uNa tremPera foRa de conTrol

Un relat de: joandemataro
Photobucket



Tinc disset anys, tres germanes i un inusual problema que he hagut de soportar en silenci per culpa del meu malaltís caràcter introvertit. Descartant ja d’entrada explicar-ho a uns pares que mai s’han preocupat massa per mi, la veritat; i essent un problema massa delicat per poder tractar amb les meves germanes, només em quedava l’alternativa de desfogar-me amb un bon amic, llàstima que no en tingui cap.

Us explico doncs i així em descarrego una mica. Al principi eren episodis curts i passatgers; la primera vegada va ser en plena classe de mates quan, de sobte, va desaparèixer el sostre i van caure a plom,i alhora, les quatre parets de l’aula. Mentre el meus ulls creixien, adquirint el tamany de dues taronges, el meu astorament augmentava en veure que on abans hi havia una pissarra ara es veia una immensa mar blava en calma; i la professora, que ara estava en topless es posava protecció solar acariciant, provocativament, els mugrons dels seus pits perfectes. Després de tancar els ulls fortament alhora que sacsejava el cap, tot va tornar a la normalitat i vaig deixar anar una aspiració sorollosa per airejar la xafogor que m’havia posseït.

A partir d’aquell dia em van passar experiències molt similars ( només canviava el paisatge de fons) a l’ascensor amb la veïna imponent del 2n 2ª, amb la mare del meu millor amic , amb la mosso d’esquadra mentre em posava una multa, amb la infermera que em va treure sang… i una tan llarga llista, que més val que pari. El més preocupant però no era l’escena en sí mateixa, sinó la dolorosa erecció que em provocava, i dic dolorosa perquè podia durar més d’una hora, a part dels problemes que tenia per poder dissimular-la , fins que vaig descobrir que la fera només s’amansava a base d’exercici manual.

No sé si us he dit que la meva angoixa era creixent, mai millor dit, i és que el tema es complicava més cada dia que passava, es pot dir que gairebé vivia en una trempera contínua i no us podeu ni imaginar la quantitat de malentesos i embolics que em provocava. Us n ‘explico un dels més sonats… Estava jo a la llitera quan la metgessa d’urgències em va demanar que em despullés per fer una exploració de la zona afectada, tot apuntava a un atac d’apendicitis aguda… No sóc creient, però vaig donar les gràcies a Déu quan la doctora va demanar a la meva mare que esperés fora al precís moment que jo començava a notar que el meu membre creixia en veure els pits de la doctora tremolant davant meu com dues porcions enormes de gelea amb una cirereta al capdamunt i per acabar-ho d’adobar entraven per la porta dues infermeres. En fi, em vaig haver de rendir al destí, sabent que no podia fer res per evitar la meva erecció davant la mirada de les tres dones que hi havia amb mi i que evidenciaven una admiració poc dissimulada, i no és per bravejar però sempre he tingut fama de tenir una bona tranca. El fet és que l’escena era la que era i jo instintivament vaig intentar deixar anar una disculpa però la metgessa va reaccionar abans que jo i em va demanar que m’estirés i, amb una ganyota de sorna als llavis, em va tapar les parts amb un petit llençol blanc, pensant que així quedaria tot solucionat. Però, ja sabeu, novament una habitació tancada es va transformar en un paisatge paradisíac on les infermeres s’acaronaven els pits l’una a l’altra i la doctora es descordava la bata blanca amb lascívia… Amb tot allò la meva verga va tenir un rampell i d’una sacsejada es va desprendre del llençolet que la cobria quedant a l’aire lliure, de nou, i movent-se com un pèndol d’aquests que fan servir els músics per seguir el compàs. La sacsejada em va tornar al món real i la doctora, que estava palpant la zona de l’apèndix, no va tenir més remei que aguantar-me-la com si estigués agafant el fre de mà del cotxe. No recordo res més ja que vaig perdre el coneixement entre els nervis i l’inaguantable dolor del meu intestí afegit al del meu penis , lluent i vermell, que estava a punt d’esclatar.

Em vaig despertar a l’habitació , l’endemà al matí, després d’haver estat operat d’urgències. Sembla ser que la “ llegenda” de la meva erecció havia corregut com la pólvora arribant a totes les plantes de l’Hospital de Mataró, per això el trànsit al passadís era inusual, les infermeres passaven com si fos una jura de bandera mirant cap al meu llit i caminant a pas ferm conduint un carret, per la qual cosa va haver més d’un accident; fins i tot una infermera va atropellar un pobre avi que caminava arrossegant el seu barrot ple de bosses de medicaments penjant.

No us puc amagar la vergonya que vaig passar, res comparada però amb la que patia de la meva mare a cada visita que teníem; tot i que el metge li hagués explicat que no era culpa meva, que era una reacció involuntària, poc corrent, això sí, producte del descontrol hormonal propi de l’adolescència i que se’m passaria aviat, especialment gràcies a la medicació.

Bé, de to això que us he explicat ja fa uns mesos i ara començo a tenir controlat el tema, encara que només sigui per esgotament. Gràcies a la fama que vaig adquirir des de la meva estada a l’hospital ara ja no he de fer tants exercicis manuals ja que tinc l’agenda prou plena entre les amigues de l’institut i, perquè no dir-ho, algunes de les seves mares.

El fet és que la medicació no acaba de fer el seu efecte, sobre tot des de que vaig decidir deixar de prendre-la…

Comentaris

  • aaaaaaaaaahhhh ja ja ja ja
    Jaaaaaaaaaaaaa ja ja ja jaja
    JA JA JA JAAAAAAAAA...

    i per que vegis que aquesta dona de 70 anys que s'està pixant de riure no és cap puritana et demano que llegeixis el meu relat:
    Un orgasme?, que és un orgasme?

  • Aquesta magnitud[Ofensiu]
    Narcis08 | 03-06-2012 | Valoració: 10

    no és cap tragèdia :)
    Boníssim, nen!!

  • Sovint em passa el mateix[Ofensiu]
    Pau Mora | 11-05-2012 | Valoració: 10


    No, en realitat m'ha fet recordar l'anècdota que em va explicar un amic nipò súmament alèrgic a no sé quines mongetes del seu país. El cas és que va haver d'anar corrent a l'hospital perquè li estàven sortint taques vermelles per tot el cos. El metge li va dir que es treiés tota la roba i quan ja estava dret, només en calçotets i amb els braços en creu, va entrar un altre metge amb vint-i-cinc infermeres molt jovenetes que començaven les seves primeres lliçons pràctiques.



    FI.

  • un relat amb trempera[Ofensiu]
    xelofont | 05-05-2012 | Valoració: 10

    Primer de tot gràcies pels teus comentaris i aprofitant aquest agraïment he llegit aquest relat trempat, no trempant jo eh, si no el relat és trempat...bé, una de les coses que m'encanten és llegir amb un somriure continuat, primera pel to picant i humorístic del relat, també perquè les escenes les descrius molt bé i un s'ho va imaginant tot i perquè en molts moments el somriure es transforma en riure i ja saps que és complicat en lletres fer riure a la gent, no és piloteig pels teus comentaris, m'ha agradat molt, i l'humor, per mi , és la recepta més bona en tots sentits, tan quan mires per una finestra , com quan et reflexes en el mirall...gràcies per despertar la trempera de l'humor...felicitats

    Alex

  • equalicua[Ofensiu]
    panxample | 04-05-2012 | Valoració: 10

    Ara començo a entendre allò que diuen del cap....
    Un relat divertit, amè, amb un toc de picant i eròtic.
    El descontrol de la trempera.
    Avant i ben amunt!

  • La prosa que trempa [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 03-05-2012 | Valoració: 10

    Fantàstic Joan! Gaudia de la teva poesia i ara també de la teva prosa. L'he trobat molt divertit, molt ben narrat i molt ben trempat. Li preguntaré a l'Olga, la meva companya, si en sap alguna cosa. ella va treballar vint-i-tres anys d'infermera a l'hospital de Mataró. Ja veig que els de la capital del Maresme també tenen altress coses grosses... (perdó). Felicitats Joan i una abraçada.

    Aleix

  • Referències[Ofensiu]
    Carles Ferran | 03-05-2012

    Si, a mi també m’ha arribat la història, me l’han explicat infermeres amigues que hi treballen, però elles insisteixen en que el pacient eres tu i que entre elles es posen torns com per urgències, perquè no hi hagi baralles. I que el que passa és que ets vergonyós i humil.
    No t’abraço per evitar conseqüències.

  • Renoi, renoi....[Ofensiu]
    Mena Guiga | 03-05-2012 | Valoració: 10

    quins fenòmens de la natura! Hehehe! Un relat divetit central en els nivells menys subtils de les persones, però. I és que som animals vestits, tot i que ho volem dissimular amb el cervell i la religió.
    hehehe.

  • Quina història ![Ofensiu]
    Joan G. Pons | 03-05-2012 | Valoració: 10

    He gaudit humanament del teu Relat. Felicitats. Jo vaig viure un fet semblant (més curtet) i el tinc escrit en un dels meus llibres. Molt ben explicat... ple de detalls insinuants. Gràcies.

  • La imaginació[Ofensiu]
    Anaïs | 02-05-2012 | Valoració: 9

    A vegades va bé tenir imaginació, sobretot quan voldríem que passés determinat fet.
    En això sempre hem tingut una clara avantatge les dones, encara que unes calces humides també descobreixen pensaments.

    Anaïs

  • free sound | 02-05-2012 | Valoració: 10

    Bon humor fora de control!!
    La trempera a tothora,
    i alegria pel que queda!!
    Una abraçada

  • Jajaja![Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 02-05-2012 | Valoració: 10

    Genial!

    Ja m'agradaria tenir una agenda ben plena d'això que tu expliques, Joan!

    Als preferits directament, realment increïbleeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    Jaja!


    Sergi!

  • ep montse !!![Ofensiu]
    joandemataro | 02-05-2012

    que no és autobiogràfic... ja m'agradaria a mi, ja ...
    :-))=

  • un problema o no[Ofensiu]
    montsepema | 02-05-2012

    Molt divertit, vaja, vaja, amb la trempera, incotrolable, imagjno les males estones que deus passar quan vas a l'hospital, però imagino les boníssimes estones que passes amb la quantiat de femelles disposades a fer un bon ús d'aquest fenomen fora de lo normal.

Valoració mitja: 9.9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de joandemataro

joandemataro

424 Relats

2135 Comentaris

434939 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
EL MEU PERFIL AGAFA UNA NOVA IMATGE : LA PORTADA DEL MEU PRIMER LLIBRE EN SOLITARI.
SI ALGÚ EL VOLGUÉS TENIR A LES MANS ( senzill: un mail a jabellan@xtec.cat i en parlem )

i SI VOLEU SABER MÉS SOBRE EL LLIBRE : BLOG DEL MIRALL : " POEMES PER SOBREVIURE "

EM TROBAREU TAMBÉ A...

PORTAL BINIBOOK : EL FINAL NO TÉ RELAT I ALTRES...

LO CANTICH : SECCIÓ EROTISME

EL MEU BLOG : 2012 ESQUITXOS



Si algú em vol fer algun comentari de forma més PERSONAL la meva adreça SEMPRE ESTÀ OBERTA . És :
jabellan@xtec.cat

un petonet

© joan abellaneda i fernández


BIOGRAFIA:

Vaig néixer a Teià, com ja he explicat en un dels meus poemes, on vaig tenir una infantesa meravellosa, quan hi penso només que sento alegria i satisfacció, allà jugàvem als carrers, que eren de sorra, corríem entre les pinedes, les vinyes... Pujàvem als garrofers, als ametllers, a les figueres... Anàvem amb bicicleta per camins de muntanya... En fi, va ser tot un privilegi.

Després tot va anar cada vegada més ràpid: l'adolescència, l'institut, la universitat, les novietes, el casament, els fills, la feina... I aquí estem amb 40 i tants, espero que a meitat de la vida perquè vull gaudir de tantes coses...
Ara visc a Mataró, tinc una dóna que no em mereixo i un fill i una filla meravellosos... I, a part de la família, una pila d'amics que em fan sentir molt estimat.
Fa uns mesos vaig passar una davallada anímica important, bé ja us imagineu,per més que tenim la vida actual ens empeny molt i els que som més sensibles acabem patint i patint fins que el cos diu prou... Però ara ja estic molt millor, a més he aprofitat aquest temps per fer una cosa que feia molt tenia ganes de fer, que era escriure poemes o petits relats i vaig descobrir aquesta web... I la veritat. estic encantat i espero fer molts amics i amigues per aquí.
Espero ser digne de poder compartir els meus pensaments amb vosaltres i d'estar a l'alçada.

Si preferiu la meva biografia , molt més curta i en format poema, us convido a llegir-la: EL BELL VELER, que com ja podeu intuir. sóc jo...

De moment per a tots i totes que acabeu de llegir aquesta petita introducció us vull enviar
PETONASSOS A CABASSOS.
joan