En Bonós talòs i les onades. Capítol quart

Un relat de: El follet de la son

La matinada del Dijous, un tro desperta en Bonós. Segueix ploguent. Hassan se li ha aparegut en somnis, imitant-lo, però en Bonós no s'hi ha reconegut. Entre una mesquita en runes, l'home li ha repetit la frase de la conversa de l'altre dia, "Era el millor escriptor del món perquè no tenia personalitat."

Ara, inquiet, en Bonós es repeteix: "no tinc personalitat, no..."



Dues hores més tard, un truc del telèfon desperta el president. Salta el contestador.

"Ei, sóc en Bonós. Perdona si no m'espero a escriure't. Tot ha sortit bé, l'enderroc el durà a termecxrcrx..." "Merda!" pensa el cambrer. Treu el cap per la finestra i veu els cables telefònics donant fuetades a l'aire.

Obre Internet i troba moltes notícies spam penjades mostrant la catàstrofe. Es detura en la que parla de les advertències que l'any 2008 havia formulat l'arquitecte Bonet sobre la incompatibilitat d'assentar els fonaments de la Sagrada Família sobre el túnel de l'AVE, al·legant el desplaçament de les estructures de l'edifici.

"Ironies del destí." Es diu. "Aquell tramvia que havia matat el mateix Gaudí s'ha convertit en el tren-flagell de tots aquells que havien canviat el projecte i ara, com quatre espigues, les torres de la façana del Naixement són les úniques que han aguantat el pas del terratrèmol. Finalment ha estat la natura la que ha resolt el dilema, deixant per Gaudí el que és de Gaudí."

Recorda aquelles fotografies en blanc i negre on els personatges hi eren com ombres, irreals, i es sent com una d'aquelles ombres.

Torna a escoltar al defora del carrer i sent com la pluja ha disminuït.

Observa l'habitació buida al seu voltant on tan sols hi resta l'armari amb la maleta a sobre. No restarà res de la seva vida en aquest lloc, perquè tornarà a començar, i tant que si.

Agafa l'impermeable i les claus, surt al replà i mentre baixa les escales nota el pas del tren, vibrant sota els peus. El costat salvatge de la natura es mostra més cru que mai quan s'atura davant la porta d'emergència. Escolta i sent com les onades baten lleugerament la porta principal barrada, a l'altre cantó de la planta baixa. Obre, i posa els peus a l'acera coberta de sorra de platja del carrer.

Llavors li sona el mòbil. És la Yaiza, i no contesta. Comença a caminar i el truca de nou. La penja i posa el mòbil en silenci.



Alhora en Bonós obre la porta principal del bloc i volteja les illes de cases en direcció a la platja, passant pel quiosc d'en Joan Pere, tancat. Arriba a la platja i veu el pas vallat. "Tot està massa tranquil" pensa, "La gent no ha sortit al carrer després de dos dies seguits tancada a casa?" es pregunta. De sobte, una ombra passa pel seu davant com un raig i desapareix. S'inquieta i aviva el pas resseguint la valla. Uns metres enllà mira cap a la dreta, i veu l'Antonieta asseguda al mig de la placeta, plorant. S'esgarrifa i s'allunya ràpidament per tal que no el vegi, contenint la respiració i mirant al terra. D'un portal en surt una parella carregada de motxilles i xoquen. Sense aixecar la vista, demana perdó i continua endavant, però nota uns ulls clavats a l'esquena. Es gira i reconeix a la Yaiza amb el seu marit, mirant-lo amb ulls emprenyats. Decideix enfilar cap al bar del president, al mateix moment que una culpabilitat immensa li comença a recórrer els sentits. "Sóc el missatger del mar, ho sóc...". Ulls fixes l'escruten des de tots els racons. Aleshores es posa a córrer i sent milers de passos que li treptigen els talons en silenci.



Més enllà el president, puja la persiana del bar. Avui l'abandonarà definitivament. Respira l'aire resclosit del local en penombra, entra a la barra, i es serveix un tequila de l'ampolla que s'havia reservat per aquest moment. Després pren el grapat de monedes del canvi que resten a la caixa per posar-se-les a la butxaca esquerre, sempre l'esquerre. Quan torna a prendre el got, algú entra apressat i tanca la persiana darrere seu. El local s'enfosqueix, només se sent una respiració nerviosa.

Bonós? -demana.

I qui sinó? -respon neguitós.

Les seves mirades poc a poc s'adecuen a la foscor.

Ningú, tens raó. Seu, home, i pren-te alguna cosa!

Una birra, gràcies. Al barri tothom em foragita amb la mirada...

I què esperaves? No faries tu el mateix?

No em vacil·lis. He notat la tensió en l'ambient.

Vas rebre la meva carta?

Si, molt tendre l'explicació de la darrera reunió. I tu la meva trucada?

Evidentment. Em vaig posar una mica massa dramàtic, però entén-me, jo era el president.

En aquell moment vibra un mòbil sobre la barra. El cambrer el mira, l'ignora i segueix parlant.

Haig de simular compassió, encara que sigui escrivint.

No respons? -Li diu en Bonós assenyalant el mòbil.

Res important, no t'amoïnis. Escolta, la trucada es va tallar quan m'anaves a dir l'adjudicat, però m'ho imagino.

Si, serà "Rompetechos". El teu cosí ho va fer molt bé a la subhasta.

El cambrer es serveix un altre tequila.

Salut! -Diuen brindant.- Ens n'endurem un bon sac! Tu m'ajudes i jo t'ajudo, perfecte!-continua el cambrer.

Escolta..., realment la reunió va anar així?

Ara no ho sé. Com començava la carta?

Ah, espera.

Se la treu, la desdoblega i llegeix:

"Les set de la tarda. El president de la comunitat ja hi és quan ells i elles, a intervals, van arrib..."

Si, ja me'n recordo.

El cambrer assaboreix la beguda i amb una mirada inquietant continua:

Respecte a la pregunta, et diré que no. Es van emprenyar bastant més que tot això, creu-me -somriu irònicament.

I la sinceritat, cabró?

Au, no t'atabalis. Segur que tu tampoc ho has estat del tot. Un primer capítol de novel·la. Sempre m'ha caigut bé la gent capaç de descriure la seva vida amb humor. Verge com una floreta? Va, no t'ho creus ni tu.

Això no és transcendental, ja saps a què em referia. -Respon inquiet.- "Rompetechos" no eren els més adequats, tot i així. Escolta, et trucaré per donar-te el meu compte, però posa el so al mòbil. On t'hostatjaràs?

Ja t'ho diré - diu posant el so al mòbil.

Doncs me'n vaig.

Molt bé, escampa la boira.

En Bonòs apuja la persiana i marxa. Li sembla veure una ombra desapareixent rera una cantonada, però no la distingeix.



El president s'acaba el tequila i tanca la persiana del "Bones Estones" per sempre més. Es dirigeix a veure el seu cosí. Durant el trajecte el mòbil li sona diverses vegades i no l'agafa en cap d'elles."Deixeu-me en pau!" pensa. Arriba, xerren durant uns cinc minuts, li deixa les claus de casa i després torna direcció a la platja.



En Bonós comença a obrir el portal del seu bloc i quan ho fa algú l'empenta cap a dins. Cau a terra, es gira i veu una munió de gent.

Cap amunt, hem de parlar amb tu!

Blanc com la llet enfila les escales i entra al pis. S'asseu al menjador i un d'ells diu:

Mira anirem al gra. -Diu un homenàs alt i gros.- No tenim cap mala intenció, però no ens vinguis amb romanços! Ja sabem que heu concedit l'enderroc a "Rompetechos". On és el president?

Que l'empresa sigui una o altra no és el problema, em sembla a mi!

Quina barra! Et penses que no sabem que el president hi té família, allí? El malparit ens ha robat!

No digueu bestieses!

De seguida, però, rectifica.

A veure, calmem-nos. He fet el que he pogut amb la indemnització!

I com és que rebem menys diners dels que publica el diari?

No ho sé, em podeu ben creure!

A l'última reunió vam decidir que els diners de l'indemnització s'ingressarien en un sol compte, el del president, per així estalviar-nos les taxes individuals. "Després ja ens ho repartirem" va dir-nos aquell cabró! Així que truca'l i diga-li que heu de quedar. A nosaltres no ens agafa el telèfon. Amenaça'l, fes el que et roti, però no li diguis que estem aquí! -repeteix l'homenàs.

En Bonós pren el mòbil i marca el número. Tots resten pendents. Una veu sona a l'altre cantó del fil.

Si?

Ei...

Què collons vols, ara?

He pensat que millor que em diguis ara la teva direcció, així agilitzo el tema.

Algunes persones afirmen en silenci.

Parla-ho amb el meu cosí. Ell sap quina part et toca!

El penja. En Bonós aixeca els ulls i es mira els veïns.

On està?

No ho sé.

Doncs jo el trucaria de nou, sinó ens ho hauràs d'explicar tot tu...



[En el moment que el tren s'atura, li comença a sonar el mòbil. Se'l treu de la butxaca, el deixa caure a la via i s'enfila al vagó. Sense les claus i sense el mòbil, la butxaca no pesa tant. L'únic que hi queda és un grapat de monedes; les que tenia per tornar canvi als clients. És el mateix tren de rodalies que tota la vida li ha fet de rellotge. Cada vint minuts ha sentit el mateix tremolor a sota els peus. Ara el tremolor és permanent. Aquest home té uns quaranta anys. És el propietari d'un bar que hi ha a dos carrers de l'estació. El mar, la sorra, les vies, l'estació, els pisos: així resumiria ell la seva ciutat. Si sortia del bar, podia veure el pas del tren entre els blocs d'edificis. Veia desfilar les finestres cap al nord o cap al sud, ocupant el calaix buit entre les construccions del passeig marítim. La línia de la costa de llevant. Una de les més utilitzades de la península. Uns trens que semblen metros, incòmodes, sense compartiments, amb cadires de plàstic, dures...]


Comentaris

  • Sento haber trigat tant...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 10-06-2008 | Valoració: 10

    ...en tornar a comentar-te, però he estat molt atrafegat durant una temporadeta, fins i tot he tingut que tornar a llegir els altres tres capítols per fer memòria abans d'enfrontar-me a aquest.

    No m'esperava aquest final, ni que arribés tan ràpid. Això m'ha fet pensar en que si jo hagués estat un dels veïns de la micronovela també m'haurien aixecat la camisa. M'han agradat molt aquestos quatre relats, els temes que hi has tocat i com ho has fet. Seguiré llegin-te, que ja he vist que en aquest temps has penjat força coses noves.

    Una abraçada.

  • Lolita | 14-05-2008

    m'alegro que t'agradi el poema. és un dels meus favorits (o l'únic) i l'últim, tot i que ja té el seu temps.
    el vaig presentar al solstici de taradell, a veure què :)
    prometo llegir-me i comentar-te dignament la mini novel·la, però ara m'esperen els verbs velars... ais!

    gràcies pels comentaris, em fa somriure veure com de tant en tant t'enrecordes de mi! ajajaj

    besadotes follet

  • i doncs, per què?[Ofensiu]
    Lolita | 14-05-2008

    sí, t'havia de fer la pregunta... que a mi això d'esperar temps no m'agrada!
    jo tampoc hi crec en aquelles paraules, déu, fa un any d'allò! sí, una PUTA MERDA xD sort que el temps ens canvia i fa miracles amb les adolescents, que si no... però com has anat a mirar allò?per alguna cosa la tinc abandonada (perquè és una basura i a més, no crec en res del que diu allà, ja).
    en fi, no m'he pogut llegir el relat que t'estic comentant bàsicament perquè d'aquí deu mins he d'estar a la feina i després he d'estudiar com una meuca, pf.

    molts petons de bocins de cel!


    soyez réalistes, demandez l'impossible.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

172 Comentaris

80910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com