Ligue frustrat

Un company va parlar a en Marc de la cultura occitana i sent curiositat i atracció per tot el que en fa referència. Va programar, junt amb el seu cusí Pep, un recorregut per fer-ne una immersió, sobre el terreny. Al primer dia ja va quedar demostrat que l’únic que li interessava al Pep era “immercir-se” dins les occitanes.
En Marc no és guapo com el seu cusí; és el que s’en diria un tipus normal i corrent. Les activitats a l'aire lliure li han forjat el cos, però, sent com és de musculatura llisa, el seu tipus no destaca quant va vestit. Tot al contrari del Pep, el qual gaudeix d’un tipus atlètic i és guapo en desmesura. S’adona que l’amistat entre els dos és més a causa de la proximitat que de l’afinitat.
El Pep és extrovertit, fatxenda, presumit, faldiller. En el tracte amb les noies és egoïsta i prepotent.
El Marc és introvertit. És dialogant, objectiu, respectuòs i comprensiu amb les febleses humanes i un bon conversador: també és divertit, més, aquest aspecte del seu tarannà nomès els coneixen els seus íntims. El seu ideal de dona és d’un tipus físic corrent com ell, doncs de sempre ha fugit i l’han espantat una mica les super belleses, vol i somnia amb una companya, amiga i a l’hora parella sexual en qui vesar i compartir totes les seves il.lusions, necessitat de companyia, desig i amor.


Ara estan davant de la catedral d’Abí, el Marc la mira amb admiració. El Pep admira a una jove cicerone que està parlant amb un grup de juvilats. Se la mira amb ull crític, com qui valora una mercaderia. Un vestit jaqueta de tall clàssic, una brusa gens escotada i unes còmodes sabates angleses cobreixen un cos escultural. Molt bonica, de pell clara, ulls verd emmarcats per uns rinxols de color atzabeja.
_ Ostia tu! Aquesta me la tiro avui mateix, ja veuràs com caurà!
_ Qué? . . . El Marc es gira i veu al seu cusí parlant amb la noia, s’acosta i es queda a una distància prudent, per no molestar. Unes paraules li arriven:
_ ... m’han dit que a aquesta catedral li diuen la catedral rosa i si si fixa en aquestes curvatures ... Maria, la noia cicerone es mira al Pep i diu baixet: doncs jo em penso que l’apelatiu rosa se li dona a la ciutat d’Albí, en quan a aquestes curvatures no podrien ser arcs cecs que uneixen les lesenes ?. Ell no la deixa parlar, de fet no la sent, està massa ocupat escoltant-se. Continua xerrant per impresionar-la mentres el Marc es dedica a mirar les figuretes de nyigui-nyogui d’un aparador; la seva actitut demostra que aquesta situació no va amb ell.
En un moment de pausa ella diu:
_ Déu ni do com n’està de documentat!
El Pep continua amb la xerrameca sense adonar-se del to sorneguer d’ella. Pensa que ja la te al sac i continua fent-li la gara-gara. Però, el Marc sí que se n’adona i vol treure al seu cosí de la situació de ridícul que està fent.
_ Au va Pep que la senyoreta té feina, anem. El cosí segueix al Marc de mala gana.
El grup de juvilats ha acabat de fer fotografies. Ara se’n van tots xino-xano a donar la volta a la catedral.
El cosí del Marc enutjat per la interrupció exclama:
_ La tenia al sac! La tenia al sac!
_ Va vinga que hem de veure més coses y tu t’entretens a lligar. Si et vols quedar tu mateix, jo segueixo amb el programa que m’he marcat.
_ Doncs mira, ja que ho dius, jo m’entorno a l’hostal, estic tip de veure pedres.
Queden els dos nois en que ja es trobaran a la nit.


El Marc se sent alleujat, de fet, la companyia del Pep és com una crossa.
Ja és tard i no vol anar a dinar a l’hostal, es fica pels carrer típics buscant on menjar. En girar una cantonada topa amb la noia cicerone, els llibres que ella porta als braços van a parar escampats pel terra.
_Oh ! perdona, ho sento, ho sento! Anava badant!.
Ella no contesta, només el mira mentres ell cull els llibres.
_ Té, espero que no s’hagin malmès. Continua ell amb sinceritat.
Per primera vegada es creuen les mirades. Per una fracció de segon, encara que a ells els sembla una eternitat, no poden deixar de mirar-se.
En Marc és el primer a recuperar-se:
_ Perdona fa estona que estic voltant mirant esglésies que per cert son precioses i ara anava buscant un lloc per dinar doncs ja tinc força gana.
Tot això ho diu d’una tirada, sentint-se tonto, doncs per primera vegada no troba les paraules adients davant d’una noia.
Ella se’l mira, ara amb ulls riallers.
_ uf ! doncs jo tinc un rau-rau a l’estòmac; em caldria fer un mos, porto massa hores menant aquest grup.
En un impuls en Marc li diu:
_ Et puc convidar? Ja que t’he tirat els llibres a terra . . . Espantat del propi atreviment afegeix:
Bé, només era per si volies venir a un lloc on m’han dit que es menja força bé i jo... en fi ... suposo que deus tenir ja els teus plans.
Lentament ella respon, sense perdre l’espurna riallera als seus ulls.
_ Ja he acabat, ara se’n ocupa la meva companya, jo estic lliure ja. Definitivament lliure. I em moooooro de gana.


El Pep no ha tornat a l’hostal, malhumorat, està baguerajant sense saber ben bé que fer. S’arrepenja al lateral de la porta d’un petit restaurant i es posa a liar un porro. De dins de l’establiment li arriben unes veus familiars:


_ ... em crida l’atenció la barreja d’estils, gòtic i romànic ...
_ ... tens pocs dies per visitar tot el que dius ...
_ ... que bé, una cicerone per mi sol ! ...
_ ... tant i fa, el meu oncle ens deixarà el seu cotxe, et presentaré amics occitans ...