Tres som multitud

Un relat de: Magda Garcia
La Isabel sempre que pot és al gimnàs, cada cop més obsessionada amb el ioga i el pilates, tot i tenir 58 anys. És esvelta i prima. Filla i néta d’arquitectes, molt elitista, treballa al bufet de la seva família. Hagués volgut exercir com el seu pare i el seu avi però no la van deixar -“aquesta professió es un món d’homes”-, i s’ha limitat a ser la secretària -“amb veu amable quan respon les trucades”- de qui va començar ajudant al seu pare i al cap dels anys va esdevenir el seu marit que va casar-se amb ella, bàsicament, per interès.

Malgrat fa bromes sexuals per dissimular la veritat és que ha perdut la libido. Ha estimat el seu marit però també l’ha acabat odiant perquè representa el que ella hagués volgut ser. Ja no el desitja i com més temps passa més ràbia li té. Se sent amargada per haver viscut només per a ell i a través d’ell. No té vida pròpia.

Vesteix a la última, amb accessoris de marca. Es fa intervencions estètiques constantment i cada vegada s’assembla més a un caniche. Durant els darrers anys ha sospitat sovint que ell te amants però ha mirat cap a una altra banda no sabent com afrontar-ho si es confirmés cert. A casa sempre li havien recalcat que les dones han de seguir les pautes del marit. Per això no s’havia plantejat mai fins ara, seriosament, ser ella mateixa. Però, l’amargor que sent dins seu li ha fet prendre consciencia de que les dones son cada vegada més autònomes. Viatgen, surten…i això l’ha conduit a replantejar-se la vida que porta amb el seu marit, en Joan, i sent dins seu que està arribant a un punt de no retorn.

En Joan, malgrat l’aparença progressista, és catòlic practicant. Va a missa d’amagat de la Isabel per expiar les seves infidelitats i llueix una creu de plata, comprada a Montserrat, perquè diu que “em dona sort”. Encara té l’estampa de la primera comunió al calaixet de la tauleta de nit. Ja té 60 anys, és alt, grassonet i els cabells blancs rinxolats. Sovint vesteix de negre. És de caràcter alegre però un pèl maniàtic. No suporta objectes col•locats asimètricament. Li provoca un canvi d’humor sobtat i la necessitat de deixar-los perfectament alineats.

Aquest matí, pletòric, ha convocat al seu equip:

-“Em sento orgullós anunciant-vos que hem guanyat el concurs de Toulouse. Aprofito per dir-vos que contractarem una persona més per acomplir les clàusules amb el màxim de professionalitat. Endavant, enhorabona i moltes gràcies a tots. Sou els millors!”.

Després d’una breu ovació, inclosa la de la seva dona -poc entusiasta per cert- cadascú va marxant al seu lloc de treball.

Arran de la selecció de personal iniciada al despatx comencen a rebre candidatures. En destaquen tres i els citen per entrevistar-los. Son dos nois i una noia. Finalment trien la noia perquè parla millor en francès, ha viscut a Paris i ha treballat com ajudant en un parell de projectes francesos la qual cosa aportarà un valor afegit a l’equip.

Es diu Francine.

Físicament es fa mirar. És molt atractiva. Això ha començat a posar molt nerviosa a la Isabel perquè en Joan es passa tot el sant dia amb ella. Al cap d’unes setmanes en les quals en Joan i la Francine s’han convertit en inseparables, la Isabel ja no pot més. No pot suportar que, a casa seva, al despatx del seu pare i del seu avi, en Joan es mostri tan embadalit per ella.

Es passen nits senceres junts, amb l’excusa del projecte. La Isabel ha decidit dir-li al Joan que vol el divorci. Vol girar full. No veure’l més. Ser ella mateixa ara que els seus fills son grans, viuen lluny, i disposa de diners suficients per poder fer la seva. No vol presenciar més infidelitats ni continuar mirant cap a una altra banda.

Per això aquest vespre, quan a les tres de la matinada es desvetlla i sent el pany de la porta i com en Joan se’n va a la cuina, s’aixeca del llit i baixa a parlar amb ell:
-“Joan, el nostre matrimoni s’ha acabat. Ja no puc més. Et prego que marxis de casa i del despatx. Si vols continuar enganyant-me amb la Francine i fent d’arquitecte fes-ho a un altre lloc. Per respecte al meu pare i al meu avi surt del nostre entorn i evita fer més mal a la nostra família. Agafa les teves coses i fot el camp”.

Tres som multitud.

Comentaris

  • Un altre comentari[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-04-2024

    Hola,Magda Garcia. Parlaré del teu comentari al meu relat "El foc amic".
    El tema del relat és la deshumanització dels soldats; van perdent la humanitat fins a tornar-se gossos, a causa de les dures circumstàncies de la seva vida. En fer-se vells es tornen precisament gossos per la seva devoció a sant Guinefort, però no són innocents com el sant gos, ells també han usat el foc amic en matar els oficials, per això es tornen gossos del dimoni, dips. No mereixen la justícia que demanen.

    Això de matar oficials ha passat sempre, a la guerra del Vietnam en deien "fraggin" per usar granades de fragmentació.

  • Gossos[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-04-2024

    Un relat amb unes magnífiques descripcions del caràcter dels personatges, tot l'aspecte psicològic està molt ben trobat; però destaca molt més la descripció de les circumstàncies socials.
    Sorprèn molt el final. La Isabel, malgrat treballar de secretària, en realitat és la mestressa del bufet.
    Està molt bé que per una vegada tregui el geni i passi de ser un caniche, que és el que sembla, a ser un dòberman.

  • Agraïments [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 09-04-2024

    Bona nit, Magda Garcia:
    Gràcies per la teua amabilitat de llegir-me el meu poema "En el centre del meu cor". M'alegre que t'haja agradat.
    Cordialment.
    Perla de vellut

  • Divorci. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 09-04-2024 | Valoració: 10

    Molt ben decidit per part de la Isabel amb la situació amb en Joan, perquè així ja no pot ser que siguen "tres", en la qüestió que tenen. És així, el relat té un bon títol adequat, que li va perfecte: "Tres som multitud".
    Enhorabona, Magda.
    Que tingues una bona nit.
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • Families...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 07-04-2024

    Patriarcals encorades en el passat. Però els temps cavien i tot té un límit. La Isabel ha decidit donar fi a tanta comèdia i mentida. Finalment viurá la seva vida.
    Bon relat Magda.
    Rosa.

  • Perfectible[Ofensiu]
    Jordibanyeres | 07-04-2024 | Valoració: 5

    La Magda ens té mal acostumat a textos densos, trepidants, amb canvis de direcció prodigiosament sobtats. De segur que hi tornarà. No tots els dies venen carregats amb la mateixa creativitat..

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

149 Relats

500 Comentaris

40429 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya dos anys consecutius (abril 2023 i 2024) per votació popular del personal de l'administració.

També he obtingut el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) dos anys consecutius (2022 i 2023).

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.