Un matí a West Vancouver

Un relat de: Magda Garcia
Un matí de maig, creuant el pont Stanley Park, rumiava que Vancouver sempre havia estat coneguda per la seva qualitat de vida. Mai hagués cregut que una ciutat construïda en un paratge natural incomparable acabaria tenint barris tan deteriorats.
Seguint les instruccions dels meus superiors havia vingut amb la furgoneta de l’empresa a netejar un magatzem on mai abans havia estat. I vet aquí que, paradoxes de la vida, arribat a lloc i ben aparcat a West Vancouver, un entorn exclusiu de milionaris canadencs, me’l vaig trobar allà, inesperadament, en un racó del magatzem.

Ens trobàvem dins d’una antiga empresa de fusteria. No tenia ni idea de qui podia ser. Estava ajagut per terra, desmanegat, com un sense sostre de Hastings Street però no sabria dir si era un alcohòlic o un drogoaddicte perquè no brutejava, no desprenia olor d’alcohol, ni semblava un consumidor habitual. Sense motxilla, carretó, deixalles...res. Vestia samarreta, pantalons curts i xancles, essent, com era, la primavera més càlida de la història a la costa oest canadenca.

Vaig gravar-lo mentre encara dormia i vaig penjar-ho a la xarxa demanant per Tik Tok i per Instagram si algú el reconeixia. Al cap d’uns minuts, algú va respondre a la meva crida per les xarxes socials i va dir-me: “És en Thomas”. Res més.
Em semblava estrany trobar-me aquest home desconegut allà. Estirat al terra. Diria que anava prenent consciència de la seva incomoditat apartant trossets de fusta que se li clavaven a l’esquena. Tot girant-se cap a un costat va fixar la seva mirada blau cel en el seu entorn, un espai nou, que certament semblava no reconèixer, perquè se’l veia francament desconcertat.

Com jo.

Va començar a parlar en veu baixa, com si dialogués amb ell mateix, i parant atenció vaig constatar el seu clar accent britànic, sense emprar cap tipus argot i encara menys un argot canadenc. Semblava que intentés recapitular el que li havia succeït per intentar entendre com és que es trobava allà. Articulava frases molt ben construïdes i la manera com parlava demostrava tenir un nivell cultural molt alt. “Increïble”, vaig pensar: “un gentlemen vingut a menys aterrat a una zona on ningú viu al carrer”.

Ateses les circumstàncies, per no fer soroll, amb aquell Englishman allà ajagut, no m’havia vist en cor d’engegar els llums, d’endollar els aparells de neteja, d’omplir d’aigua els cubells, ni de moure res de lloc per començar a endreçar. Encara tenia un munt de productes dins del cotxe però no volia tornar a passar prop d’ell. Per això aprofitava el temps navegant per les xarxes socials per esbrinar qui era aquell paio.

Estàvem dins d’un espai privat, amb el sistema d’alarma aparentment intacte i sense el pany de la porta forçat. Jo tenia les claus i havia desactivat l’alarma en arribar, seguint les pautes que m’havien donat, convençut de no trobar-hi ningú. Per això, en adonar-me de la seva presència, i després de filmar-lo mentre encara dormia, em vaig amagar. Em pagaven només per netejar i no volia crear-me problemes innecessaris.

Fent temps, pregant per tal que es desvetllés, s’aixequés i marxés tal com havia entrat, si és que havia entrat de mutu propi, des del meu amagatall, observant-lo a ell i també el magatzem amb deteniment, m’adonava que havia estat dissenyat amb gust.

Havia estat tancat molt de temps i ara volien fer-lo tornar a funcionar. Donar-li una segona vida. Tenia molta llum natural però la brutícia, amb els anys, s’havia acumulat sobretot a les finestres, plenes de teranyines. Hi havia caixes de fusta empolsegades, llistons i maquinària de fusteria aquí i allà. En Thomas semblava que anava prenent consciència perquè jo veia que es movia cada vegada una miqueta més.

Per la meva banda, jo m’havia de limitar a netejar l’espai, deixant-ho enllestit per facilitar la feina als operaris que hi farien armaris i parquets per encàrrec. Pensava que aviat podria començar la meva tasca perquè ell s’anava incorporant cada vegada més en el seu racó.

Em fa ver gràcia veure un ratolí creuant l’estança amb rapidesa. Certament ell sí que era un habitual del magatzem i estava clar que no sabia que se li acabaria la tranquil•litat quan tornessin a engegar l’empresa de fusteria.

Malauradament, aquesta vegada la tecnologia va jugar-me una mala passada. El so dels missatges aterrant sorollosament dins el meu mòbil, acumulant-se, aportant-me més detalls de la seva vida, encara pendents de llegir, varen delatar-me: “merda”, vaig pensar abans que em descobrís.

Per culpa dels missatges en Thomas va adonar-se’n de la meva presència malgrat em trobava amagat rere unes estanteries, protegit per uns llargs llistons recolzats a la paret des d’on podia observar-lo discretament. Què succeiria a partir d’aquest moment?

Ara que sabia de la meva existència havia de decidir-me. Dubtava entre apropar-m’hi o continuar fingint com fins ara, amagat entretingut amb el mòbil, obrint els missatges per saber més d’ell, virtualment, evitant que les nostres vides i les nostres mirades es creuessin de debò mentre no parava de donar-hi voltes: “si els propietaris del magatzem sabien que jo aniria a netejar com és que era dins sense que el pany estigués forçat ni l’alarma hagués estat desactivada?”.

Comentaris

  • Enjòlit[Ofensiu]
    Jordibanyeres | 07-04-2024 | Valoració: 9

    Tens, amb un sotragueig d'acció física i mental que et deixa expectant, pendent de la frase següent, fins que el final inacabat et deixa la recança de no poder llegir-ne la continuació (o el desenllaç). Confiem que un dia o un altres, com més aviat millor, el puguem degustar.

  • Amagat entre estanteries. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-04-2024 | Valoració: 10

    Realment l'alarma estava desactivada? M'ha tingut en viu tota l'acció. Un relat molt entretingut i les accions ben descrites.
    En les xarxes socials es pot indagar tantes aventures i que poden inventar més.
    Molt bon relat, Magda.
    Gràcies per compartir aquesta classe de relats, tan amé.

    Cordialment.
    Continuem llegint-nos.

  • Continuarà?[Ofensiu]
    llpages | 17-03-2024 | Valoració: 10

    Un relat que t'enganxa i et deixa amb moltes ganes de saber-ne més. Descripcions acurades, narrativa fluïda, una delícia de lectura. Vinga, Magda, posa fil a l'agulla i segueix sorprenent-nos amb una història que promet.

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

146 Relats

487 Comentaris

38313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya (abril 2023) i el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) els anys 2022 i 2023.

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.