Herbes dels camins

La felicitat no la transmeten grans aconteixements.Cal gaudir-la en els petis detalls que ens brinda la vida.
M'alegra que hagis tornat, Montserrat! Rep una abraçada de retrobament.

Moltes gràcies per tornar-me a llegir. Intueixo que la natura t'agrada força i a més has anat a parar en el indret mes adeqüat, el Berguedà té moltes sorpreses, jo moltes vegades m'ha semblat tornar a l'infantesa tot anant a buscar bolets, o bé a cercar el tió per Nadal, som uns privilegiats. Aviam si algun dia ens coneixem, jo també tinc forç feïna, treballo els disabtes i a més tinc cura dels pares que viuen sols i ja son grans, però d'alguna manero ho arreglarem! Una abraçada!!!

i jo que feia tants dies que no et comentava... encara em tocaràs el crostó!!jejeje


ho sento montserrat, però ja sóc aquí
palplantat tot passejant pel teu relat


els camins
donen sorpreses agradables,
i aquesta olor que vas sentir
et va fer recordar quelcom que trobes interessant... i m'ha agradat


els teus relats/assajos
són directes, purs, espontanis, sincers...


però saps el que més m'agrada dels teus relats?

doncs que també els percebo primitius... no sé si saps que tinc una obsesió per la primitivitat de les paraules, l'art, la literatura poètica -si no ho sabies, ara ja ho saps-


gràcies com sempre pels teus comentaris


una forta abraçada ben literària

i els teus comentaris...i també et felicito perquè fas un petit relat d'un gran moment de felicitat que és quan es barreja una sensació amb un record dolç...
fins aviat
joan

Les petites coses que de vegades ens trobem pel camí ("vida") ens fa més feliç i engrandeixen el nostre camí com quan vas trobar aquella magnífica planta. Són xicotetes terrosos de sucre que alegran el viarany.
Com també és una agradable troballa llegir-te, per aquesta pàgina.
Gràcies pel consell que em vas donar l'altre dia al fòrum. El guarde en una capseta.

Sembla que el protagonista del teu breu relat li agrada saber per on trepitja i valorar les petites coses que tenim al nostre voltant. Dos valors que val la pena reflexionar.

Endavant, Montserrat!

Núria

posen en marxa un mecanisme, on els registres de la memòria et porten a situacions, llocs, personatges, que teniem oblidades, de sobte ens traslladen a records, bons o dolents depen, celebro que en aquest cas siguin bons records.
Espero que el caure fos simbòlic.
Avant

Suposo que, con en tantes altres coses, hi ha una tercera opció, que no és sinó la del mig, és a dir, anar pels camins mirant on trepitges, però alçant la vista tot sovint per copsar el paisatge.
D'aquesta manera, podem tenir petites i grans troballes!

No pateixis per la valoració, Montserrat; sempre he dit que no té importància, que el que val és el que transmet el comentari.

T'envio una abraçada perfumada,
Unaquimera