Cargol treu banya

Un relat de: Nubada

*

Que bonic, quan plou. Quan afluixi una miqueta podré sortir a la plaça i xipollejar pels bassals, oi, mama? Sense paraigües, que fa calor. Mira, sembla que surt el sol. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol.

M'agrada veure la pluja rere la finestra. Cau com una cortina, arrapo el nas als vidres i s'entelen, i amb els dits dibuixo cors i lletres, i tu fas com si t'enfadessis, que després queda la marca, però jo veig que somrius quan els neteges. Te'n recordes, d'un dia que pedregava i vam sentir la filla de la veïna, aquella que acabava d'arribar al poble, com cridava: "Mamáááááá.... los del piso de arriba están tirando cubitos!" Pobreta... no havia vist mai una calamarsada. Toc, toc, clong, clong, plang, plang... pedres cada cop més grosses, com castanyes, espetegant a la teulada, per sobre els cotxes, foradant persianes i espatllant els horts i les collites. Quin llamp! a veure quan triga el tro: un... dos... tres... brrrruuummm! Cada cop més a prop. Potser cap al tard apareixerà l'arc de Sant Martí rodejant de colorins el campanar. Arc de Sant Martí, la pluja, la pluja; arc de Sant Martí, la pluja és aquí.

Ja m'arriba l'olor de terra mullada. Respiro fons i m'entra la flaire pels narius, esponjant-me el cap, les orelles, el cor i tota jo. És una olor que penetra i queda en el record, en un raconet del cervell que desperta cada cop que torna a ploure. Quan plou a l'hivern, l'olor a terra mullada em fa recordar els dies de vacances, els carrers humits, la bicicleta enfangada, la gespa de la piscina i la frescor dels camins. Ja surten els cargols, els blancs, petitons, a grapats. També els bovers, marrons i grossos, els bons per cuinar. Ara sortiré al pati i en buscaré, quina gràcia quan els toques les banyes i s'amaguen dins la closca. Al papa i a tu us agraden per menjar, però a mi no. Cargol treu banya, puja la muntanya; cargol bover, jo també vindré.

- Què remugues, amb la finestra oberta amb aquest xàfec? Tanca, dona... Quan pari de ploure sortirem a passejar. Haurà refrescat i s'estarà bé al carrer, oi que sí? Vine, que t'arreglo. Què cantussejaves, mare?

Comentaris

  • El cercle vital[Ofensiu]
    RATUIX | 17-12-2010

    tancant-se en una infància perpètua plena de tendresa, d'olors i tactes enyorats.
    Bellissim aquest relat.

  • relat de pluja i tendresa[Ofensiu]
    ales de foc | 02-12-2010 | Valoració: 10

    has inclos tots els ingredients necessaris per fer de la quotidianitat un fet tendre i perfecte. M'ha agradat molt el final. Enhorabona pel relat. Et continuaré llegint.
    una cordial abraçada

  • Hola, Núria![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 06-09-2010 | Valoració: 10

    Un relat el teu completíssim. Molt ben escrit, tenint cura dels més mínims detalls que et fan adonar de la importància que tenen les coses petites a la vida. El relat respira natura i poesia pels quatre costats. A mi, que sempre m'ha agradat la pluja, puc dir-te que m'he sentit com un peix a l'aigua. Preciós!
    El desenllaç m'ha arribat a l'ànima.
    Gràcies, Nubada, pels teus ànims en moments difícils.
    Un petó companya de "pinxitos"

    Mercè

  • El cargol i més gent[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 08-08-2010 | Valoració: 10

    Captivat i engrescat pel teu Relat impregnat d'humanitat i relació afectiva.
    Enhorabona !!!

  • ... puja la muntanya...[Ofensiu]
    nuriagau | 07-08-2010 | Valoració: 10

    Un relat sosprenent. Més aviat semblen dos relats: els tres pirmers paràgrafas els llegeixes creant-te un argument ben diferent al que et construeixes quan llegeixes el darrer.

    Un molt bona aportació que es mereixia ser guanyadora.

    Enhorabona, Nubada!

    Núria

  • Talment...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-08-2010

    ... un J. R. Jiménez, quan el vaig llegir per primera vegada; ara el veig més profund; un Tagore potser. Vital -i vitalista-.
    Enhorabona, xicona!

    I salut i rebolica!

Valoració mitja: 10