Mentre ens queixem del que ens passa al voltant...
hi ha països on els problemes son trobar menjar, l'aigua potable, les medecines...
Tenim la sensació que això passa lluny, però és més proper del que ens pensem.

M'ha agradat molt la estructura.
Les estrofes començant amb versos contundents.
I després, quan sembla que hi ha una possibilitat d'un bri d'il·lusió amb la pregunta... es tanca amb les dues sentències de la primera i la quarta estrofa.

Jo penso que sí que hi ha solució, no hem de perdre l'esperança.
Però potser el problema dels adolescents passa per un repte més gran: com canviem la societat? O potser ja hem començat a canviar-la...

No us veiem o no us volem veure,
però vosaltres pregunteu per nosaltres
a totes hores.

I quan venim,
ja no hi sou.

Als del bastó blanc els falla un sentit i aguditzen els altres.
Però a la societat, i no només al metro, potser li fallen tots els sentits.

Una abraçada!

Imatges molt clares.
Potser som massa innocents, mentre nosaltres mateixos ens carreguem el planeta.

el no res.

Potser haurem fet un mon nou o haurem arreglat el que ja tenim. O potser no hi haurà res més que un forat negre que s'ho haurà menjat tot.

Però quan hagin passat els anys mirarem enrere i direm:
- Abans de la fí del mon el grup Brou va musicar els nostres poemes!

Felicitats!

Quan les cortines s'aixequen ja no hi ha possibilitat de tornar enrere!
Faci sol o plogui... hi ha una mà que fa la feina i l'altra que encara està adormida.
M'ha agradat molt aquest poema, però en directe encara és millor.

Salutacions i benvingut a Relats en Català!

Laura.

Quan la nit vegis caure, com desànim dins el pou, potser no és la sort disfressada, sinó l'empremta de la mort.

La mort feta de pols i cendra que s'emmiralla en el pou o en aquella aigua on naveguen les armades...

I que consti que el protagonista no hi cau, en el desànim!

Tant de bò tots poguéssim poder crear un camp-escut d'energia positiva. Que ens protegís en cas d'atac i que no ens deixés influenciar per les energies negatives i els comentaris desastrosos...

Salutacions!

Podria ser un poema quotidià... però el canvi de rima que fas en la tornada el fa una mica especial.

No vull ser dolenta, fa just una estona que t'he començat a llegir, però et volia donar dos consells:
- El verb assentar-se, usat com l'uses en el poema, és un castellanisme. Seria més correcte asseure's. - I en la paraula anglès, la è porta accent obert.

Fins aviat.

De vegades els records es transformen en fantasmes o els fantasmes en records...
I després intervenen en els somnis, fent-nos creure que poden canviar aquells records tant ben guardats.

Bon Nadal!

I després? El no-res.

Un buit enorme que anem omplint amb d'altres coses perquè no sabem què fer-ne.

Aquell record d'alguna cosa que no ha acabat d'ésser, però que ja és sentiment dins nostre.

T'aconvido a que llegeixis el meu relat "En tu naufrago". El tema és el mateix.

Rita.

http://www.relatsencatala.cat/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=690493

La nostra cultura no ens prepara pel dol. Ni tan sols per quan no saps quina cara té aquell fill o filla pel qual plores, ¿eh?
Però saps que l'has estat estimant un temps. I ha format part de tú.

I tot son plors
i gemecs.

Ningú t'entén.
I, si hi ha algú,
tampoc el sents.

Estàs perduda,
pensant,
què hagués passat
si les coses
haguessin seguit el seu curs.

Fins demà!

Hi ha persones que pensen que els petits detalls, els més insignificants, son simples elements prescindibles. Durant la vida en parella van deixant de fer detalls i accions que els sembla que, arribat a un punt de la relació, "no cal" seguir fent.
He de dir que primer m'ha seduit el títol i després m'ha seduit la narració, tant el plantejament com el contingut.

Després dels comentaris de FAITHFUL i llampec no hauria de tenir res més a dir, oi? Però em sembla que, per la meva formació i la professió que vaig deixar l'any passat, puc afegir algunes anotacions més. Perdona si està tot barrejat. Les meves idees també estan una mica barrejades... jeje.

A mi mai ningú em pregunta perquè sóc catòlica o no i mai m'he hagut de justificar amb ningú. No podria, de cap manera, fer un comentari tant bonic i ampli com l'ha fet FAITHFUL, ja que em considero catòlica, però també hi ha moments en els quals dubto molt. I el catecisme, precisament, no és el meu fort. Prefereixo basar les meves creences en la Bíblia. La gràcia està en què hi hagi diversitat de punts de vista, no?

També penso que les creences de cadascú no s'haurien d'haver de justificar de cap manera. I, que consti, que quan em trobo un ateu demano que se'm justifiqui. Perquè els "ateus falsos" abunden i no deixen de ser persones agnòstiques que simplement han agafat el terme "ateu" per comoditat, ja que ignoren el seu significat i la existència del terme "agnòstic". El fet de tenir una religió és un problema:
- T'has de plantejar moltes coses més enllà del que toquem i veiem, coses que ni tan sols tenen lògica.
- Has de perdre temps, ja sigui per congregar-te, per llegir o per pensar. Ui! Pensar! Aquest és el principal problema de la gent d'avui en dia! No hi ha temps per a pensar, només per actuar! Però per això ja hi han ONG's.

Amb quines fes oficials comptes? En el món n'hi ha milions! Potser les que sonen més són les principals religions, que són 5, però aquestes tenen branques i subbranques i, en el món n'hi ha moltíssimes més.

I, si a més a més, vols seguretat, no hi comptis pas amb les religions! La seguretat l'has de trobar tu mateix. Les religions, i no parlo només de la catòlica, estan plenes de dubtes i de contradiccions.

"No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. En aquesta frase generalitzes molt! És que, a més, no totes les "doctrines religioses" tenen un Déu. Hi ha religions que no tenen déus, o que en tenen molts. El Déu de la Bíblia, que és, suposo, al que et refereixes més, fa una evolució. En l'Antic Testament es tracta d'un Déu de justícia, llunyà a la humanitat i que castiga el mal. En el Nou Testament, però, sofreix un "canvi radical" convertint-se en un Déu proper que envia el seu mateix fill a la terra per a sofrir com un humà, que està en contra del mal com a mitjà per a solucionar els problemes.

El tema del pecat i el pecat original, de les execucions i de la mort de Jesús ja l'explica prou bé FAITHFUL. De fet, si fossis musulmà, sabries molt bé que a l'Alcorà també hi surt Jesús, com un profeta més, i Maria, la seva mare.

En quant a Adan i Eva... em sap molt greu dir-te que no són literalment reals, així com molts passatges que surten a la Bíblia. Per entendre aquest text, així com d'altres textos de la Bíblia, hauries de saber el context en el qual el text ha estat escrit.
Aquest relat en qüestió havia estat transmès de pares a fills durant molts segles. Però no és fins quan es descobreix l'escriptura, que és escrit. Si ho cerques, hi ha molts relats d'aquella època que son similars als bíblics. Com el Poema de la Creació Babilònic. No em pararé a explicar-te el sentit i el significat d'aquests mites de creació, m'allargaria massa i penso que no és en un comentari on t'ho he d'explicar. Però t'apuntaré una curiositat:

En la mateixa Bíblia en trobem dos mites de la creació:

Primer mite de la creació
- Gn 1-2,4 (Gènesi capítol 1 i del capítol 2, fins al verset 4) - Ens explica un dels mites en el que Déu va creant els diferents elements de la Terra. Si t'hi fixes bé, el 6è dia Déu crea l'home i la dona. Acaba dient: "Així foren els orígens del cel i de la terra quan van ser creats."
Però en el verset 5 del 2n capítol (Gn 2,5) diu: "Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut l'herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que pogués conrear els camps."
En què quedem: havia fet ja l'home i la dona o no?

Segon mite de la creació

- Gn 2,5-25: Des del verset 5 fins a la fi del capítol.

Ep! Que els tres reis d'orient, Melcior, Gaspar i Baltasar tampoc són històrics! No fos cas que també t'ho creguessis, això! De fet, a la bíblia no surt que fossin tres ni que tinguessin aquests noms. I molt menys que fossin reis! I, a més, el relat té un missatge amagat. Però tampoc aquest és el lloc per explicar aquestes coses.

Pel que fa al cel i l'infern, no és un cel ni un infern com el que t'han intentat vendre a les pel·lícules fantàstiques. És més aviat un estat més aviat metafísic que va més enllà del nostre enteniment. Alguns opinen que aquest estat no és posterior a la mort, sinó que es viu en aquest món mateix.
Parles de terror i penso que, avui en dia els que ens considerem cristians no hem estat educats en el terror ni en l'infern. Potser és que mai he estat instruïda en cap escola religiosa, però penso que aquesta no és la intenció de cap religió actual.
Escollir el bé i escollir el mal? Tothom és lliure d'escollir el que vol. A vegades no és ni el bé ni el mal: només és un camí. Com els budistes, que aposten pel "camí del mig". Penso que les solucions no estan en escollir el camí del bé ni el camí del mal, sinó en escollir el camí que vols, i que no facis mal als altres. A vegades, escollint el bé, fas mal als altres. Què fas llavors?

"Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides." Presenta-me'n alguna, que jo no en conec cap, de persona, que tingui fe en l'infern!

"El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan)."
Sant Pau no comprèn la capacitat de canvi i de progrés de les persones? Ell mateix va canviar. Abans de creure en Déu era romà i perseguia els cristians. (Ac 22,3-21) i (Ac 26,9-18)

"Per això no puc creure en un Déu així." Doncs... no hi creguis. Però, un cop, fa molts anys, una persona em va dir: si vols canviar alguna cosa de l'església, posa-t'hi! Però para de queixar-te i criticar, ja que no arreglaràs res des de fora.
Déu ens ha fet lliures per escollir el que ens interessa.
I cada cop veig més clar, que el Déu que cadascú presenta als altres és el mateix Déu, potser. Però cadascú el presenta com l'ha viscut o com li han presentat. Alguns, com un revolucionari. Altres, com a autoritari. D'altres, com un company de viatge. I, per moltes afirmacions que facis, i per moltes afirmacions que faci jo, mai, ni tu ni jo, tindrem la veritat absoluta. Només tenim el reflex que fa la nostra situació envers el mateix mirall. Potser les imatges són absolutament contradictòries, però en alguns casos son, fins i tot, complementàries.

"¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres." Aquí estem d'acord.

I, per acabar, et recomano un llibre que potser t'aclarirà algun dubte. A mi em va agradar molt:
Shafique Keshavjee: "El Rei, el Savi i el Bufó. El Gran Torneig de les religions" Ed. Destino

No se si t'hauré aclarit gran cosa. Potser el meu objectiu només era deixar-me portar entre les paraules del teu relat.

Moltes gràcies per haver-me suscitat aquestes reflexions!