Ara potser semblaré un purista empedreït i un mal lector, però al llegir un títol com aquest, un castellanisme de cap a peus, ja no m'he atrevit a llegir la resta. M'ha fet molt mal d'ulls, la veritat. Hauria de posar-te una mala nota, però la meva intenció no és pas la de perjudicar la imatge dels altres.

Integrista no és un insult. No s'ha de confondre un insult amb una veritat, penso jo.

Vès per on, aquí va ser durant molts anys a l'inrevés. I això potser demostra que el tenir fe o no no va en consoncància amb les persones que hi ha al darrere.

Jo penso que els comentaris de lluisba manquen de qualsevol profunditat i que caminen de puntetes per sobre d'un tema que coneixen molt poc, en realitat, i en el qual són incapaços d'entrar. Ni tan sols se'ls hi pot aplicar aquella màxima de que per atacar l'enemic primer se l'ha de conèixer. Endevino molta influència exterior en ells i molt poca reflexió interior en els mateixos.

FAITHFUL, a tu et mou la por a perdre una forma de pensar que ha perdurat en els segles. No et negaré que la idea de Déu és d'un enginy molt gran, està molt ben pensada i ha estat defensada amb força. Jo, quan em parlen dels capellanots, penso en els capellans tolerants com tu que van morir a la presó de capellans perquè enlloc de fer professió parlaven de Bob Dylan, tocaven la guitarra i es posaven als carrers més foscos i bruts del món per ajudar a l'ànima moribunda que hi vivia. A aquests no els critico. Jo admiro les persones, no a Déu. Els valors els hem creat nosaltres (els nostres avantpassats remots), perquè són una conseqüència lògica de la nostra pròpia química interior. Jo donaré comptes de les meves accions a les persones que m'han estimat i m'han ajudat a avançar en la vida, no a Déu. No vull fer mal perquè això em fa sentir malament, i no pas per haver de donar comptes a Déu. No s'ha de ser creient per saber què és el bé i és el mal. El cel és el bon record que deixaràs al món quan et moris, desapareguis per sempre més i escampis la teva energia. L'infern és el mal record que deixaràs al món quan et moris, i que desembocarà en un oblit ràpid i sistemàtic de la teva persona. La por a l'infern no és més que la por a ser oblidat amb rapidesa. l'amor al cel no és més que la satisfacció de perdurar en el cor de qui sobreviurà a la teva mort com a exemple. De fet Jesús no està al cel, jesús va deixar un bon record, un exemple que estava en consonància amb les creences de l'època. A la mare de Teresa de Calcuta no li admiro l'amor a Déu, sinó les seves accions humanes així com a altres personatges que no creien en Déu però que eren fantàstiques. Perquè justifiques el bé amb la por a Déu? És contradictori, i més quan això és el mateix que justificar el bé a la por a un mateix, a la desconfiança a un mateix. Faig el bé perquè no em fio de mi mateix, per si de cas. Que recargolat, noi, que recargolat!

M'encanta que diguis això, FAITHFUL, perquè demostra allò tan cert que la figura del Déu cristià es sustenta en el dubte, i no en la certesa. Amb el temps, però, els dubtes s'han anat aclarint a mesura que el Déu cristià (el mateix que de tantes altres religions) ha perdut força. res em demostra que aquest altre dubte pugui ser aclarit. A mi em van crear els meus pares i les energies de la naturalesa. No, no sé COM es va crear l'Univers, però segueixo pensant que Déu per mi és el que he comentat abans, i respecte a això, FAITHFUL, no me n'has comentat res.

Si vols que et digui la veritat, jo vaig creure en Déu i el vaig sentir, vaig notar la força que desprenia aquesta creença abstracta, sense cara i sense cos, em vaig sentir reconfortat per aquesta presència i li vaig demanar moltes coses. Dormia girat cap a on pensava que estava i em sentia malament si li donava l'esquena.
Però vaig voler entendre qui era Déu i vaig decidir anar més enllà del que deien els sants i les santes, vaig arriscar-me a perdre aquesta presència per entendre-la. Algú em drià: Déu no s'ha d'entendre, Déu s'ha de sentir i de fet aquesta és una de les premisses de la fe, però també una de les trampes. I insisteixo que vaig descobrir que Déu som nosaltres disfressats en una tercera persona, Déu és allò que voldríem ser, Déu és la força interior. Per això crec que existeix la idea de Déu, és cert, però què parlar amb Déu és autoenganyar-me i prefereixo parlar amb mi mateix perquè m'és molt més constructiu. Els valors no pertanyen a Déu, sinó als éssers humans. El que crec és que el món maduraria si enfrontés aquesta realitat, si comencés a parlar amb si mateix i no amb ideals de perfecció tan subjectius com discutibles. Parlar de Déu és un debat estèril. parlem de nosaltres mateixos que, al cap i a la fi és el Déu veritable. No som fets a imatge de Déu. És Déu que està creat per nosaltres a imatge nostra, a la nostra mesura. No em vulgueu enganyar.

Ets de les millors poetes que, al meu entendre, he llegit per aquí. La lectura dels teus versos m'està ensenyant moltes coses!

Hi ha algú que es plantegi qui és Déu enlloc de fer reflexions a partir de disquisicions que no enfrontem el tema central de qui és Déu? Perquè no ens plantegem aquesta pregunta i no les altres? Perquè hauria de pensar en Sant Pau, Sant Agsutí i tota la resta si ells no plantejaven la pregunta de qui és Déu però si que intentàven inflar el cap a la gent analfabeta? I no us dic a vosaltres analfabets, però penso que parlar sense fer la pregunta essencial, no serveix de res. Que algú m'expliqui QUI és Déu, i no el que deien els sants, producte d'una època i res més.

Rectifico, he comès un error infantil. Déu si que existeix, però com a idea producte de la ignorància, com a autoengany per cercar un suport abstracte. Déu no està per sobre nostre, Déu no ens ha creat, Déu és el bé i és el mal. Déu són les connexions nervioses del nostre cervell i mor en nosaltres, perquè nosaltres som Déu. Una altra cosa és la paraula mateixa que ens pot crear animadversió. A mi la paraula Déu no em fa nosa, però un cop descobert qui és Déu prefereixo fer servir el meu nom, el meu jo conscient que, al cap i a la fi és l'únic que m'acompanyarà fins al final. No em penso autoenganyar amb Déu.

No tinc temps per cercar si tens raó o no. Però després d'una primera lectura, em sembla que les teves idees, tan correctament escrites, estan plenes de lògica universal i no hi ha res a dir.
Ara bé, és ben clar que Déu no existeix, perquè tu i jo sabem que no és més que el jo en tercera persona, un autoengany psicològic que permet encomanar les nostres inseguretats a allò que voldríem ser. Aquest allò que voldríem ser és Déu i Déu no deixa de ser res més que nosaltres. Li podríem anomenar l'altre jo, ELL, autoestima, etc. Però la única realitat és aquesta, i més quan la ciència ha demostrat, al cap i a la fi, que la religió no és res més que un conjunt de mites i llegendes per explicar a la vora del foc. Déu és una idea interessant que ha ajudat a caminar a molta gent que havia caigut en el pou de la inseguretat, és cert. En aquest sentit, Déu podria ser allò que en diuen una mentida pietosa i valgui la redundància.
Jo sóc catòlic, batejat, havent fet la comunió i confirmat. Ara mateix, però sóc conscient de l'engany al que he estat sotmès tot i ser, els meus progenitors, uns creients convençuts als que ho dec pràcticament tot. Déu no existeix, però sobre ell s'han explicat hisòries molt boniques. Que no són boniques, les llegendes, potser, que encara estiguem donent voltes sobre una idea moral sense vigència?

Quina ajuda pot donar un text com aquest? Només ràbia i rebuig alhora de llegir-lo? és aquest l'objectiu?

Ei, com és que tinc el relat retallat?

Discrepo, evidentment

Interessant, però dir sobretot la catòlica és quelcom que no és veritat. De sobretot res. Totes ho fan i ja està. Recordo que els budistes, per exemple, no tenen monestirs femenins. Recordo que els hinduistes són uns monstres socials quan la pitjor condemna que pot tenir una dona és quedar-se viuda després de casar-la de petita amb un homa vell a punt de morir. Que critiquis la religió catòlica ho trobo normal i lògic, jo també ho faig, però que diguis banalitats és una altra cosa.