i també m'ha fet sortir un somriure als meus llavis, que avui portava un dia súper cansat i negre...

està molt ben escrit, i molt ben portat. Un, el Pol, vol proclamar als quatre vents que és gay, portar banderetes i tal, mentre que l'altre no tan...
El que deia la Yasmina, que trenca amb el tòpic (que jo crec que és força fals, però hi ha una mica de tot), aquell tòpic de que d'una parella lesbiana una de les noies sembla i es comporta com un noi, i a l'inversa amb els gays.

Em fa pensar en una sèrie que miro de tan en tan, "Tres mietros bajo tierra", tres o dos metres, no m'en recordo, en el qual hi ha una parella gay, i un dels dos deixa l'altre perquè aquest té vergonya de dir que és gay.

En fi, molt bon relat.

lleuger i que arribi a tot el món, d'una manera sencilla però que entra...

L'única cosa que vull comentar, una mica en contra, és la segona estrofa (contant que cada punt és una estrofa). Jo crec que hi hauries de posar un punt i coma, "de sobte em mires, et miro; ", per què després l'estrofa següent parles amb plural, i per això crec que s'hauria de separar.

Tampoc és que sigui un comentari en contra, és un comentari per intentar millorar aquesta estrofa, que crec que hi falten uns quants signes de puntuació per tal que acabi de lligar. Perdò, uns quants no, només aquest (o almenys crec jo).

Pel que entenc a l'últim vers, "i el sol ens resseca la il·lusió" és com si tot s'acabés, d'alguna manera, la màgia.

És un poema bonic. L'estrofa que m'ha agradat més és la primera ;) És màgica, no sé, agrada.

Una coseta més, al meu gust jo hagués fet punt i a part, vull dir deixar un espai entre un punt i el proper vers. Així queda tot apilonat.

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

sobre això de R en Cadena... l'enllaç no va bé, ja ho veuràs. Això és perquè resulta que ara el domini .cat no funciona vés a saber perquè. L'únic que hauràs de fer per veure-ho bé és canviar (al lloc de la direcció web) el .cat per .com

A part que està molt ben escrit, potser m'ha agradat més que res perquè jo també tinc els meus propis records amb els gats. El meu veí acollia al seu jardí gats abandonats, i durant una època els hi vagi tenir por perquè un el va mossegar. Era petita i tal, i per això aviat s'afegiren als meus malsons. Malgrat tot, m'agraden els gats, i aviat vaig tenir compassió a la última gata abandonada, que va desaparèixer el dia que va nevar al meu poble. Segurament va morir.

Sobre la pregunta que fas al final, crec que inconscienment busquem els records, i quan donem compte, agafem nostàlgia.

M'agrada l'escrit perquè és clar i entenador.

Només hi trobo un petit (molt petit) error. Al segon paragraf, al tros que dius "com si és volgués camuflar amb el terra". L'accent no hi va, allà, perquè no és un verb.

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Tots alguna vegada (sincerament, més d'una vegada), ens hem atrapat en algun somni, una fantasia i un desig que no ens deixa viure la realitat però que ens agrada.

M'agrada el ritme i el constant "segueixo" o "segueixes", que porta a una llista que fa més constant que es tracta del somni d'una persona en concret.

L'única cosa que no em lliga és la frase segueixo imaginant nits amb tu, perdudes una vegada que no s'escapen aquest cop, i puc sentir real el gust dels teus petons llunyants. . Si que lliga, però jo hi posaria una coma, dep´rés de "perdudes una vegada". Llavors subtituïria la coma de després de cop per un punt i coma.

Però no sé segur si està bé del tot el que acabo de fer jo, sempre poso més comes del compte, però allí necessitava una pausa.

En fi, trobo que és bonic, el relat.

i...

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

com ja et vaig dir, m'ha agradat molt aquest relat. De teus només he llegit aquest i el del mirall. Aquest m'ha agradat molt, està ben escrit, i a més, el tema... bufa, n'hi parlar-hi. La mort dels arbres és una cosa natural, hi han que s'han mort de vells, de cremats, de corcats... Però nosaltres els talem d'una manera massa irracional. És necessari talar arbres, però NO de la manera com ho fem, sense vigilar, i tot per construir més coses (pisos, carreteres...)

I el ritme del text m'agrada...
en fi...

després del que em semblava molt de temps però només són dos mesos. No serevix de res comentar de nou, ho faig per mi, i per donar-te la raó. Qui troba una amiga troba una mina d'or ja que no existeixen. No m'hi vull trencar el cap, però l'altre vegada vaig poder suportar-ho, estar bé sense ella, però una segona (tercera o quarta, en realitat) vegada, no aguanto.
Ella influeix en tothom, cau bé en tothom, però ja m'ho va dir: fa el paperet en tothom, i deia que només nosaltres dues erem en relalitat bones noies amb qui si pot confiar. I jo me la crec, altre cop! Aquesta vegada, si torna, la penso engegar, tants patiments per culpa d'ella no! I a sobre, la resta de noies se la creuen, i em culpen a mi de que ella s'hagi enfadat!

en fi, perdona altre cop la gran parrafada. Perdona per no haver-te escoltat realment. Altre cop vaig caure en la trampa... però quan et vaig llegir creia en ella. De fet, em cau bé, però té aquest gran defecte i virtut: cau bé a tothom i sap guanyar confiança.
En fi, també agraeixo a l'altre noia que tinc al costat meu, amb qui parlo i hi tinc confiança.

però en comença un altre. "Vine a la plaça, deixa anar la teva cabellera, pren un glop d'aire fresc, destapa els teus sentits: ja ets una noieta."

Ai, simplement m'ha encantat. "el conte s'ha acabat, petita, ja t'hs fet gran"

el ritme suau, com té que ser... em fa recordar a mi, que estic amig camí... de vegades destiges continuar el conte, altres vegades, començar-ne un altre...

n'hi han alguns que m'han agradat, però al final voto aquest!
en nom de l'hort del meu avi... les tomates de les quals amanides són boníssimes. Segur que les tomates aconsegueixen superar l'hivern! Gràcies a la fe dels dos.

esperem el cap de setmana. Tot per a què? Jo per arraulir-me al llit i no haver de despertar-me quan sona el despertador...
avui és dimecres. Un dia especial: demà dijous, i tot seguit divendres, últim dia d'institut, i desprès cap de setmana!
Però, els caps de setmana també són monotons... de fet, m'agraden perquè pots descansar i dormir fins quan vulguis... Ara, la monotonia m'enganxa, i fa que passi tot de pressa: la setmana i el cap de setmana. Passa tot volant!
aquesta monotonia, no m'acaba de desagradar, és tranquil·la, però et fa pensar que la vida és curta... però és dolça!

només afegeixo un comentari...a allà on posa: no miraràs endarrera, sinó endavant.
jo sóc de la opinió de que: "camina endavant, viu el present i el futur, i quan et vegis en cor, mira endarrere, al passat, però no hi dediquistota la teva atenció: només recorda, però viu el present."

bé, perdona, m'enrotllo com una persiana per res...

m'agraden més aquests que els altres (més que res perquè sóc no creient, però a part perquè són molt més bonics aquests, sincers i purs... "fe i lleialtat a déu", bah, jo penso que si tan bon déu és, com és que vol que només creiem en ell?)

perdona pel rotllo altre cop....

la meva amiga: "ells es riuen de mi perquè jo vesteixo diferent que ells, i jo en canvi em ric d'ells perquè tots van iguals"

La societat en què vivim ara (parlo més aviat dels adolescents, el món dels adults no sé gaire com va), critiquen molt a qui són diferent de l'altre gent. Creuen que són gent "rara", quan més aviat són ells que són raros vestir tots iguals i escoltar el mateix, pensar igual...

Totdon i tothom és diferent, ningú es raro/-a. Més aviat ens tenim que alegrar de ser diferent al model que s'imposa amb modes i ideologies. Així s'és lliure. Lliure.

Sóc com sóc.
Que ningú em critiqui.
Que ningú em pressioni per ser d'alguna manera.
Sóc com sóc,
a vegades alegre, altres vegades trista.
No em sé definir, de fet, poques persones coneixen el seu verdader jo.
Tu, que em critiques i em jutges, n'ets una. Així que calla.
Com ets tu? Una falsa imatge, que es comporta com volen els altres,
sense ser lliure

també m'he sentit més d'una vegada traïda, per la mateixa amiga, plantada.
No vull entrar amb detalls, però ara tornem a ser amigues...
l'única cosa que vull dir és que l'última vegada que ens hem distanciat, ja no em feia res, pensava "d'acord, de fet tu poques vegades has sigut la meva amiga...és cert que em passat temps bons juntes, però mai he acabat a confiar en tu perquè sabia que em deixaries altre cop...inevitable destí" però en el fons, a vegades em lamentava tan sols haver destinat tota la meva atenció amistosa cap a ella.

mil vegades ens hem distanciat, sempre pel que ara ens semblen tontaries però al principi no ens ho va semblar.
Potser per culpa d'ella no he pogut coneixer altre gent...mentida. Jo tinc les meves amigues, dos ho són de debó (incluida aquesta però són temps passats, encara que hagin passat tan sols un mes)

Si creus realment que t'ha robat el temps, les amigues que podries haver conegut, crec que és mentida. Tu podries haver sigut lliure i centrar l'atenció amb altra gent, però si no ho has fet és perquè no creies que ho necessitessis, perquè els moments que passaveu juntes eren bons. `

Igualment, si ara t'ha deixat, i no vol tornar a tu, ni tu a ella, sigues lliure...

perdona per la gran parrafada, però ho havia de fer.

i gràcies per escriure això, fa un mes pensava això

sí, ens volen fer creure mentides, everinar-nos la ment...
sí, ens volen omprimir, i el més trist és que fins i tot nens de la meva edat o més petits (12 anys) llueixen la bandera d'Espanya o el simbol nazi quan la majoria no saben ni el que significa.

Diuen que lluitem, que ataquem el seu "país" quan l'únic que fem és defensar-nos i lluitar per la nostra història i llengua, no per destruir el castellà.

tot i així, també dónc una petita part de la raó a Chelsea, quan diu que no tots els castellans són anticatalans.

bé, en fi, volia dir això i moltes altres coses que potser em callo...

laura

P.D.: ens insulten, la cosa més trista, i ens diuen (alguns/es) "fuera catalufos", quan són ells que ens ocuparen la nostra terra, i haurien de ser fora.

aquest és un dels primers relatse que vaig llegir a aquesta web, i si no et vaig comentar era perquè encara no estava registrada. Em va encantar, està molt ben escrit. El ritme, com lligues tot.
També el sentit del relat que dóna. La llibertat guiant del poble... sí, ella era lliure, sense cap autoritat masculina, i tu ho has sabut explicar, expressar-ho.