tio "cachas", tia bona i el fillet de tots dos

Ell era un tio "cachas", ella era un tia bona. Tots dos tenien una forta dosi d'exibicionistes; sense arribar a fer rés delictiu, els agradava exhibir-se. L'enamorament fou instantani. Els problemes van venir desprès: sempre que passavant per davant d'un aparador frisaven per mirar-se al mirall, volien que la clientela els veiés passar. Quan s'havien de fer una fotografia mai quedaven l'un al costat de l'altre, sempre sortien atropellant-se per sortir en primera línia. Quan van tenir un fillet aquest va ser el nen més exhibit de tots els nens, a més, va nàixer amb un físic púbic superdotat i això era el súmmum de l'alegria del pare i la mare. No es cansaven de lloar-li al nen i mai el cridaven pel nom, sempre li deien: La coseta més bonica. Així va anar creixent la criatura, amb un ego exacerbat.
Ara, per sort ja no es fa el servei militar, hauria patit el xicot, segur. Ara viu amargat, la seva dèria heretada per partida doble dels seus progenitors, li provoca molts disgustos. Ell no és dolent, és amical i bona persona, però, el perd l'afany exibicionista. La gent no entén que ell, el que vol és fer partícip a tot-hom de la contemplació de la seva coseta tant bonica.
La gent del barri on viu li fa el buit, ni tant sols el saluden. Això no ho pot suportar.
Morts els seus pares en accident hereta la fortuna d'aquests i decideix anar a fer una volta per diferents països d'europa. Pensa que trobarà un país on siguin més liberals i comprenguin la seva necessitat de compartir.
A tot arreu troba les mateixes dificultats.
Un dia, troba a un vell vestit amb parracs estirat en mig de la carretera que mena a una capital. S'hi apropa, el toca i l'ajuda a aixecar-se. L'atén amb cura intuint que és un pobre marginat de la societat igual que ell. El rodamón es queixa de que fa dies que no ha menjar i ell el convida a menjar a un hostal on els propietaris no son pas gaire exigents amb la classe de clientela mentre aquesta pagui.
─ T'has portat molt bé amb mi, t'estic agraït i et recompensaré.
─ No et preocupis, té, aquí tens uns bitllets per a que puguis viure un temps tranquil. Jo seguiré el meu camí cap a no sé ben bé on.
─ Se que tens un problema i jo te'l resoldré. ¿Qué donaries per poder realitzar els teus desitjos?
El noi pensa amb sí mateix. Més per complaure al rodamón que per que pensi que aquest el pot ajudar diu: ─ donaria la vida.
─ La vida no la perdràs, només la viuràs d'altra manera.

Per fi!!! Ara és feliç, ara veu el seu somni realitzat. Ara ja pot fer partícips a tots els mortals de la joiosa satisfacció que se sent en contemplar la seva "coseta més bonica". Oooooohhh.... és tant gran el plaer i la satisfacció que sent que el fet de la immobilitat no el preocupa ni gens ni molt. El que el fa completament feliç, el que l'omple de joia és la contemplació, la admiració i les carícies per part d'homes i dones petits i grans, de totes les races i de tot el mon. Els habitants de Brusel.les diuen que el Manneken Pis no somreia abans i que ara sí.