Traumatitzat pels laics

el teu relat és sucós. He fet un comentari a Darkman de tot plegat.

Fins a la propera
Joanalvol

En realitat més que el més enllà, a molt "jefecillos" de la secta el que els interessa de debò es poder fer d'editors del "Boletín Oficial del Estado". Aquesta és una obsessió que tenen; allò d'"aneu i prediqueu" ho deixen pel bisbe Casaldàliga. Ells, els "jefecillos del xinringuito" el que entenen és allò de "aneu i prediqueu a través del BOE" o sigui, per decret!

Penso que n LLuisba, malgrat la sev contundència, té tota la raó.

La religió -sigui quina sigui- s'ha de practicar privadament. Com l'ateïsme.

El problema és que portem masses segles de poder eclesiàstic a la societat.
Encara ara tenim a la declaració de renda l'opció de donar diners a l'església catòlica. Quin sentit té en una socitat democràtica i laica? Perquè no poden triar els musulmans donar-ho ala "seva esgéssia" o els jueus o qualsevol altra.

L'autor està traumatiztar pel laïcisme.
La històriaoccidental ho està per poder catòlic al llarg desl segles. Per tots els abusos comesos.

Són dificils d'oblidar.

No crec que els cristians, més que cap altre religió, han fet el mal perquè sí. En si, totes les religions són pernicioses en la mesura que també saben ajudar, perquè són recreacions de la personalitat d'aquell que creu una cosa o una altra, són recreacions del nostre ego. En Lluisba carrega contra els cristians, alguna cosa t'han fet, està clar. Potser la psicologia té respostes, però no deixa de ser una nova religió que sols busca diners en molts àmbits, com altres religions ho fan, per sobreviure.
Cal ser coherent i viure la vida, jo em considero Grouchista que la seva màxima era "el millor de la vida és viure", deia altres coses, però crec que amb aquesta frase venia a dir que no emprenyis al meu amic, viu tu la teva vida i deixa viure al altres la seva. Dissortadament, això els humans no ho sabem fer. Ens inventem qualsevol, i ho dic aquí a RC clarament, qualsevol història per fastiguejar als altres, fem mal per divertir-nos, no ho fa tothom, perquè la vida és equilibri, hi ha tants bons com tants dolents, perquè la vida segueixi existint cal equilibri.
En el meu cas, jo crec que sóc de naturalesa cristiana, per ensenyança vital de la meva infantesa, pels pares, la família; podria haver nascut a Rabat i seria musulmà, de ben segur, tot i que no sóc seguidor de cap església, em cansa la gent, i els capellans no deixen de ser gent, com els altres. Com la major part dels que no sabem què creiem, ens fem la nostra religió a mesura, acomodatícia, i com el protagonista del teu relat, Peres, a l'última hora ja decidirem que fer, si tenim la oportunitat que té el teu home davant del notari. Sí, podreu dir; "No, jo no, jo sóc tal, o jo sóc qual". Sí, ja ho sé, però mirem de viure sense enredar la troca, deixem que els pensaments aflueixin amb concòrdia.
La ràbia és humana, tant com animal, i animals ho som tots, racionals (com els dofins potser?). Però creixem aprenent a mesurar aquests estirabots tan humans, i mentre no canviïn les coses, seguirem sent religiosos uns quants, contraris uns altres, i ens seguirem foten nosa, i dient-nos barbaritats a mans plenes, fins que arribi un dia que la vida com la coneixem s'esborrarà d'aquest planeta, i tot això deixarà de ser important, i que vingui Déu i ho arregli, que al cap i la fi, no deixa de ser el que diuen totes les religions, quan ell torni, si ho fa, si realment existeix, ja no hi serem a temps per arreglar res.
Au xicons! com diuen pel sud, bon vent i barca nova, que per fer-se mala sang, sempre tenim una excusa.

Una abraçada a totes i a tots.

Ferran d'Armengol

Es toquen .
Sens dubte que entre el laicisme mes sever
fins els doctrinaments de qualsevol religió
( que totes se semblen aqui) hi un terme mig, un equilibri precari que es el bo.
Però la balança sempre s' inclina a un costat
manipulant la llibertat de pensament.
El trauma apareix si no se sap seleccionar
i triar el bo del dolent , de cada pensament
o doctrina.

Avet

"També ens inculcaven sovint que «la caritat» era un invent dels rics per tapar la seva mala consciència"

És possible que qualsevol ideologia introduïda en una ment a la força i "menyspreant" sobretot les altres acabi en un desastre. Crec que hem de ser lliures. Ara, aquesta frase que hi ha damunt, crec que és una realitat i que en un món equilibrat, la caritat seria un concepte innecessari, només ara que hi ha rics existeix.
Crec que ara li toca rebaixar-se a la banda religiosa perquè com alguna persona deia per aquí, durant un temps ha actuat de forma esclafadora i aliada als diners. Com en una fusta, ara li toca ser llimada pels vents de la vida. Les idees es desvirtuen i fan molt de mal quan se sumen als diners.

Salut!

si creus en els reis d'Orient o en no sé quantes bajanades més. Vull dir que dins del catoliscisme hom prot creure que hi ha un déu, etc. Però els reis d'orient...?
Arriba un punt en què ja no transigeixo. Els cristians heu fet tant de mal a la humanitat que se m'acaba la paciència. És més: no se m'acut cap altra secta tan perniciosa com al cristiana. I només cal fer una lectura supèrflua. Per fortuna se us ha acabat el domini. I dubto (ni que ens tornem tan idiotes acom als EEUU) que mai els cristians tingueu cap mena de pes real en la vida civil, legal.

Reconec que per a mi la qüestió religiosa només afecta l'àmbit de la psiquiaria. Però quan els cristians es disposen a abordar la vida quotidiana em poso negre: o us limiteu a vire la vostra religiño privadament, o ens caldrà emprendre una nova croada. Per acabar amb tota aquesta tonteria cristiana. Viviu el vostre cristianisme a casa. I prou. No ens doneu més la tabarra. Els cristians sou idèntics als socis d'una protectora d'animals: teniu una opció, la practiqueu. Però en el vostre àmbit. No emprenyeu més. La democràcia és laica i ha costa molt arribar aquí. Ha costat molts morts. El punyetero jesucrist ha necessitat sacrificar molta gent. Ja n'hi ha prou. La fe és una cosa privada. A l'espai públic ja no hi ha ni déus ni cristos.

Vols esglésies? te les pagues. Igual com les mesquites. I si el TGV fa que s'ensorri la horrorosa Sagrada família...

Vès per on, aquí va ser durant molts anys a l'inrevés. I això potser demostra que el tenir fe o no no va en consoncància amb les persones que hi ha al darrere.

Un relat valent, intel·ligent, contundent.

Una visió molt humana de l'opció de la religiositat, crítica amb el laicicisme però sense rancúnia.

Un relat que fa pensar i amb molta irònia. El meu germà va anar a una escola religiosa i jo a una de laica, a la menva mare li deien: en tindràs un de cada manera, i ella deia, potser si però no sé sap de quina!

Jo vaig patir les incongruències i repressions de l'educació catòlica. Les ideologies haurien de ser secundàries, l'important haurien de ser les persones. Respecte i caliu. Una abraçada

millor que l'experiència per a fer-nos obrir els ulls a la nostra realitat, única i intransferible!
Un relat perfecte en tots els sentits!, enhorabona company!

Pel que fa a les idees, dónes força arguments perquè el lector reflexioni sobre qüestions molt diverses: creences, comportaments, maneres de veure el món... Pel que fa a la forma, una absoluta correcció en tots els sentits. Es podria dir que aquest és un relat modèlic: didàctic, amè i amb un puntet d'ironia fina; una declaració de principis contundent i alhora senzilla, a l'abast de qualsevol lector.

Felicitats!
Fredia

Un relat molt ben construit que, si ho he entès bé, parteix del capgirament dels termes tradicionals a casa nostra. A partir d'aquí demostres, amb molta credibilitat, que en religió son més importants les formes (tot l'entorn de torturadors, manipuladors o al contrari, de persones amables i lliurepensadors) que el fons (una religió, una altra o cap).

Demostres que el capgirament es pot fer en set minuts i que en una batalla dialèctica, de vegades des dels dos bàndols es veuen les coses pràcticament de la mateixa manera però el diàleg no es pot escoltar a causa del soroll de fons d'una causa proselitista major.

Un bon relat amb molta reflexió.