,... Això fa també que després els fills no tinguen tants problemes a acollir els pares a casa. Ho acceptem com un deute sanguini (malgrat els problemes que moltes voltes ocasionen per al gendre o la nora).
    Res a veure amb les cultures nord-europees. Que en quant et fallen les funcions mentals ja t'enduguen a un centre i adéu, ja passaré per ací. Quasi com a Els Simpson.
    En definitiva, a Espanya, com a totes les cultures llatines, tenim més problemes per a alçar el vol (més perquè no podem que perquè no volem, per les raons suara esmentades), però al mateix temps existeix una relació de solidaritat familiar molt major que la que he pogut constatar entre anglesos, alemanys o escandinaus tot i que aquests se'n van de casa a una mitjana d'edat de 18 o 19 anys.
    Nogensmenys, no em pareix d'envejar.
    A cadascun li rau allò seu!
    Besades des de València,
    Llorenç

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 05-11-2009 | Valoració: 10

    Hola;

    La idea del suicidi romà [ tu la situes al Japò] demana únicament tenir la qualitat de "persona"

    Recordo una expressió antiga quan a la tipologia de " homes"

    HOMES
    HOMENETS
    MONICACOS
    CACAMANDURRIES

    Per sota d'aqquesta tipologia, s'hi troben tots i totes els "miserables integrals" que s'aprofiten dels seus càrrecs.

  • És un fenomen nou?[Ofensiu]
    qwark | 16-10-2009

    Jo no tinc edat per recordar aquestes coses però si la tingués diria que abans hi havia tres generacions d'algunes famílies compartint pis.

    D'altra banda, la síndrome aquesta és un comportament bastant lógic. Tenint en compte els preus dels pisos i els sous de la majoria del jovent, independitzar-se vol dir ser un esclau del lloguer o de la hipoteca. Davant d'aquesta situació, és lògic que molts joves optin per agafar els diners i dedicar-los, per exemple, com en Peter Pan, a volar.

  • és un tema[Ofensiu]
    ANEROL | 16-10-2009

    gens simple; solament afegeixo que, els casos que jo conec, coincideixen en una mare que no ha sabut evolucionar, créixer com a individu i la seva vida ha anat solapada amb la sel seu fill; ocupant el lloc emocional que l'hauria d'omplir una relació sana amb un company/a, juntament amb una forta autoestrima

  • crohnic | 15-10-2009 | Valoració: 10

    Un molt bon assaig sobre un tema molt acutal... Com expresses en el relat, els culpables no són únicament els joves, el beneplàcit dels pares hi té molt a veure...
    Gràcies pel teu comentari!
    Una abraçada!

  • Bona feina[Ofensiu]
    Naiade | 14-10-2009 | Valoració: 10

    Quin assaig més encertat!
    Descrius amb saviesa aquest síndrome tan comú avui en dia i que fa que amb freqüència s'alteri el normal funcionament de la família, no sabent com tallar a temps el que ja pertany a una època passada, no deixant o consentint que la persona no maduri tal i com hauria de ser a la seva edat.
    Et felicito per un relat tan ben expressat.

    Una abraçada

  • A aquesta [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-10-2009

    síndrome de Peter Pan n'hi afeigiria una altra que no té nom conegut però que, actualment, es repeteix amb certa freqüència. El de la filla que, en separar-se de la parella, torna a casa dels pares i acompanyada de fills.
    Un assaig intel-ligent i molt agradable de llegir.
    Em va agradar molt el teu darrer comentari, Romy. Gràcies i bona tardor!
    Nonna_Carme

Valoració mitja: 9.86

l´Autor

Foto de perfil de Romy Ros

Romy Ros

59 Relats

459 Comentaris

79222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Nascuda al 62 més enllà de les Terres de Ponent, he viscut en diferents poblacions de Catalunya fins que he aterrat a Vic esperant que sigui definitiu.

Sóc antropòloga de formació i vocació, també activista de professió. Sóc mare de dos fills que van deixar l'adolescència i que s'obren camí en aquest món convuls.

Escriure, llegir i pintar són tres aficions que m'entusiasmen i fascinen.
M'han ajudat a reinventar-me i per això estem ara per aquí.

Us desitjo el millor, que la lectura de cada relat us sigui plaent i toqui la fibra de les vostres emocions, com moltes vivències han tocat la meva.
Us agraeixo molt els comentaris perquè m'ajuden a aprendre i millorar. Gràcies!

Namasté!