Una subtil ironia sobre els polítics. (I més en concret, de l'evolució del Procés). Sembla que els polítics siguin el mèlic de la societat, però només en són el borrissol. La necessitat de sociabilitat (o de sentit de comunitat) és a frec de ser acaparada pels polítics, però de fet només exerceixen com a teloners --banals, verborreics, histriònics-- de la cerca universal d'escalfor i caliu humans.
O potser l'autora no volia anar per aquí, No hi fa res. El seu relat és com una bona paràbola, o un magnífic relat mític, entre la fuga i el crescendo musicals, que permet un obert plurivers d'interpretacions