Per culpa d'un casament

Un relat de: Silent

Tot comença a casa quan et vesteixes per anar a un casament i t'adones que el model "josíquevaigelegant", després d'uns nadals d'àpats romans, torrons i tota mena de gastronomia pròpia de l'època, ha encongit inexplicablement i, malgrat tot, t'encaparres en posar-te'l fins que contemples el resultat "botifarra esparracada" que et torna l'estúpid mirall, tant de cara com d'esquena; la costura de la cintura aferrada sota l'aixella i la vora de la faldilla al maluc ensenyant les calcetes com quan tenies dos anys.
Tornes a l'armari i remenes la roba de "vestir"; "aquest no, que és el dels enterraments..."
Busques afanosament el dels batejos i comunions que també et serviria i recordes dolorosament que el vas regalar a la Montse perquè t'estava una mica gran.
Mires el que has deixat damunt del llit amb expressió suplicant, pensant com resoldràs la situació...
Llavors sents que el cos se t'ha inflat sota la pressió del vestit dels casaments i et disposes a treure-te'l, agafant-lo per la faldilla i tirant amunt, però no es mou; treus tot l'aire dels pulmons fins que la cara queda color de móra i tornes a probar-ho... Res; llavors, atacada, comences una sessió de flexions, recargolades acrobàtiques i estiraments gairebé impossibles, que podrien formar part de la coreografia d'un "reguetón" o un cos posseit per l'esperit d'un rèptil histèric. De sobte, sents un "rraassss i un cloc!" amb caiguda i cop al genoll.
El vestit s'ha estripat i un dels talons s'ha trencat. El dolor del genoll, sumat a la ràbia i la desesperació, et fa saltar les llàgrimes.
Quan aconsegueixes calmar-te i mires el rellotge, veus que ha passat gairebé l'hora i mitja que havies calculat per
maquillar-te.
A corre-cuita et poses el vestit i les sabates dels enterraments, amb un mocador de colors vius com a complement, per donar-li un toc festiu al conjunt i quan ja et disposes a sortir de casa, en passar per davant del mirall al revedor, fas un xiscle aterrada, perquè veus que encara portes els corrons al cap; tornes maleint-te al bany i te'ls arrenques a manotades, corres cap a la porta estirant-te els cavells perquè els rínxols han quedat tots arronsats a dalt com una escarola encaparrada i ja al carrer, pares el primer taxi.
- A l'esglèsia de sant... Si us plau, pot anar una mica ràpid?
L'amable taxista t'observa pel retrovisor i diu:
- Qué, algún familiar? Si es que no somos nada... Hoy aquí y mañana... en fin.


Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: