Culpable

Ha arribat el moment de confessar la mentida.
Apareixeràs amb el rostre desencaixat,
les mans rovellades d'escriure fórmules vagues,
amb el coll ensucrat d'alcohol i l'alè ocult
rere els batecs del cor, amb les cames invisibles.
Els atrauràs amb la petició de les llàgrimes
gravades a les voltes del temps, els asseuràs
al teu davant i abocaràs tot el teu dolor
amb la mirada fitada als dibuixos trenats
d'un paviment borrós. Recorreràs tots els angles
del fred i del glaç mentre descendeixes al foc
del deshonor, i ho trauràs tot, com un Prometeu
que resa a la posta de Sol.
De cos present, mentre ells no saben res del que els passa,
desapareixeràs rere l'aigua de l'oblit.
Sí,
ploraràs, sense saber-ne, plors oblidats,
marxaràs al volant vers el bosc de la nit negra
i ho voldràs abandonar tot a les mans dels sàtirs.
Et gravaràs a tu mateix amb coltells de ferro
a la ment d'aquest món desconegut que malparla
tothora de tu a les tavernes de la ignorància,
i el teu cabell brut de filferro s'emblanquirà
com les últimes nevades que ja se'ns acosten.
Però després, quan no tinguis mans, sense mirada
i esclau de la teva culpa, la colpejaràs
amb la força de qui ha arraconat, per sempre, el temps.
Sols llavors sabràs qui ets, i la vida et serà
clara i nítida com una gota de rosada.