Tres som multitud

La Isabel sempre que pot és al gimnàs, cada cop més obsessionada amb el ioga i el pilates, tot i tenir 58 anys. És esvelta i prima. Filla i néta d’arquitectes, molt elitista, treballa al bufet de la seva família. Hagués volgut exercir com el seu pare i el seu avi però no la van deixar -“aquesta professió es un món d’homes”-, i s’ha limitat a ser la secretària -“amb veu amable quan respon les trucades”- de qui va començar ajudant al seu pare i al cap dels anys va esdevenir el seu marit que va casar-se amb ella, bàsicament, per interès.

Malgrat fa bromes sexuals per dissimular la veritat és que ha perdut la libido. Ha estimat el seu marit però també l’ha acabat odiant perquè representa el que ella hagués volgut ser. Ja no el desitja i com més temps passa més ràbia li té. Se sent amargada per haver viscut només per a ell i a través d’ell. No té vida pròpia.

Vesteix a la última, amb accessoris de marca. Es fa intervencions estètiques constantment i cada vegada s’assembla més a un caniche. Durant els darrers anys ha sospitat sovint que ell te amants però ha mirat cap a una altra banda no sabent com afrontar-ho si es confirmés cert. A casa sempre li havien recalcat que les dones han de seguir les pautes del marit. Per això no s’havia plantejat mai fins ara, seriosament, ser ella mateixa. Però, l’amargor que sent dins seu li ha fet prendre consciencia de que les dones son cada vegada més autònomes. Viatgen, surten…i això l’ha conduit a replantejar-se la vida que porta amb el seu marit, en Joan, i sent dins seu que està arribant a un punt de no retorn.

En Joan, malgrat l’aparença progressista, és catòlic practicant. Va a missa d’amagat de la Isabel per expiar les seves infidelitats i llueix una creu de plata, comprada a Montserrat, perquè diu que “em dona sort”. Encara té l’estampa de la primera comunió al calaixet de la tauleta de nit. Ja té 60 anys, és alt, grassonet i els cabells blancs rinxolats. Sovint vesteix de negre. És de caràcter alegre però un pèl maniàtic. No suporta objectes col•locats asimètricament. Li provoca un canvi d’humor sobtat i la necessitat de deixar-los perfectament alineats.

Aquest matí, pletòric, ha convocat al seu equip:

-“Em sento orgullós anunciant-vos que hem guanyat el concurs de Toulouse. Aprofito per dir-vos que contractarem una persona més per acomplir les clàusules amb el màxim de professionalitat. Endavant, enhorabona i moltes gràcies a tots. Sou els millors!”.

Després d’una breu ovació, inclosa la de la seva dona -poc entusiasta per cert- cadascú va marxant al seu lloc de treball.

Arran de la selecció de personal iniciada al despatx comencen a rebre candidatures. En destaquen tres i els citen per entrevistar-los. Son dos nois i una noia. Finalment trien la noia perquè parla millor en francès, ha viscut a Paris i ha treballat com ajudant en un parell de projectes francesos la qual cosa aportarà un valor afegit a l’equip.

Es diu Francine.

Físicament es fa mirar. És molt atractiva. Això ha començat a posar molt nerviosa a la Isabel perquè en Joan es passa tot el sant dia amb ella. Al cap d’unes setmanes en les quals en Joan i la Francine s’han convertit en inseparables, la Isabel ja no pot més. No pot suportar que, a casa seva, al despatx del seu pare i del seu avi, en Joan es mostri tan embadalit per ella.

Es passen nits senceres junts, amb l’excusa del projecte. La Isabel ha decidit dir-li al Joan que vol el divorci. Vol girar full. No veure’l més. Ser ella mateixa ara que els seus fills son grans, viuen lluny, i disposa de diners suficients per poder fer la seva. No vol presenciar més infidelitats ni continuar mirant cap a una altra banda.

Per això aquest vespre, quan a les tres de la matinada es desvetlla i sent el pany de la porta i com en Joan se’n va a la cuina, s’aixeca del llit i baixa a parlar amb ell:
-“Joan, el nostre matrimoni s’ha acabat. Ja no puc més. Et prego que marxis de casa i del despatx. Si vols continuar enganyant-me amb la Francine i fent d’arquitecte fes-ho a un altre lloc. Per respecte al meu pare i al meu avi surt del nostre entorn i evita fer més mal a la nostra família. Agafa les teves coses i fot el camp”.

Tres som multitud.