Records

L'altre dia, tornant del cinema, vaig veure un gat. De sobte, em vaig aturar; el gat m'estava mirant. Ara no us penseu que soc supersticiós: era un gat blanc i, si hagués estat un gat negre no m'hauria ni immutat. De fet, trobo que són més rars i que no porten mala sort, al contrari.

Bé, aquest gat blanc estava creuant el carrer pel pas de vianants, sense tocar l'asfalt en cap moment, tan sols avançant gràcilment per les línies blanques, com si és volgués camuflar amb el terra. Llavors, quan em va veure, s'assegué al mig del carrer. Per un moment vaig pensar que era ell, el gat que tenia de petit, i que em reconeixia. De seguida vaig deixar estar aquella idea i vaig continuar el camí cap a casa.

Floquet, li dèiem Floquet de Neu, Floqui, pels amics. Era blanc com la neu i molt independent, com tots els gats. Vam posar-li aquest nom en honor del Floquet de Neu, l'únic goril·la blanc del món que ha visitat Barcelona per quedar-s'hi, pobret. El Floquet es va escapar en arribar una competidora a casa, la Cuca, la meva gosseta. No l'he tornat a veure més.

El cas és que el gat blanc del carrer em perseguia en els meus pensaments, em buscava en tots els racons de la meva ment.
Aquella nit vaig tenir un somni molt estrany. Estava al carrer, assegut, mirant a un noi que creuava. Sentia les seves passes amb les meves orelles punxegudes; notava la seva olor amb el meu nas amb bigotis; l'observava en la foscor a través d'uns ulls estranys, ulls de gat.

Em vaig despertar sobresaltat i alhora emocionat. Vaig passar tot el que quedava de nit pensant en aquell gat, pensant si era ell, en Floquet; pensant si era real o si era un somni; pensant en els records feliços de quan era petit. Llavors m'envaí la nostàlgia de la infantesa, dels records feliços que en tenia amb en Floquet. I em vaig preguntar: Per què ens persegueixen els records dolços i càlids de quan encara jugàvem? Per què ho enyorem? Ells són els que ens busquen? O som nosaltres els qui els anhelem?
Miau!...és a dir: no ho sé.