En Bonós talòs i les onades

Un relat de: El follet de la son

Dissabte: sis de la matinada.



Titititi, titititit, titititi...

Comença un nou dia pel Bonós. Es desperta i mira l'hora al mòbil, pren el despertador de sobre la tauleta de nit, es pica un triple amb ell ("sembla mentida que encara sonin així els despertadors", pensa...), el cola a les escombraries, ronseja uns minuts més, després s'incorpora, es calça les pantufles i se'n va al lavabo.

Veu la seva imatge borrosa al mirall, el neteja amb la màniga del pijama, i segueix veient borrós. Es treu les lleganyes dels ulls, recobra la claredat, i es posa la mà al cap per constatar que el seu remolí segueix tant rebel com sempre. Tant sols en aquests moments agrairia ser alopècic. Segur que ja s'han inventat alguna pastilla que li ho provoqui, pensa, i decideix que ho mirarà per internet.

Avui es farà una banyera. Obre l'aixeta, posa el tap al bany, i hi aboca les pastilles per fer escuma que li va regalar la Sandra. "Amb aromes de rosa del desert" diu el paquet. "Però això no és una pedra?" pensa.

Es dirigeix al passadís, encèn l'ordinador central i selecciona el fil musical del dissabte. Comença a sonar "Walk on the wild side". No hi ha música més perfecta per un bany relaxat.

Es treu la roba, es torna a mirar al mirall i pensa que encara té un bon aspecte. Es repassa tot el cos, el cul, el nas, es treu un punt negre del costat de l'orella (i un pèl entre cella i cella) i pensa que les cerveses no l'han pogut desfigurar, que no té panxa cervesera.

S'agafa el membre i es remena els ous. Es posa de perfil, amb les mans a la cintura, i fa un moviment brusc de pelvis cap endavant mentre s'analitza. Està tranquil perquè sobrepassa uns mil·límetres la mitjana espanyola.

El vapor d'aigua comença a entelar el mirall i ell entra a la banyera, envoltat de l'olor quasi inexistent de pedres de la rosa del desert. S'asseu, submergeix el cap a l'aigua per uns breus instants, fa una bombolla de sabó amb el dit gros i l'índex de la mà i just després comença a pelar-se-la. Una palla d'uns deus minuts mentre escolta el xipolleig de l'aigua i repassa formes voluptuoses amb els ulls tancats.

Es passa la resta d'estona del bany ordenant els seus pensaments i, de passada, el dia que comença.

Masturbat, net i vestit, mitja hora més tard en Bonós es troba ja al carrer, amb la ment ennuvolada. Saluda en Joan Pere, el quiosquer, mentre aquest està engegant els ordinadors. Compra la targeta i l'entafora al hardware. Fa la connexió i llegeix les notícies del dia començant pel temps. La pitjor borrasca de l'any ja està més a prop i el dubte que cada dia li recorre els ossos incrementa.

Després segueix el seu camí i el pensament que l'ocupa és el somni de la nit proppassada; Per què havia set ell l'únic a qui no havien sabut imitar? Cavil·la.

Arriba a Correus, obre la portella del tub, hi insereix la carta i amb un so volàtil i agut aquesta es veu xuclada pel conducte. "Una carta té més valor d'aquesta manera", pensa. "Escriure a mà és plasmar la pròpia signatura".

Aixeca la vista direcció a l'est i de sobte un hàlit de tristesa li traspassa els sentits. El pensament el porta a la visita del vespre anterior, que no aconsegueix esbandir: "Era el millor escriptor del món perquè no tenia personalitat", li va dir l'altre, "i això sol hauria de justificar tota la resta" però no, de cap manera, car ell no escriu, ni deixa volar la ment sobre el vaivé de les marees, fer-ho seria dolent per una ment pràctica com la seva.

En Bonós té el dia lliure. "Fes el que et sembli," li havia dit l'amo fa uns quants dies, "però jo de tu aprofitaria per estudiar sobre el terreny, mentre passeges i prens l'aire". S'encamina cap a la platja i comença a notar la calor del Sol. Es treu l'americana, se la penja a l'espatlla i es descamisa per poder notar l'aire fresc escolant-se sota la roba. Dues cotorres es queixen amb uns crits esparracats a la cornisa de la seva esquerre, sobre l'antic supermercat, ell gira cap a la dreta per la riera, avança entre la gent i entreveu el mar al fons del carrer, blau, amb una gradació de colors magnífica, absorbent, per entre els alts pilars de la via del tren. El seu punt de fuga.

El mar, la sorra, les vies, l'estació, els pisos. El paisatge de les postals del quiosc d'en Joan Pere són el seu paisatge quotidià.

En Bonós recorda com ha anat canviant aquell paisatge amb el pas del temps mentre passa per sota les vies, fetes a frec de les cases de la façana marítima i construïdes sobre pilars de ferro de sis metres d'alçada. Gira el cap devers el sud i en aquella direcció les vies s'escolen entre dues illes de cases per més endavant aconseguir altra vegada la primera línia de mar. En aquest sector, entre la sorra i les cases, resta l'únic testimoni del Passeig marítim que temps ençà havia ocupat tota la línia del mar.

Va néixer en ple debat del canvi climàtic. Més endavant, mentre ell i les seves companyies jugaven després de classe als parcs, sota l'atenta mirada de les cangurs i algun pare o mare a l'atur, la humanitat s'adonava, quasi de cop i volta, que la progressiva desaparició de les estacions i les estranyes variacions climàtiques dels darrers anys no es devien només a processos naturals, sinó a d'altres causes de les que potser la mateixa humanitat n'era una responsable directe. El canvi climàtic, quasi de la nit al dia, s'havia convertit en la idea més progressista possible, i la classe política l'acollí amb fervor davant les càmeres i amb cautela rera les portes. Però ell, als seus set anys, no es preocupava d'aquestes coses, i menys quan l'Abdul·lah, el seu veí, li tenia jurada.

I és que en Bonós era estranyament alt a la seva edat. Aquest avantatge que li havia permès ser el més fort i respectat a la guarderia, amb el temps s'havia convertit en el seu pitjor handicap. "Aquest nen no para de créixer!", o també "Ja vols dir que menja prou? Està prim com un fideu!", li deien les àvies del poble als seus pares quan el portaven a passejar. Els seus companys d'escola no tardaren en fer seves aquestes frases, i en especial el mateix Abdul·lah, autor de perles com el rodolí de "En Bonós és un talós!", o d'aquella cantarella que deia "En Bonós és un escanyolit, en Bonós és un escanyolit...", que el molt penques cantava amb totes les forces. Però això en si no l'afectava gaire i es limitava sempre a respondre als escarments amb una rialla. El que realment el fotia era que no li expliquessin secrets, fet que equivalia a no tenir popularitat, i en conseqüència que les nenes no anessin mai per ell.

Així doncs, i per allò de l'autoestima, l'apuntaren a bàsquet.

L'entrenador, impressionat per la seva alçada, el posà de pívot i li digué que mai es mogués de sota els taulers, perquè lo seu eren els rebots. "Tu l'agafes i la passes, i no t'amoïnis per res més", li deia, i així ho feu durant els anys següents, i es convertí en el millor rebotejador de la lliga durant set anys seguits, amb una mitjana excepcional de catorze rebots per partit i una altra encara més excepcional de zero punts per temporada.

Aquest rol seria determinant en la seva vida, i és que mentre la fantasia corria a mans dels bases, els alers i l'altre pívot, ell era el jugador més pràctic de tot l'equip, una joia, vaja, i aquest pragmatisme l'aniria aplicant, quasi inconscientment, a la resta de facetes de la seva vida.

Entre rebots capturats i passades a l'estrella de l'equip de torn, acabà l'ESO amb notes molt pragmàtiques, i el Batxillerat mixte amb notes encara més pragmàtiques. Tot a la primera, sense brillantors ni soroll però amb uns quants centímetres més d'alçada, i arribà a la carrera d'Empresarials medint 1'98, verge com una floreta, i amb una veu pròpia del so d'un ipod amb les revolucions més baixes del compte.

Durant els estudis universitaris féu forces amics i algunes amigues i tot. Això de marxar del poble i anar a estudiar a Barcelona l'havia fet espavilar, descobrir un autèntic mar de noves sensacions i, per sobre de tot, desxifrar el veritable sentit d'una paraula que havia escoltat moltes vegades però que no havia pogut perforar mai: Filosofar.

Si, els seus companys i companyes de classe filosofaven. Filosofaven fent la cervesa al bar de la universitat de bon matí, filosofaven encara més jugant el futbolí al migdia, i ja no diguem fent la ratafia després de dinar, i fins i tot prenent-se una infusioneta amb mel als vespres. Filosofaven tot el sant dia. Qualsevol motiu, per més petit que fos, era suficient per filosofar i si coneixies un filòsof (estudiant de Filosofia) eres el millor, perquè podies filosofar sobre la inutilitat dels filòsofs, o això els feien creure els seus pragmàtics professors d'empresarials que, cosa admirada pel noi, parlaven de somnis mitjançant estadístiques.

I el 2026 en Bonós, 23 anys, entre filosofia, cerveses, estadístiques, números, empreses, alguna escadussera nit sense dormir i verge com una floreta es tragué la carrera de la forma més pragmàtica, amb els anys justos i les notes, perquè no dir-ho, justetes. Fou l'any que acabaren la Sagrada Família i la convertiren en un monument turístic sense cap mena de funció religiosa, cosa que decebé bastant a les nombroses sectes cristianes del país i alegrà de forma significativa la comunitat de veïns del barri japonès de la ciutat.

Per allò de les arrels retornà al poble i començà a treballar a les oficines de l'Ajuntament arrelat pel seu pare, a qui l'alcalde devia un favor des de feia anys. Al poble hi manaven els ecologistes des de feia tres legislatures, i gràcies a la seva abnegació, pragmatisme, i humor alhora d'aguantar les novatades primer i les bromes després anà pujant de graó dins la casa de la vila i dins la facció local del partit.

També fou durant aquells anys que començà a despertar-se-li un sentiment estrany i nou, segurament induït per aquella colla de polítics que sospiraven davant de cada onada i que havien omplert tots els racons de l'ajuntament (inclòs els lavabos) amb flors
i plantetes de tots colors i formes que en alguns casos, tot sigui dit, feien més nosa que servei.

I aquest sentiment nou resultà ser la segona paraula important de la seva vida: L'ecologisme.

Però en aquest sentit no tot eren flors i violes, sinó tot al contrari. Els darrers vint anys l'ascens alarmant dels oceans i el descens encara més alarmant dels rius havia començat a fer vertaders estralls a la costa catalana, el delta de l'Ebre havia desaparegut en dues terceres parts, Empuriabrava estava ja abandonada i mig enderrocada per les autoritats, i la majoria de pobles de la costa havia vist eliminats els seus passeigs marítims. El seu, ja molt reduït, estava en camí, també, de desaparèixer.

Feia cinc anys, per acabar-ho d'adobar, l'avanç implacable de l'onatge havia obligat als ajuntaments del Maresme a pujar de nivell les vies del tren i enganxar-les a la façana marítima, cosa que havia provocat l'abandó progressiu però massiu de les cases de la primera línia de mar i ara eren aquests edificis els que començaven a sofrir l'atac imperturbable de les ones. Per aquelles èpoques en Bonós fou nomenat assessor d'urbanisme de l'ajuntament i amb el nomenament arribà l'encàrrec més complicat de la seva vida.

I així es troba ara, content i trist, responsable i cruel. Gira la vista cap al nord, mentre ressegueix la costa urbanitzada fins a perdre-la en la llunyania, i pensa en la comunitat.


Comentaris

  • Si és una novel·la...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 17-03-2008 | Valoració: 10

    ...no puc ni esperar a que enviïs el següent capítol. Sempre m'ha agradat com es pot retratar a les societats futures (o probablement futures) evidenciant els defectes de la actual. A més, el teu relat té a un protagonista molt interessant. Espero la següent entrega.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

172 Comentaris

81671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com