“la caputxeta vermella ... o no”

Un relat de: montserrat tafalla rigol
Als 60 anys se sent envellit. Fatigat, adolorit, fa dos dies que no ha menjat res. Li sembla tenir els budells enganxats.. s’ha quedat dormit sota d’un cep, després de menjar–se els raïms corcats, trist consol per un estómac famolenc.
Una cançoneta riallera el treu de la somnolència. Fita per entre les vinyes i veu una noieta d’uns 16 esplèndids anys que carregada amb una motxilla vermella baixa pel camí saltironant entre els còdols. La noia sobrepassa el lloc on el rodamont s’ajeu deixant darrera seu una flaire d’espècies i pollastre a l’ast. L’aroma fa l’efecte d’un ressort, l’home s’eixeca i apretant el pas fa el trobadís amb la noia i li pregunta una adreça. La noia educada l’atén, ell aconsegueix fer-li explicar on va i el perquè : porta el dinar que s’ha de menjar la seva àvia la qual degut a una caiguda no pot anar al poble a comprar.
_ “ i on viu la teva àvia? “ li pregunta, murri.
Resulta que l’àvia viu al fons de la vall, en una masia isolada. La masia està a mig camí de l’adreça que ell ha demanat.
_ “Saps que? Has estat tant amable amb mi que et faré el favor de portar-li el menjar a la teva àvia, aixís podràs tornar abans a casa”. La noia (una mica bleda, tot s’ha de dir) accepta encantada pensant amb el xicot que l’espera. El rodamon no té espera i aixís que ha perdut a la noia de vista es llença sobre les menges que aquesta li ha donat. El pollastre està boníssim, el pastís deliciòs, més ..., troba a faltar un bon glop de vi i rumia: “ segur que la vella xaruga en deu tenir de vi. No m’anirá malament de fotre una ullada al celler de la "mòmia" a veure que en puc arreplegar”.
La masia resta silenciosa, no s’hi veu ni se sent cap gos, la porta principal està oberta i entra vegilant a banda i banda; ningú li barra el pas, així que recorre totes les estances fins trobar la porta del celler. Baixa les escales i fa un sofocat crit de goig quan veu, entre la penombra, la quantitat de botelles plenes de pols que hi ha. Content comença a carregar-ne a dins d’un sac que troba.
Se sent una veu poderosa:
_ “ ¡¡¡ QUE COLLONS FOTEU MESTRE?,
NO VOS HO EMPORTAREU PAS DE FRANC AQUEST VI !!! “.
L’home mira sobressaltat cap a dalt de l’escala. Una dona amb cavells blancs, d’una edat incerta, corpulenta, l’està apuntant amb una escopeta de perdigons. Porta un peu embenat, peró, la crossa arrepenjada a la paret indica que no està pas invàlida.
* * *
Bé, el vi és una delícia, vi de missa quasi bé, això no es pot negar. Li ha costat car. “ha sigut dur, m’ho he traballat a fons” pensa.
Es carrega el sac a l’esquena, fa un glopet de l’ampolla i enceta la marxa.
Gemecs continguts se li escapen a cada pas que fa caminant eixerrancat.

Comentaris

  • Montserrat[Ofensiu]
    allan lee | 15-07-2011

    ja havia llegit aquest conte i hi he tornat perquè l'àvia amb l'escopeta de perdigons m'encanta i jo també vull ser una iaia d'aquestes- amb un celler ple de bon vinet. També vinc per donar-te les gràcies per haver-te llegit el meu Casa submergida i donar-me la teva detallada impressió. T'haig de dir que no el vaig escriure per res en concret, i suposo que no porta cap "missatge". És com una manera d'explicar cóm em sento jo, exagerant-ho tot, per donar-li més relleu. Allò del gat, em va passar de veritat- el vaig ofegar sense voler- i em vaig sentir tan desolada que explicar-ho em va anar bé. Les bésties em fascinen i m'agraden. I les cases buides plenes de records, són coses que somio molt i després recordo. I l'aigua també. Ets molt amable d'haver-me deixat un comentari tan maco. Espero que escriguis més coses aviat. Una abraçada

    Silvia

  • l'àvia de la caputxeta[Ofensiu]
    nuriagau | 20-04-2011

    Als adults, com als nens, ens agrada que ens expliquin històries conegudes introduint-li petites modificacions. Aquest és l’encert d’aquesta història que has compartit amb nosaltres.

    En aquesta ocasió, l’heroïna de la història és l’àvia, no? Passa de fer un paper secundari a ser la protagonista.

    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Tot passa i el temps no perdona.[Ofensiu]
    panxample | 11-04-2011 | Valoració: 10

    Divertit i original, la caputxeta ja no és vermella i el llop escuat.
    molt bé, molt bé...i divertit final enhorabona .
    Avant

  • VARIACIONS...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 01-04-2011

    ... sobre un mateix tema. O: tot el que pot donar la literatura, que és infinit. Un conte divertit amb sorpresa final molt divertida. No m´agrada felicitar i recomanar un conte propi. En aquest cas, però... donada la temàtica..., no et recomano un conte però sí que tafanegis a Youtube o Gogle: DESPERTAFERROTITELLA i miris el conte: EL LLOP CONDEMNAT. Jo crec que també és una manera de fer literatura.
    Una abraçada
    Jaume

  • I quin final![Ofensiu]
    Josoc | 01-04-2011

    quasi fa mal,
    és genial,
    no n'hi ha d'igual.

  • Divertidíssim[Ofensiu]
    brins | 23-03-2011

    Gairebé prefereixo aquest que el del llop...

    Ja et vaig dir una vegada que tens una gràcia innata per a explicasr les coses i aquest conte ho fa palès. Felicitats!

    Pilar

  • MOlt bé[Ofensiu]
    panxample | 09-03-2011 | Valoració: 10

    Tot i que la caputxeta vermella encara és una mica bleda,Val a dir que l'àvia ens ha sortit molt espavilada.
    Bon relat ,enhorabona
    Avant

  • Que li sigui bó. [Ofensiu]
    jos monts | 03-03-2011

    Un bon relat i molt ben redactat.
    Desprès de un bon àpat, invita a beure un bon vi al preu que sigui, si pot ser del Bages més que millor.
    Salutacions
    Josep

l´Autor

Foto de perfil de montserrat tafalla rigol

montserrat tafalla rigol

23 Relats

147 Comentaris

36802 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
soc una persona normal, no em pregunteu que és la normalitat, no sabria respondre
Vaig anar a l'escola fins als 12 anys, desprès m'he hagut d'espabilar sola.

el meu correu és mtafallarigol@gmail.com

aviso a qui tingui el mal pensament d'escriure'm: soc molt irregular en les estades davant l'ordinador. Quan m'agafa el rampell, el tapo amb un crespó negre durant uns quant dies i m'oxigeno passejant amb la gosseta pel Berguedà.

A qui em llegeixi li demano que no em valori.