En Bonós talòs i les onades. Tercera part

III
Dilluns: sis de la matinada.

Titititi, titititit, titititi...
Comença un nou dia laboral pel Bonós. Es pica un triple amb el despertador i fa bàsquet, ronseja uns minuts més, s'incorpora, es calça les pantufles i se'n va al lavabo. Alopècic, tan de bo fos alopècic, pensa. Avui definitivament ho mirarà per internet. Mira per la finestra. A fora el cel està tapat i gris, les fulles i les branques dels arbres es belluguen lleugerament i al terra s'hi estan formant bassiols, però no plou, ni molt menys, amb intensitat. "Per si de cas agafaré el xubasquero", reflexiona intel·ligentment.
Li fa mandra dutxar-se. Torna a l'habitació, i prem el botó d'obertura de l'armari. Treu l'americana blava de ratlles blanques, el "polo" rosa pàl·lid, els pantalons de color de merda d'oca i les bótes d'aigua. "Quan podré estrenar les bambes amb càmara d'aire?" sospira. Es posa l'Axe de sisena generació i somriu pensant en l'anunci. Després obre la portella del correu de casa seva i res, encara no hi ha notícies.
Se'n va a la cuina, engega la torradora i hi posa les dues llesques de pa d'espelta que té al congelador. Mentre es torren, es dirigeix al passadís, encèn l'ordinador central i selecciona el fil musical del dilluns. Comença a sonar "Ta douleur", tanca els ulls i es marca uns passos. Després torna a l'habitació i prepara els documents que ha de dur a la feina. Avui toca subhasta.
Sent una olor a socarrim. Les torrades! Quan arriba a la cuina ja és massa tard. Les posa al plat intentant no cremar-se els dits i després se les mira, resignat. Les seves últimes torrades malaguanyades. S'haurà de menjar el Breakfast de reserva congelat que va comprar a "El Tritó" i no li fa cap gràcia.
Mentre esmorza ordena els seus pensaments i, de passada, el dia que comença.


Mitja hora més tard, carregat d'esperma, brut, vestit i perfumat, passa per davant del quiosc i saluda en Joan Pere amb la mà. Avui no té temps per connectar-se i llegir el diari, i es dirigeix directament a l'Ajuntament.
A l'oficina ja està tot llest. La seva secretària és una persona molt eficient. "Lletja com un pecat però molt apanyà", es diu a si mateix.
Dintre de vint minuts començarà la subhasta. Li resulta extrany no haver tingut encara notícies de la comunitat. S'asseu a la cadira, i disposa els documents sobre la taula en un caos ordenat, jugant amb la simetria. Aixeca els ulls vers la gran pantalla de plasma líquid penjada a la paret, un rectangle de 39 polzades d'ample x 20 d'alçada, que significa 13 x 10 polzades per cadascun dels possibles compradors. Una quadrícula perfecte. Una pijada del progrés.
La contemplació es veu interrompuda pel bon dia de la regidora d'urbanisme, que entra amb el seu caminar presumit i les seves ulleres de disseny. La segueix la secretària que porta els cafés. S'asseuen cara a la pantalla, agafen els tres la tassa i fan un glop alhora. Comencen a pampalluguejar les seccions de la pantalla, per on hi van apareixent els possibles compradors. En cinc minuts ja tothom està llest per començar la subhasta.
Tres hores més tard l'estira-i-arronsa dóna els seus fruits, i en Bonós respira alleujat, perquè n'està fart de parlar amb empresaris que sempre miren per si mateixos.
Com ja han acordat, es dirigeix cap a l'empresa guanyadora. Són les dotze del migdia i fa el recorregut a pas lleuger, perquè s'ha fet fosc com en un eclipsi total de sol. En aquest cas, però, muntanyes de núvols s'estenen sobre el seu cap. La pluja incrementa i les canaleres de les cases gotegen per tot arreu. Una ràfaga de vent que per poc no li fa perdre l'equilibri li capgira el paraigües. S'atura, treu l'impermeable i se'l posa. "No serveix de res protegir-se el cap quan l'aigua ve de tots els costats", reflexiona.
Un cop allí, enllesteix la burocràcia ràpidament i se'n va a dinar a un hindú proper. Mentre assaboreix el pollastre del segon plat, li sona el mòbil. L'obre i es posa l'audífon a l'orella. El seu superior li comunica que no torni al despatx aquella tarda, perquè la previsió meteorològica no és gens tranquil·litzadora. Penja el telèfon, s'acaba el plat i es demana un tè. En Bonós decideix, mentre observa la cortina d'aigua amb la tassa calenta entre les mans, que anirà a casa, i se n'alegra, perquè tothom sap que més val estar a cobert quan comença una tempesta. "Sempre se sap quan comencen però mai quan s'acaben" pensa.
Un cop a casa, reflexionarà per enèssima vegada sobre el que ha passat durant aquests últims mesos. No sap si és el clima o el fet que tot ja està decidit, però li entra una melanconia sobtada. En menys d'una setmana tot s'haurà acabat.
I ja no hi ha marxa enrere.
Paga el compte i desapareix sota la pluja. Un impermeable groc avançant pels carrers inundats.
Arribat a casa, es dirigeix ràpidament a la bústia i hi troba la carta que esperava. La deixa sobre la taula i va a posar-se còmode. Tot i així no oblida que ha de trucar al president de la comunitat, un cop la llegeixi, per comunicar-li el resultat de la subhasta. Mira cap a la finestra, veu el seu reflex sobre la foscor exterior i decideix que el telefonarà quan plogui menys. Es posa música clàssica, d'aquells clàssics que no moren mai; Bach i el seu Art de la Fuga.
Es posa a filosofar. A través dels vidres pensa en tota aquella gent. La indemnització és injusta per ells, però no hi ha pogut fer més.
Veu la carta sobre la taula, s'aixeca, l'agafa i l'obre. La llegeix amb atenció, sense perdre'n cap detall. Li sap greu que tot s'hagi acabat, el divertia això de tenir un amic, conèixer una altra visió de la seva feina. De cop, es sent un empresari d'aquells tant odiosos que només miren per ells. Mira més enllà i perd la mirada entre els llamps. De fet no és pas culpa seva el que ha passat, la natura sempre acaba imposant-se i ell només és el seu missatger. Li agrada mirar-s'ho així, se sent menys culpable.
Una tremolor li fa vibrar els peus i un so profund fa retrunyir les parets. "Els trons han fet vibrar la casa, està sent una tempesta terrible", pensa.
Sona el timbre. S'aixeca a obrir i mira pel visor de l'intèrfon.
- Ei! Em pots obrir sisplau?! Sóc la Sandra.
- Ah! Puja, puja...
Arriba a la porta xopa, gotejant i amb cara d'esglai.
- Perdona que m'hagi presentat aixì de cop i volta...però...
- Tranquil·la ja se sap que "Cuando el mulo mueve oreja, resguárdate bajo teja".
Ella no respon i es mira el noi amb cara de pòquer. En Bonós li diu:
- On vas tan esverada?
- Tio, que n'està caient una que t'hi cagues! Has notat com ha tremolat el terra?
- Si, si... Mai havia sentit un tro com aquest!
- No, no, no!- li diu la Sandra- Això no era un tro, estava venint i per un moment s'ha posat a tremolar tot!
- Espera. Va, tranquil·la, passa, fes-te una dutxa d'aigua ben calenta i... o millor, fes-te una banyera i t'acabes les pedres del desert aquestes que fan tan bona olor.
Es dóna per vençuda. Fa un gest de resignació divertit i se'n va al bany. A la porta es para, es gira i somriu.
- Va, no siguis burro! Acosta'm una tovallola, no?
- Val...
Ella entra al bany i des de dins diu:
- I posa la tele, a veure si diuen alguna cosa. Això no ha estat cap tro, capsigrany!
"Collons de dones..." pensa ell mentre fa el que li ha dit. Comença a fer el zàping. Notícies d'embussos als peatges, estadístiques de precipitacions, declaracions del partit de l'oposició dient que això passaria, la darrera victòria (que escolta amb un somriure) del Manresa a l'Eurolliga, anuncis sobre el reciclatge, un nou anunci de la Dirección General de Tráfico que fa posar els pèls de punta (de fet, a ell, se li ericen), la trentadosena temporada de Prison Break, el nou disc de balades de la incombustible Madonna ( "joder", es diu), préstecs, cotxes hidràulics, perfums...
Deixa Prison Break i se'n va a parar la música que encara sona. Va a la cuina i prepara dues infusions amb mel i llimona mentre va escoltant la sèrie. Quan està a punt d'enllestir-les escolta com es talla l'emissió i sent la veu inconfusible de la reportera de l'Eixample de Barcelona que tant li agrada.
El que escolta a continuació el deixa de pedra, fins al punt que li cauen les tasses a terra. Obvia les tasses i d'una revolada s'asseu al sofà davant del televisor.
" ... les imatges parlen per si soles, això és un caos absolut. Els bombers estan acordonant la zona i s'han tallat els accessos des de l'Avinguda Diagonal i des del Passeig de Sant Joan. S'ha habilitat una circumval·lació per agilitar el tràfic que va des de Travessera de Gràcia, baixa per Passeig de Sant Joan i s'uneix a l'Avinguda Diagonal. Malauradament la plaça de Jacint Verdaguer és un formiguer de cotxes i la policia està buscant altres alternatives. La pluja està complicant les tasques de mobilitat, ja que molts carrers al voltant de la zona zero són autèntiques rieres que arrosseguen els cotxes i es comptabilitzen nombrosos danys materials per innundacions de baixos, subterranis i pàrquings. Al carrer Indústria s'hi ha habilitat la unitat de primers auxilis on s'hi estan atenent els ferits del terratrèmol per despres traslladar-los cap a l'hospital de Sant Pau, on l'equip mèdic es troba desbordat i treballant a contrarrellotge. Es desconeix el número de víctimes mortals, tot i que no paren d'arribar persones amb ferides de diversa consideració. ..."
- Bonós! T'he agafat roba del armari, quasi m'enrampo amb l'interruptor - diu la Sandra des de l'habitació.
- Sssht! Vine aquí Sandra, vine!
La Sandra entra al menjador, i s'asseu al sofà mentre mira la televisió intrigada.
- Notícies a les vuit del vespre? Què està passant? Què...
- Sssht! Calla!
"... Barcelona no estava preparada per un terratrèmol de tals dimensions. El Centre d'Estudis Sísmics de la Generalitat ha estimat un grau de 6 a l'escala de Richter que si bé no ha estat el principal causant del desastre, si que sembla obvi que n'ha estat el detonant..."
La Sandra gira el cap, mira en Bonós i amb veu tremolosa diu:
- Acaba de caure La Sagrada Família?