No ho sé, fill

Aquell vespre en Manel observava el meravellós cel estelat, amb la Lluna somrient-li d’esquitllèbit, pensant en la pregunta del seu fill:

-“Què li dic quan em torni a demanar com funciona el sistema planetari i com va començar el món?”

Sense treure’n l’aigua clara ni sabent què havia de dir-li se sentia més ruc que un sabatot i el pare més ignorant del petit bocí de terra on vivia. Això de les teories científiques era massa complex per ell, un pare obrer sense massa estudis. No era pas un científic, però el que veia al cel no li encaixava amb les creences que li havien inculcat.

Els seus minsos coneixements científics tampoc l’ajudaven massa. Dins seu sentia una mena de dualisme entre el que veia i el que creia. No li encaixava amb la immensitat de l’Univers. Se sentia dins d’un raonament circular. El seu pensament era el d’un peix que es mossega la cua i el seu cervell semblava al d’un hàmster donant tombs de tan ignorant com se sentia.

Donant voltes a tot això com a molt, com a molt, aconseguia retrocedir en el temps fins imaginar-se uns éssers primitius que al seu cap li recordaven a personatges de la seva infantesa, com en Pedro Picapiedra, tot fent-se una truita d’ou de dinosaure per sopar:

-“Me l’imagino batent l’ou amb una forca enorme amb l’ajuda d’en Pablo Mármol, aquest últim queixant-se de la feinada que li suposava aquest esforç, dropo com ell sol”.

Perquè per molt que li donava voltes no podia anar res més enllà, ni sortir de l’espai i del temps que coneixia. Sortir d’aquest paradigma li suposava un esforç mental esgotador.

Pensar en energies, en teories i en explosions còsmiques, sense cap esser humà pel mig a modus de director d’orquestra li resultava inabastable.

Per això quan el seu fill, en Nil, li va tornar a preguntar qui havia creat l’Univers en Manel li va dir:

-“Deu, fill meu”, calmant més la seva pròpia angoixa que la curiositat del nen.

-“Però no em demanis com perquè, certament, no sabria explicar-t’ho. No ho sé, fill”.