uNa tremPera foRa de conTrol

Tinc disset anys, tres germanes i un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d’entrada explicar-ho a uns pares que mai s’han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava l’alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap.

Us explico doncs i així em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom,i alhora, les quatre parets de l’aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m’havia posseït.

A partir d’aquell dia em van passar experiències molt similars ( només canviava el paisatge de fons) a l’ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic , amb la mosso d’esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang… i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l’escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d’una hora, a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la , fins que vaig descobrir que la fera només s’amansava a base d’exercici manual.

No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent, mai millor dit, i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n ‘explico un dels més sonats… Estava jo a la llitera quan la metgessa d’urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d’apendicitis aguda… No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d’adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l’escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m’estirés i, amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s’acaronaven els pits l’una a l’altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia… Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d’una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l’aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d’aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l’apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l’inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis , lluent i vermell, que estava a punt d’esclatar.

Em vaig despertar a l’habitació , l’endemà al matí, després d’haver estat operat d’urgències. Sembla ser que la “ llegenda” de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l’Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d’un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.

No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí, producte del descontrol hormonal propi de l’adolescència i que se’m passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.

Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l’hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l’agenda prou plena entre les amigues de l’institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.

El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la…