Com a jubilat des de fa una dècada, puc afirmar que tot el que explana la Magda és més que cert. No formem part de les classes passives, sinó que carreguem amb tota la xamfaina d'encàrrecs i tasques que ens transpassen els qui gosen afirmar que treballen. Quins barruts !!!

A primer cop d'ull, contraposició en clau d'humor entre la materialitat de l'habitatge i la intangibilitat de la psique. De manera més subtil, i amb toncs irònics amb un punt de crítica vitriòlica, regla de tres inversa entre el superego, l'ego i l'id i les golfes d'una banda, i les golfes i el subsol, de l'altre. Una doble lectura on els tractaments psicològics són titllat de tisores màgiques. Bravo, algú ho havia de dir.

Laika (en rus, bordar) va ser la primera gossa cosmonauta. El 1954 viatjà orbitant sobre la terra, fins a la seva mort, per manca d'oxígen, dins la càpsula Soyuz.(en rus,,unió): El relat de la Marga juga amb aquest elements que han romàs soterrats en la memòria - si més no, de la memòria dels vellards com jo..

La nfermera fa una plasenteria innocent a un vellet desvalgut. Però la psique de l''ancià, lluny de reconéixer-se en la decrepitud encara fantasieja amb la seva virilitat. Els homes grans (siguin grans homes o siguin una rampoina) arrosseguen aquestes vel·leïtats.

Un relat-gincama més que ben resolt. M'ha emocionat i m'ha fet brollar un gota d'aigua als ulls.. El poder de la paraula i de l'amor per damunt de l'erotisme merament carnal. La comunicació com a pivot de la tendresa més dolça.

Un relat prospectiu. Un fet que cada vegada serà més i més versemblant. La Magda, com sempre, a la punta de llança, innovant i sorprenent-nos.

Tens, amb un sotragueig d'acció física i mental que et deixa expectant, pendent de la frase següent, fins que el final inacabat et deixa la recança de no poder llegir-ne la continuació (o el desenllaç). Confiem que un dia o un altres, com més aviat millor, el puguem degustar.

La Magda ens té mal acostumat a textos densos, trepidants, amb canvis de direcció prodigiosament sobtats. De segur que hi tornarà. No tots els dies venen carregats amb la mateixa creativitat..

Presenta una situació delicada en una llenguatge verbal inequívocament real. Un relat, doncs, veraç, directe, planer i alhora delicat i acurat.
Gràcies Magda

A part del dit a a nafra que burxa la Magda, amb molt d'encert, voldria esmentar que per les terres de Lleida, fins fa poc s'emprava el verb "daixonar" que significava exactament "fer d'això". Així es completava la boira semàntica més espessa.
Val a dir que tota aquesta xerrameca buida allò ha estat substituïda, amb una dosi més alta de buidor, pel llenguatge de fusta de la tecnocràcia, burocràcia i judicialització transversal. Avui dia pots llegir articles al diari sense que n'entenguis un borrall. Tot un gaudi.

La contraposició entre personatge i autor està ben plasmada. Personatge té per quasi-sinònim 'caràcter'. Sense uns trets característics no hi ha personatge. Per contra, bona part dels autors -com la majoria dels humans- no tenen caràcter, només carretegen una màscara. Aquest no és el cas de la Magda Garcia que endinsant-se en el personatge sap endisar-se en ella mateixa, llevant-se la màscara.
Esperem d'ella més i més. Endavant Magda.
.

A frec del realisme més descarnat. On les relacions humans venen mediatitzades pel maquinari d'incomunicació massiva impedint allò que prometen. Les xarxes -en el seu significat més material, més directe- són espais per atrapar víctimes : peixos, moixons... Però en les xarxes socials, víctima i caçador (= botxí) coincideixen en el mateix subjecte (és a dir, és el resultat d'una subjecció, un esclavatge. Els clàssics grecollatins definien l'esclau com un objecte parlant. Amb les xarxes socials, ni a aquest nivell assoleixen els xarxes. Talment com Mides que convertia en objecte tot el que tocava, impossibilitant que pogués nodrir-se i morint, doncs, d'inanició, el xarxer social és una mer objecte que objectivitza les seves relacions, fent inaccessible la interpel·lació humana.
La cirereta del relat, el punctum saliens es troba en el desenllaç. Els protagonistes del relat només veuen la TV per autocontemplar-se. La xarxa social, reproducció d'un narcisisme impenitent, obliga als seus usuaris a fer servir tots els altres "mitjans de comunicació, amb idèntica fúria anticomunicativa.

La Magda sap tocar amb molta finor els resorts dels petits problemes del dia a dia. Cal que escrigui més. Altrament ens perdem la seva perspicàcia : explicar el que tots hem viscut, però ens costa molt d'explicar.

Endavant Magda

Una subtil ironia sobre els polítics. (I més en concret, de l'evolució del Procés). Sembla que els polítics siguin el mèlic de la societat, però només en són el borrissol. La necessitat de sociabilitat (o de sentit de comunitat) és a frec de ser acaparada pels polítics, però de fet només exerceixen com a teloners --banals, verborreics, histriònics-- de la cerca universal d'escalfor i caliu humans.
O potser l'autora no volia anar per aquí, No hi fa res. El seu relat és com una bona paràbola, o un magnífic relat mític, entre la fuga i el crescendo musicals, que permet un obert plurivers d'interpretacions