Viatge amb l'avi

Un relat de: AVERROIS
A la tarda, quan era petit, el meu avi, jo i el gos, que primer va ser la Xica i després el Dick, anàvem passejant fins el camp. L’avi treballava a una fàbrica de “sereno” i per això a la tarda podia anar fins a un petit camp que teníem a les afores de Manresa. Després d’una estona de embrutar-me i de fer malifetes, que el meu avi aguantava estoicament mentre plantava qualsevol cosa, pujàvem fins al Puigberenguer, un turó a on hi havia una gravera. Des de d’alt i asseguts a sota d’una olivera, podíem admirar el riu Cardener que lliscava tranquil•lament mentre passava pel costat de la Pirelli. Per les sirenes de aquesta fàbrica i els autobusos que entraven i sortien sabíem quina hora era. I allí va ser a on l’avi em va començar a explicar coses de la seva vida...
Qui s’anava a pensar que el meu avi no era de Manresa, ni tant sols era català, tot i que el parlava molt bé. El seu nom era una mica estrany, Valeriano, però en fi, quan em va dir que era d’un poble de Terol que és deia Mirambel, em vaig quedar de pedra. A on quedava aquest poble? A Aragó! Em va contestar. Aragó era molt gran segons estava estudiant. Em va explicar que estava a prop de Morella en una comarca que és deia “el Maestrazgo” Gràcies a aquesta informació vaig poder mirar a l’atles i trobar-ho. Però si era molt petit aquest poble, quasi no es veia en el mapa!
Aquesta va ser la primera informació que vaig rebre, però no va ser fins anys després que vaig saber més coses d’ell...
A casa meva no teníem cotxe i ens desplaçàvem en autocar o en tren, però un dia el meu pare va aparèixer amb un Renault 4L marró xocolata i van començar els nostres viatges en família. Després de recórrer fonts, pantans, rius, rieres i rieretes, doncs al meu pare li agradava pescar, i veure una mica el país, va ser llavors quan el meu avi li deuria demanar que volia anar a veure el seu poble, o sigui Mirambel, ja que feia més de 60 anys que no hi havia anat. I a l’estiu següent els homes de la casa ens vem posar en marxa. No sé encara perquè la meva avia i la meva mare no van venir. Segurament la meva avia, que quan volia era molt seva, no deuria voler anar a conèixer els possibles parents del meu avi i com a conseqüència la meva mare tampoc hi anava per no deixar sola, tot un poema.
El meu pare va organitzar ben bé per a on havíem de passar, a on dormiríem i el temps que tardaríem en arribar. Penseu que llavors no hi havia les autopistes d’ara i molt menys els cotxes que hi circulen.
Bé, després d’un parell de petons a les dones de la casa, i els corresponents, “Aneu amb compte” “Joan no corris” “Nen porta’t bé i no facis enfadar ni el pare i l’avi”... Emprenguérem el viatge...
Com que estàvem de vacances no vam anar directament al poble del avi sinó que vem fer una volta. Primera parada a les basses del Picat a Lleida, a remullar-nos una mica...Allí el meu avi mentre ens eixugàvem em va explicar les primeres coses de quan era petit...
“ Al poble no hi havia piscina i com passava a la majoria dels llocs tots anàvem al riu. Com que el riu no baixava gaire ple ens tocava mullar-nos a algun toll que quedava. De nadar res de res, però de riure i jugar una bona estona. Després anàvem a darrera de l’església on hi havia un frontó i allí fèiem una partida o veiem com jugaven els més grans. No hi havia cap més distracció a l’estiu, ja no et dic a l’hivern quan feia un fred de mil dimonis...”
El meu avi havia nascut l’any 1896, encara en el segle XIX! I ell era el setè fill i el més petit de tots. Al seu pare que es deia José, l’anomenaven “El Tio Cerero” doncs era el qui feia les espelmes al poble.
Després de Lleida ens arribàrem fins a Osca, on vem buscar lloc per dormir...Difícil a l’estiu, si senyor, ens hi vam passar més de dues hores però al final ens van llogar una habitació a sobre d’un Bar.
Després un passeig per la ciutat, beure una Coca-Cola,( bé ells una “cerveseta”), i per picar unes patates que em van semblar a gloria. I mentre estàvem prenent la fresca ens va explicar alguna cosa més...
“Com que a casa no érem rics, ni molt menys, el meu pare havia de fer les mil i una per treure a tanta canalla endavant i com sempre passava, al més petit li va tocar anar al seminari, si volia estudiar. I com que se’m donava bé això dels estudis van parlar amb el rector i ell va fer els preparatius. El que no entenc és perquè em van fer anar al Seminari de Vic. No hi havia seminaris més propers?...”
Després de sopar i de fer un altre tomb per la ciutat, ja ens veieu els tres en la mateixa habitació i el meu pare ronca que roncaràs, quin nit! A més hi havia el llum del rètol del Bar al costat de la finestra i amb la calor que feia no era cosa de ajustar-la, o sigui que fins que no van tancar el Bar, allò semblava una discoteca, ara vermell, ara blau, ara blanc....En fi una nit d’aquelles que deu ni do.
A l’endemà a les nou del matí emprenguérem la marxa...
Quan circulàvem per la carretera general, em feia molta gràcia que al creuar-nos amb un altre cotxe de matricula catalana, els dos tocaven la botzina, saludant-nos. Ara us semblarà una bestiesa, però pels anys 70 no es voltava tant com ara...Doncs bé, sense aire condicionat amb una temperatura que deu ni do. El meu pare conduint, el meu avi al seu costat, no tenia permís per portar-lo i jo al darrera mirant-ho tot.
Vem fer una aturada obligatòria a Zaragoza per veure la “Pilarica” i comprar un totxo de caramel, d’aquells que a l’embolcall de paper hi ha la imatge de la Verge. I també unes quantes fruites banyades amb xocolata, que, com és natural, no van arribar a casa. El meu avi em va dir que amb el seu pare tan sols hi havia anat una vegada a Zaragoza i va ser quan el va portar al tren per anar fins a Vic.
Després “xino xano”vem arribar a Carinyena...
Per mi va ser tot un espectacle anar per primera vegada a unes bodegues, recordo perfectament que es deien “Don Mendo” i em sembla que encara existeixen. Una vegada ens van ensenyar a on guardaven el vi i això ens va anar molt bé perquè s’hi estava fresquet, compràrem unes quantes ampolles i com que el Sol començava a cremar vem seure al passeig a sota d’uns grans arbres, al menys allí passava una mica d’airet. Una Coca-Cola ben fresqueta i el meu avi va continuar amb la seva història, semblava que això de tornar el poble li donava ganes d’explicar tot el que havia passat...
“ Acompanyat d’un capellà i d’altres companys arribàrem a Vic. Allò era una senyora ciutat i el Seminari molt gran. Llavors tenia ja quinze anys i les classes es feien feixugues i molt més tenint problemes amb el idioma. Encara que ens feien les classes en castellà, tot al nostre voltant era en català, sobre tot quan sortíem al carrer. Sort n’hi va haver que apreníem ràpid. Allí hi vaig passar uns quants anys i fins i tot vaig fer-hi la “mili”. Després, tan sols em faltava un any per ser capellà quan...bé, ros amb els ulls blaus, va ser massa per mi, i una nit vaig saltar per la barana que envoltava el seminari i vaig escapar... “
Aquells records li havien fet mal, ho vaig notar, alguna cosa havia passat en el seminari perquè prengués aquella decisió, però mai m’ho va explicar...
Una vegada refrescats, apa cap al cotxe! Que per sort el teníem a l’ombra i direcció Belchite. Vaig escoltar al meu pare dir-li al l’avi que en aquell poble els havien bombardejat en temps de la guerra i no havia quedat res en peu. Una cosa com Guernica, que en aquell moment no vaig saber que volien dir. Quant hi vaig arribar ho vaig entendre.
La carretera era estreta i no hi passava cap cotxe. Pel camí vem parar a un poble que es deia Fuendetodos. Com tots sabeu és el poble a on va néixer Goya. Home, la casa, on per suposat hi vam entrar, no era gran cosa. M’havia pensat que al ser un personatge tan conegut seria una palau, però res de res, una caseta com les altres.
Poca estona després vaig comprendre que volien dir, al veure el fantasma de Belchite, mare de Déu! Però si tot estava derruït, no hi vivia ningú. Com és natural vaig preguntar i preguntar i al final em van dir que millor que mirés i callés.
HI vem passejar una mica i després ens vam aturar al poble nou, que ja era un altra cosa. Com que era l’hora de dinar ens vam quedar a dinar en un Hostal que, només entrar-hi. Ja em va fer venir la gana de cop. Olor a patates fregides i a carn a la brasa. Allí ens van donar una carn que jo crec que mai més n’he provat de tant bona, deuria ser la gana.
Mentre dinàvem, li vaig preguntar al meu avi que havia fet després de saltar la barana del seminari...I em va explicar algunes coses més, mentre jo no deixava de mossegar amb deliri aquelles costelles de xai...
“Doncs amb quatre duros a la butxaca em vaig haver de buscar la vida. No volia que ningú sabés que havia estat al seminari. Segurament els estudis que tenia m’haurien obert alguna porta, però també sabia que me’n podien tancar d’altres. Els capellans tenen molta influencia. Va ser llavors amb 21 anys quan vaig arribar a Manresa. M’havien dit que estaven construint una estació en el Baixador de la Prolongació Guimerà i unes vies noves que travessarien el Cardener, i allí em vaig apuntar. Van ser mesos dolents, la feina era dura, però no hi havia res a dir, a Europa hi havia la Primera Guerra Mundial i en qualsevol moment podria esclatar també a casa nostra.
Poc després vaig tenir la sort de conèixer a un Moliner que es deia Fornells i que tenia un molí de farina a Sant Ignasi i vaig anar a treballar amb ell, però això és un altre història...”
Després de ven dinat vam sortir de Belchite i en una boscada el meu pare va aturar el cotxe i escoltant els grills com xerricaven vem fer una becaina. Va estendre una manta al terra i ell i l’avi s’hi van ajaure, però jo vaig dir que deixava les finestres obertes del cotxe i m’estirava al seient de darrera. Masses cuques per a tot arreu, sobre tot les abelles que rondaven amb ganes de gresca.
Un parell d’hores després seguirem el viatge i uns 70 quilòmetres després ja érem a Alcañiz, havent passat per una carretera molt poc transitada.
El primer que vaig veure va ser el castell que es situa a un turó i que vigila tota la ciutat. Segons em van dir, en l’antiguitat pertanyia a La Ordre de Calatrava, ara hi ha un Parador Nacional de Turisme. Si ho veiessin els “calatravos” no sé que en pensarien.
Com que era mitja tarda i el meu pare volia anar a dormir a Morella, vem anara a fer in tomb i llavors li vaig demanar al meu avi que continués amb “l’altre història” que havia deixat penjada...Cosa que li va fer molta gràcia i ens va explicar algunes coses més...
“Doncs vaig anar a treballar, tal com us havia explicat abans, amb un moliner de Sant Ignasi que es deia Fornells. La vida era millor que treballar a les vies del tren, però no us penseu que menys dura.
Començava a anar al molí a les sis del matí i allí em carregaven el carro amb cinquanta sacs de farina de 100 quilos cadascú. Havia de posar molt bé els sacs, perquè sinó al pobre animal l’haurien aixecat del terra. Una vegada carregat anava a poc a poc, ja que no podia anar més de presa pel pes, i repartia a tots els forners. Amb mi venia un vailet d’uns setze anys que m’ajudava a col•locar-me els sacs a l’esquena. Perquè en aquell temps no hi havia altre cosa. I ja em veieu amb el sac de 100 quilos pujant escales, que amb una mica de sort eren poques. Encara que en algun lloc l’obrador estava al primer pis i apa, amunt!
Amb aquesta feina , que estava bastant ben pagada, vaig pogué llogar un piset a la pujada del Carme a prop de l’església. I va ser llavors que el Fornells em va dir que coneixia una dona que feia poc que era vídua, doncs havia perdut el seu marit i la seva filla per culpa de l’escarlatina. Ell pensava que podia ser una bona muller per mi. I així de fàcil va ser quan vaig conèixer a la teva avia...”
- I que va passar després?
Em devia veure amb cara de “si us plau” i va continuar mentre anàvem pel passeig de la ciutat.
“Mig any després ens cassàvem a la mateixa Església del Carme, que era la que estava més a prop. Tan sols hi van assistir els parents de l’avia que van venir de Vilanova i la Geltrú. Amb els meus havia perdut el contacte feia ja molt de temps.
La germana de l’avia, “la Conxita”, que va ser la padrina del teu pare, s’havia casat amb un botiguer de Vilanova i les coses els hi anaven força bé. La festa va ser a casa i el Joan que així és deia el marit de la Conxita, va portar vi escumós “Canals&Nubiola” Recordo el nom perquè va ser el primer que vaig provar en la meva vida. “
Quan va arribar a aquest punt el meu pare va dir que hauríem de seguir el viatge ja que encara ens quedaven bastants quilòmetres fins a Morella. El que no sabia era que ens esperava una carretera que deu ni do.
Des de Alcañiz fins a Morella hi ha uns setanta quilòmetres, però els trenta últims de revolts i més revolts, tants que vem arribar a Morella amb ganes de deixar el cotxe fins l’endemà.
L’entrada a la ciutat és impressionant, les seves muralles i el castell que les vigila des de d’alt em recordava a Cardona. Vam estar buscant i com que el nostre pressupost tampoc era gaire alt, al final ens van llogar dues habitacions a una pensió a sobre del carrer dels porxos, que em sembla que es deia Blasco d’Alagó. En fi, una estona de passeig i la visita al castell que ningú s’ho ha de perdre. Quines vistes! Quan estàs a d’alt sembles l’amo del món. I després anàrem a sopar a la pensió. Els mobles de fusta molt antics i soferts recordaven un passat gloriós, segurament durant la guerra dels carlistes. Com que no hi havia res més a fer que sopar, vaig intentar que el meu avi continués amb les seves vivències i entre plat i plat em va dir algunes coses...
“...dos anys després va néixer el teu pare. Tot anava força bé, sense tirar coets. L’any 1933 em vaig comprar un carro per treballar pel meu compte. Transportar sacs de 100 quilos no era per aguantar-la gaires anys. Tot i que ho vaig fer més de quinze.
Tenia feina i la cosa rotllava, la teva avia treballava a la fàbrica com tantes altres i el teu pare estudiava. Tot va anar bé fins que va esclatar la guerra. Per postres vaig agafar el tifus i una mica més i m’hi quedo. Sort en vaig tenir de la teva avia que em va cuidar nit i dia. Només amb el seu sou i uns quants estalvis que teníem, vem passar tres mesos fins que vaig poder tornar a la feina. Durant la guerra les vam passar més magres, però això t’ho explicaré demà...”
A la nit vaig dormir a l’habitació amb el meu pare. Era una habitació petita i tan sols tenia un lavabo. Si volies anar a fer les teves necessitats havies de sortir i al final de tot hi havia un quarto de bany. No recordo que aquella nit el meu pare ronqués com la nit de Osca, o és que estava tant cansat que no vaig escoltar res de res fins l’endemà.
L’endemà l’esmorzar va ser molt bo. Ens van portar un cafè amb llet boníssim i unes pastes fetes per ells mateixos que em vaig llepar els dits. Ja diuen que tot el de fora de casa sembla millor, però és que ho era!
Ara tant sols ens quedava l’últim tros fins a Mirambel. Primer Forcall, després Olocau i per fi Mirambel. La carretera era estreta i com podeu pensar ni un sol cotxe. Ja estàvem fora de les rutes principals i aquella carretera, encara que portava fins a Terol, era millor anar per Alcañiz. El seu estat de conservació tenia molt que desitjar. Plena de revolts i pujar muntanyes, la feien mereixedora del oblit.
Ara encara estàvem en la província de Castelló però un cop passat Forcall, tan sols un pont separava les províncies de Castelló i Terol. El que em va fer molta gràcia va ser que quan a Forcall vam demanar per a on s’anava a Mirambel, com és natural ens van contestar en castellonenc però quan vam passar el pont que separava les dues províncies, ho tornàrem a demanar per saber si realment anàvem bé, i quina va ser la sorpresa que ja ens van contestar amb un castellà- aragonès ben refilat. Semblava estrany que en pocs quilòmetres pogués canviar el idioma per una línia que van dibuixar uns senyors.
Poca estona després i ja vam veure les muralles del poble del meu avi. Deixàrem la carretera i el cotxe a l’ombra a prop de l’entrada al poble. Aquell portal que segons ens van dir després es deia “El portal de las monjas” era de punt rodó i en temps antics havia estat tancat per una grossa porta per guardar el poble a dins de les muralles. Caminant i a poc a poc ens endinsàrem en aquell món ja conegut pel meu avi, però desconegut totalment per nosaltres.
Al travessar el portal ens va dir que l’edifici que quedava a la dreta era un convent de monges de clausura, d’això en ve el nom. Davant nostre un carrer ample i empedrat duia recta fins al fons a on hi havia una paret i un altre carrer que la travessava.
El meu avi buscava al seu cosí Isaac amb qui s’havien escrit feia poc per carta i com que a una casa hi havia una dona escombrant, el meu avi s’hi va adreçar. El meu pare i jo vam quedar bocabadats al veure com el meu avi li parlava amb un castellà amb accent aragonès que no havíem escoltat mai dels seus llavis, ni tan sols l’havíem sentit a parlar el castellà. Al dir el cognom del seu cosí, també quedàrem distrets al escoltar de boca d’aquella senyora “que quin dels Repullés”, ja que a Mirambel n’hi havia molts. Llavors el meu avi va dir el nom del seu cosí que, és ben curiós, és deia Isaac Repullés Repullés, i la dona ens va explicar com anar a casa seva.
El meu avi estava emocionat, havia tornat després de molts anys. Mentre anàvem caminant ens explicava cada racó del poble. A la torre de l’església hi havia un arbust al cap de munt i ens va comentar que l’havien arrencat moltes vegades, però sempre tornava a créixer. Vam passar per darrera de l’església i vem veure el frontó que ens havia explicar dies abans. Després al arribar a casa del Isaac, al trucar a la porta, ens va obrir una dona de cabell negres, portava un monyo i vestia molt seriosament. Al saber que era el meu avi va cridar al Isaac que era el seu marit. L’home de cabells blancs tenia una retirada al meu avi, encara que era una mica més alt i més prim i també més jove. Com que eren les dotze ens va dir que mentre la seva dona ens feia el dinar ens ensenyaria el poble, que des de que el meu avi va marxar havia canviat bastant.
Ens va portar fins al riu per veure a on s’anaven a banyar de petits. L’Ajuntament que no tenia alcalde l’havien reformat i presentava un bon aspecte, encara que el meu avi el recordava molt més gran. Ens va ensenyar la torre que tancava les muralles i en el portal de les monges les finestres d’entramat des de les quals les monges podien veure l’exterior però no les podien veure. Varem sortir per la mateixa porta per a on havíem entrat i a les afores del poble hi havia el cementiri. El Isaac li va semblar adient portar-hi al meu avi perquè veiés a on estaven enterrats els seus. El cementiri estava molt deixat i amb herbes per a tot arreu. Al fons i al peu d’una paret hi havia el sepulcre al terra de la família, però quasi no s’hi veia el nom. Va dir que ja no s’enterrava allí sinó que els portaven a Cantavieja. Mirambel havia quedat una mica deixat de la mà de Déu. A partir dels noranta la gent va anar comprant les cases i reformant-les i ara és un poble molt bonic.
Bé, un cop varem fer tot el recorregut ja era hora d’anar a dinar. El que em estranyar va ser que durant el dinar la dona del Isaac no va seure a la taula, va dinar a la cuina mentre ens servia, velles costums. Tan sols al final, a l’hora del cafè, es va seure amb nosaltres. Recordo que ens va donar de postres unes nous verdes amb licor que eren boníssimes. També recordo el vi que tenia el Isaac se’l feia ell mateix. No n’he trobat mai un com aquell.
Ens van dir que ens quedéssim a dormir però no volíem molestar, i la veritat era que el poble ja estava vist. I amb l’excusa que teníem pensió a Morella per aquella nit ens vem acomiadar d’ells.
Al vespre, mentre sopàvem l’avi no ens va explicar res de la seva vida, semblava que estava absent, segurament els records se li amuntegaven. El dia següent faríem la tornada cap a casa.
A l’hora d’esmorzar li vaig comentar que el poble es veia molt abandonat i ell em va contestar que quan ell hi era estava ple de vida, va ser al temps de la guerra quan la gent va començar a abandonar-lo. Una guerra que va fer molt de mal a tanta gent.
Llavors aprofitant el tema em vaig interessar pel que va passar a Manresa en aquelles dates i ell amb un somriure i va explicar una mica més de la seva història...
“Es passava malament a tot arreu, la gent no tenia per menjar i feia el que podia per subsistir. Per sort, amb el carro portava de tot a tot arreu, i si podia portava coses que no havia de portar, feia estraperlo.
A les entrades dels pobles i ciutats hi havia guàrdies, anomenats “Burots” que escorcollaven a tothom que hi volia entrar i si portaves coses per vendre o comerciar et feien pagar un impost, cada poble i ciutat tenia el seu. Durant la guerra hi havia coses bàsiques que no es trobaven fàcilment, com era l’oli o la farina i jo aprofitava que sortia i transportava de tot d’un poble a l’altra per portar-los d’amagat i fer-me un sobresou. Molts dels “Burots” ja em coneixien i moltes vegades ni em paraven, però una vegada que havia anat a una masia a prop de “Coll Baix” i a on m’havien venut oli i farina...em van parar. Ho vaig veure clar quan m’apropava a Manresa i anava cap el Pont del cementiri. Allí palplantats estaven els caps dels “Burots”. Ja els coneixia i sabia que quan ells sortien es que en buscaven alguna de grossa. Com és natural em van parar i em van demanar si portava alguna cosa d’estraperlo. Si els deia que si m’ho prendrien, i si deia que no, i m’ho trobaven aniria a la presó uns dies, amb posarien una multa, fins i tot em podrien confiscar el carro i també m’ho prendrien tot. Què vaig fer? Doncs deixar que busquessin, a veure si ho trobaven.
Em van buidar el carro, però els vaig dir que sinó trobaven res m’ho tindrien que posar tot altra vegada al seu lloc. Semblaven molt segurs i jo per dins molt “acollonit” El que no sabien és que m’havia fet un fals fons al carro i allí hi guardava la mercaderia. Si el desmuntaven estava perdut, però no van arribar a tant. Vaig posar tota l’estona cara d’enfurismat. De tant en tant el cap dels Burots em mirava i tot renegant increpava als seus perquè busquessin. Pocs minuts després i quan estaven a punt d’arribar a on tenia la mercaderia, van deixar-ho córrer al veure que venia un altre carro més carregat que el meu. Va ser l’única vegada que vaig patir de veritat. Bé, aquesta vegada i un altra que t’explicaré un altra moment...”
Després d’esmorzar vem pujar al cotxe i xino xano de tornada a casa. Tornàrem al seu poble un parell de vegades més i molts cops li vaig demanar que m’expliqués que havia estat l’altra cosa que l’havia fet patir de veritat durant la guerra, però sempre em donava llargues i no m’ho va dir mai. Quan el meu avi es va morir el meu pare m’ho va explicar...
“Ens temps de la guerra abans que entressin els nacionals, les revenges entre uns partits i els altres feien que més d’una persona se l’enduguessin i el trobaven al endemà mort en qualsevol vorera de la carretera. Un dia el teu avi estava a casa i van trucar a la porta. La teva avia va mirar i va veure que eren uns milicians i que demanaven per ell. Ràpidament va cridar a l’avi i cames ajudeu-me a córrer va sortir pel pati, que per sort tenia una porta al darrera que donava a un carreró fora de la vista dels milicians. Un cop va sortir esperitat, l’avia va obrir la porta i ells va escorcollar-ho tot sense trobar el que buscaven. El teu avi va haver d’amagar-se un parell de setmanes fins que va tornar la calma. Per això no t’ho va explicar, la gent és dolenta, ell no estava ficat en cap partit, ni feia mal a ningú i va estar a prop de perdre la vida.”
Abans d’anar de viatge al poble del meu avi, no m’hauria pensat mai que hagués viscut una vida tant moguda. Crec que tothom hauria de fer un viatge amb la persona que vol conèixer de veritat.




FI

Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • Fantastic[Ofensiu]
    Onofre | 08-10-2011 | Valoració: 10

    A veure Averrois que t'ho explicaré:

    1.- No es va passejant fins el camp. Es va passejant pel camp o es va passejant al camp. Si dius que vas passejant fins al camp estàs dient que ets de Sabadell, Terrassa o Manresa.

    2.- En el camp només si embruten el Kamacos.

    3.- el teu avi no aguantava estoicament mentre plantava qualsevol cosa. El teu avi et deixava jugar lliurement amb gran serenitat mentre plantava les hortalises de les quals tu ja n'hauries de coneixer el nom si de veritat estimaves al teu avi.

    4.- Tu per les sirenes de la Pirelli i els autobusos que entraven i sortien sabíes quina hora era, peró el teu avi sabia quina hora per moltes altres senyals com les ombres del sol del turó sobre el Cardener.

    5.-.A casa vostra no teníeu cotxe i a la meva tampoc. El teu avi i el meu anaven amb mula i alguns dies l'enganxaven a un carro.

    7.- Segurament la teva avia era tant sabia que no volia fotre's pel mig, seixanta anys despres, ni pertorbar el moment en que el teu avi podria tornar a veure a la seva primera novia. Ja veus, tot un poema.

    8.- El Tio Cerero feia les espelmes amb la bresca de les arnes.

    9.- A Vic hi ha seminari perquè és la seu del bisbat de Vique.

    10.- “Don Mendo” és una marca de vi i una marca de sangria.

    11.- una nit va saltar la barana del seminari perquè no ho podia aguantar més, ves.

    12.- lo del xerricar dels grills t'ho passo, per be que els grills sibilen .

    13.- La Ordre de Calatrava no regia en el Maestrat, deus voler dir l'ordre de Montesa, que es va ajuntar amb la de Sant Jordi d'Alfama en el segle XIV.

    14.- El teu avi era tant bona persona que no et va explicar que la gent és dolenta. No ho saps tu prou.

    15.- Com la rosa enduta pel torrent, com l'espurna de mimosa al vent, així és la vida sota el firmament.


    Espero que no t'hagis emprenyat massa perquè, encara que no t'ho creguis, jo t'estimo. Be, en tot cas, t'aprecio. Més del que et puguis arribar a imaginar.

    Et felicito pel relat.

  • . . . [Ofensiu]

    ( Crec que tothom hauria de fer un viatge amb la persona que vol conèixer de veritat. )

    Sí, estic totalment d'acord. Fins i tot amb els més propers, fills i filles o pares i mares, no ens arribem a conèixer totalment. Sobretot els fills dels pares, tenen una visió distorsionada per la proximitat. És com quan una persona mira un quadre d'una exposició. Cal allunar-se una mica per veure'l en tota la profunditat.

  • és veritat[Ofensiu]
    aromadarç | 30-08-2011 | Valoració: 10

    estic d'acord als viatges i a les feines és on es coneix més a les persones. Deliciosa la teva història, és una sort tenir tants records, tant nítids d'aquest home estimat, que com altres en aquells temps van haver de lluitar molt i molt durament. Els devem un respecte i un homenatge ben amorós ahhh, els meus avis eren de Montanejos, també està a prop de Morella i l'avia de San Joan, al costat de Manresa, coincidències , et dono les gracies pel teu comentari, estic començant i m'ajuda molt, petons, Carme

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

931 Comentaris

352655 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!