Sense paraules

CLOSER

I’VE HAD ENOUGH OF THIS PARADE.
I’M THINKING OF THE WORDS TO SAY.
WE OPEN UP UNFINISHED PARTS,
BROKEN UP, ITS ONLY LOVE.

AND WHEN I SEE YOU THEN I KNOW IT WILL BE NEXT TO ME
AND WHEN I NEED YOU THEN I KNOW YOU WILL BE THERE WITH ME
I’LL NEVER LEAVE YOU...

JUST NEED TO GET CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW,
CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW.

KEEP WAKING UP (WAKING UP), WITHOUT YOU HERE (WITHOUT YOU HERE).
ANOTHER DAY (ANOTHER DAY), ANOTHER YEAR (ANOTHER YEAR).
I SEEK THE TRUTH (SEEK THE TRUTH), WE SET APART (WE SET APART)
SECOND GLANCE, A SECOND CHANCE.

AND WHEN I SEE YOU THEN I KNOW IT WILL BE NEXT TO ME
AND WHEN I NEED YOU THEN I KNOW YOU WILL BE THERE WITH ME
I’LL NEVER LEAVE YOU...

JUST NEED TO GET CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW,
CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW (LEAN ON ME NOW).

AND WHEN I SEE YOU THEN I KNOW IT WILL BE NEXT TO ME
AND WHEN I NEED YOU THEN I KNOW YOU WILL BE THERE WITH ME
I’LL NEVER LEAVE YOU... JUST NEED TO GET...

JUST NEED TO GET CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW,
CLOSER, CLOSER,
LEAN ON ME NOW,
LEAN ON ME NOW (LEAN ON ME NOW).

CLOSER, CLOSER... CLOSER, CLOSER
___________________________________________________________________

MÉS A PROP

N’HE TINGUT PROU D’AQUESTA DESFILADA.
ESTIC PENSANT EN LES PARAULES A DIR.
NOSALTRES OBRIM LES PARTS INACABADES.
RELACIÓ ACABADA, ÉS NOMÉS AMOR.

I QUAN ET VEIG LLAVORS SÉ QUE ESTARÀ AL MEU COSTAT.
I QUAN ET NECESSITO LLAVORS SÉ QUE TU ESTARÀS ALLÀ AMB MI.
MAI ET DEIXARÉ...
TAN SOLS ET NECESSITO MÉS A PROP, MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI.
MÉS A PROP.
MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI.

SEGUEIXO AIXECANT-ME (AIXECANT-ME), SENSE TU AQUÍ (SENSE TU AQUÍ).
UN ALTRE DIA (UN ALTRE DIA), UN ALTRE ANY (UN ALTRE ANY).
BUSCO LA VERITAT (BUSCO LA VERITAT), ENS HEM SEPARAT (ENS HEM SEPARAT).
SEGONA ULLADA, UNA SEGONA OPORTUNITAT.

I QUAN ET VEIG LLAVORS SÉ QUE ESTARÀ AL MEU COSTAT.
I QUAN ET NECESSITO LLAVORS SÉ QUE TU ESTARÀS ALLÀ AMB MI.
MAI ET DEIXARÉ...
TAN SOLS ET NECESSITO MÉS A PROP, MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI.
MÉS A PROP.
MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI (RECOLZA’T AMB MI).

I QUAN ET VEIG LLAVORS SÉ QUE ESTARÀ AL MEU COSTAT.
I QUAN ET NECESSITO LLAVORS SÉ QUE TU ESTARÀS ALLÀ AMB MI.
MAI ET DEIXARÉ... TAN SOLS ET NECESSITO...

TAN SOLS ET NECESSITO MÉS A PROP, MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI.
MÉS A PROP.
MÉS A PROP.
RECOLZA’T AMB MI.
RECOLZA’T AMB MI (RECOLZA’T AMB MI).

MÉS A PROP, MÉS A PROP... MÉS A PROP, MÉS A PROP.

Enfilada a un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
plagada de constrel•lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps,
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel•lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inapresables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha transmutat per complert
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni tan sols copsar
el meu esglai bategant,
la meva meva súplica
desesperada.

Enfilada en un núvol,
sense ni saber com
s’havia esdevingut,
era al teu costat,
cos ros immaculat,
caminant pel Raval,
camí de casa teva.
Envoltats de goig,
enmig dels carrers
inundats per un sol líquid,
al cos el tast
del gust de meravella.
I venia amb tu,
darrere el teu deix anglès,
misteri per desxifrar
en les tardes començades,
per omplir amb un univers
de realitats sorgides de miratges,
que s’anaven desvetllant
una a una,
dolcíssimament,
fins a convertir-se
en aquella immensitat
sorgida de l’enllaç
del no-res de cada un,
farcida de constel•lacions i astres,
que movia el nostre impuls
com prestidigitadors.
Tardes que van restar estàtiques,
tancades en aquell temps,
absolutes dins la repetició
de la seva absoluta novetat,
dins l’aire enriolat
d’una pel•lícula esplèndida que,
de vegades,
inesperadament,
comença a projectar-se
al voltant meu,
embolcallant del tot
el present del meu món,
sentiments i imatges
per sempre més irrepetibles,
per sempre més inaferrables,
com una bellesa en torrent
que no sap on anar a vessar
la plenitud del seu magma,
pertanyent a un món
que ha canviat d’arrel
les seves coordenades,
a un aire que es va esgotar
dins del seu si mateix
sense ni copsar per un moment
el meu esglai bategant,
la meva súplica
desesperada.

Pròxima, més pròxima, com un riu que s'eixampla en la llera
Que l'empara i és aigua i refugi i pit ple de vida,
I em despullo per acollir en la pell
Llànties (el sol, que colra, la llum, que inunda, i el reflex).

Amb l'espai, nous diàmetres a explorar perquè l'abraçada
És el rastre vital mentre existeix la flama,
Mentre el batec d'un cor em crida.

Pròxima, més pròxima, com el silenci que deixa perplex
El llavi clos, la mà que vol rebre la primera
Mostra d'estimació amb una carícia breu,
Amb l'escalfor on el món sencer s'amalgama.

I el nou lai, que ressona quan es bada,
És el signe que tot té el relleu
De la pàtria, l'orografia del lligam i el segell.


d.

Més a prop

Tenim a tocar el 3er centenari,
Parlo de la ‘vergonya nacional’
Del genocidi inacabable.

Ens retallen l’ànima i el cos,
Ho fan curiosament, els ‘ nostres’,
No duen l’estrella cosida a l’avantbraç.

Aquí el fred només conserva,
Al nord fa estralls i morts,
la mentida s’ha instal•lat a casa.

Malgrat tot, serà veritat
Que tot s’ha d’espatllar,
Perquè tot s’arregli ?

Doncs endavant companys !
Tinc la certesa pel que fa a la llibertat
Que la tenim més a prop.

Graus de latituds verticals
s'enfilen com xuclamels esclatants
de verd llimona
amb tons de taronjada,
esqueixant el ciment
i la memòria de les creus de plàstic,
de la lluna nova
i la mínima de Mounder;
desfent el glaç
a la velocitat de la llum,
duent a les arrels
fins al centre del planeta,
on infants plorant de riure
s'expliquen contes de por
i d'amor etern,
sabent-se grans com el planeta
que els acull.

Graus de latituds horitzontals
llambregant com anguiles
rebenten canonades a destemps
sortidors d'aigües termals,
i nits de foc a les parpelles
amb ullals enfora
donen ales a les mares
que s'estenen com mantega
omplint els continents
de boix i terra fèrtil,
de blat, farina, pa
i brasa tallafoc,
donant la volta a l'equador
com el cinturó d'una bagassa
que li envolta la bata
d'estar per casa, casa, casa,
on tots naixem i morim.

Salut i reptes!!

Infinitament junts,
allà on l'escorça del teu cos comença
és on hi fa cap la meva pell entendrida.
La proximitat dels teus ulls
petonegen llavis assedegats d'amor
a ras d'una terra flonja, serena i empolsada
a mig camí d'enlloc, on nosaltres hi trobem el clímax :
la raó màxima de ser un de sol,
d'esdevenir puresa irrepetible
sabent que si volem serem eterns per tots els dies.
I desmesurats de qualsevol mena de mesura
trobarem escletxes de sexe compartit
perquè serà l'hora de pactar serenament
amb les mans tocant melodies inacabables,
amb l'escorça del teu cos que comença
allà on hi fa cap la meva pell entendrida.

Infinitament junts
servarem pells damunt de cossos
que s'estimen sabent que mai hi haurà final.

C Cal tan sols un gest, un sospir, un badall, una mirada,
L Les ferides al descobert, les cartes sobre la taula,
O Olors, calfreds i alguna esgarrifança.
S Sorolls de la buidor.
E Escoltar el silenci. Esperar.
R Res com, de sobte, rebre una abraçada.

Ha estat la casualitat qui ens ha fet coincidir
avui, ara, aquí.
No és la guerra, és un dia normal.
Jo no sóc l’enemic,
t’ho puc ben assegurar.
Perquè m’allunyes la mirada?
Sóc transparent?
Ens hem creuat sense voler en un espai diferent,
gens habitual ni per a tu ni per a mi,
guiats per l’atzar.
Perquè defuges el contacte?
Et faig mal?
Ens ha apropat un involuntari moviment,
llicència d’una inèrcia casual.
Perquè pretens crear un mar de distàncies?
Et vols ofegar avui, ara, aquí?
No és la guerra, és un dia normal.
Vas amb el cor armat i la pell abrigada,
el somriure empresonat i l’ànima engabiada.
Però jo no sóc l’enemic,
t’ho puc ben assegurar:
no vull assaltar-te la butxaca,
manllevar-te el passat, xuclar-te l’essència,
ni robar-te res important.
Pots somriure’m sense conseqüències funestes,
pots olorar-me sense emmalaltir,
pots mirar-me sense signar cap tractat,
pots dir-me quelcom sense rebre crits.
Ets lliure per creure’m o ignorar-ho tot plegat.
Potser ho pots provar...
No és la guerra, és un dia normal.
Jo no sóc l’enemic,
t’ho puc ben assegurar,
només sóc algú amb qui la casualitat t’ha fet coincidir
avui, ara, aquí.


Unaquimera

Ella, tan exquisida sota la llum del sol de tarda
amb el somriure ample mirant enllà de l’horitzó,
travessant somnis amagats que mai no es diuen
aquells que romanen en la capça dels tresors,
es clouen les parpelles quan l’abaltiment les venç
ara que dorm l’observo com si fos el primer cop i
veig una dama plena de tendresa que m’agafa la mà,
i jo sóc ella i ella és jo, en la bastida del nostre temps.

Els anys es van enfilant
per la pell nostra
i el fred assetjant les mans
deixa el cos orfe

soc jo! acostat a mi!
torna al meu camí
deixa la drecera

et duc el meu millor amor
per guarir el dolor
amb dosis de tendresa

Si vens i m’estrenys ben fort
sortiran volant
tots els vells rancors
fins la estratosfera

si ens veu així d'abraçats
el cel vessarà
un plugim d’estrelles.