En Pol i en Jordi es casen

Mai a la vida he escrit un diari, però l'any passat una amiga me'n va regalar un per Nadal. Vaig pensar que mai el faria servir o que, com a molt, el podria utilitzar per a fer anotacions diverses. Però vet aquí que la meva vida va fer un canvi brutal i vaig tenir una enorme necessitat de deixar constància d'uns mesos que acabaren amb la meva pau.
Dissabtte 9 d'abril de 2005. Porto un embolic a sobre que és massa. En Jordi em va demanar fa uns dies que si em volia casar amb ell. Jo encara no ho tinc prou assumit...
I ara què faig? Com sortir d'aquesta? Li vaig comentar a ma mare i ella, que és prou conservadora però que intenta entendre el per què "Déu em paga la meva bondat amb un fill gai" em va acabar dient que si erem prou discrets seria bo que ho tinguessim "tot en regla", que "mai se sap que pot passar". Evidentment no li vaig dir que el que en Jordi volia era un casament ben ensucrat. I no exagero pas, que es va agenollar enmig del restaurant i davant de la cara de sorpresa de l'auditori (que només volia un sopar íntim i no un espectacle retenyit de rosa), em va oferir un anell, s'ha de reconèixer, d'allò més maco, (malgrat que suposi quedar-nos segurament sense vacances). Va ser llavors quan va fer la fatídica pregunta: "Et vols casar amb mi Pol?". La cara de terror que vaig posar va ser majúscula. El món es va aturar de cop, tot em donà voltes... Jo, casat! Si en aquell moment m'haguessin proposat còrrer una marató l'hagués guanyat de ben segur!
Em va costar molt reaccionar. Finalment, i acompanyat d'una ganyota indescriptible, li vaig suggerir que tornés a seure, i això va ser l'inici de l'ensorrament del meu món, d'un món conegut que estimava i que mai ja no tornarà...
No vaig poder continuar amb el sopar quan vaig veure la cara de tristor que va posar davant la meva reacció. L'hagués matat! Sap perfectament que si em posa cara d'anar a plorar li diré a tot que sí. Aaahhh! I llavors es va tornar a aixevar i en nom de vés a saber què (va quedar ben palès que no en nom de la discrecció), va seguir la seva funció particular. L'auditori va escoltar llavors en un perfecte i clar català:
"M'ha dit que SI!"
M'hagués agradat ser estruç, fer un forat al terra i amagar el cap. Tothom va aplaudir... Maco, eh? No, òndia! Que uns turistes japonesos em varen encegar amb els seus flashos!
D'un sol glop em vaig empassar la copa de vi que tenia. Vaig sonriure hipòcritament a l'improvisat auditori i, ple de vergonya, vaig acabar dient un tímit "gràcies". Vaig seure tot mirant de refiló la porta de sortida amb unes temptacions immenses de fotre el camp. Quan de temps es trigaria a perdre's pels carrers d'aquesta ciutat amb nocturnitat i traïdoria?
Dijous 21 d'abril de 2005. Al final de tot es va acabar mosquejant! Ja saps estimat diari que jo me l'estimo molt a en Jordi però per a mi, una boda és el màxim en el que a costum heteros estúpids hi ha al món! I a sobre una baralla! Va augmentar la tensió durant uns dies i vaig acabar esclatant quan es va atrevir amb la seva famosa frase, famosa perquè és la que utilitza indiscriminadament cada cop que ens barallem (sigui perquè no em vull casar amb ell o perquè no neteja prou bé les paelles, tant se val): "A tu el que et passa és que no vols sortir de l'armari, t'agrada anar de "machito" per la vida..." El darrer cop que em digué això li vaig acabar espetant ple d'enuig: "Tu no vas sortir de l'armari, tu el vas cremar!"
Ai si hagués tingut un pèl menys de paciència! La història de sempre... Sóc gai, però no m'agrada ballar, no tinc la famosa "ploma" i m'agrada ser masculí. I això en Jordi no ho entén. Una vegada jugant a disfressar-nos em vaig negar a vestir-me de cabaretera... Si hagués matat a sa mare amb tortura inclosa, m'ho hagués perdonat molt abans. Però això és una altra història.
En Jordi cuida de mi d'una manera que cap altre ha fet mai. Per això, sabent que era l'home amb qui volia estar per sempre més; després d'una nit d'imsomni em vaig decidir a dir-li el "si" definitiu.
Dimarts 3 de maig de 2005. Estimat diari: Per què nassos no aprenc a tenir la boca ben tancadeta? Jo era un noi feliç, amb l'home de la meva vida al costat, els pares més comprensius del planeta i el gat més carinyós per mascota... I comencen els preparatius.
En Jordi em va dir que estava fent el llistat dels seus convidats i que en parlaríem quan plegués de la feina. Jo vaig creure que havia de fer quelcom semblant, aixi que vaig començar un llistat que just s'aturà al convidat 54 (el meu veí que, per cert, és l'encarnació de l'amabilitat absoluta).
Dimats 17 de maig de 2005. En Jordi em va portar un llistat amb 255 persones! "Collons!", va ser tota la meva resposta. I vam tornar amb allò de sempre: "Que haig de sortir de l'armari", "que què nassos fa el veí a la llista..."
Vaig acabar a la cuina prenent-me un parell d'aspirines. En Jordi, encara ben enfadat amb mi, em va seguir per a saber què feia. M'ho va preguntar amb tanta fredor que vaig acabar esclatant tot dient-li: "Mira gai incomprès, em prenc dues aspirines però tu tranquil, que són aspirines gais" Reòndia d'home!
I va començar a plorar... Se'n va anar al llit amb un mocador i es va abraçar a un peluix que porta un llacet amb la bandera gai... evidentment escollit per ell. Però jo no puc veure un home plorant, i si és en Jordi... és que el món se'm cau a trossos!
Vam acabar fent l'amor just quant li vaig dir que em semblava meravellosa l'enorme quantitat de gent que pensava convidar. Hi havia cap altra opció?
Vaig anar a empenyorar l'anell d'or de la meva primera comunió. No és que em donessin gaires diners, però tenia que comprar un maleït anell per a en Jordi. I és aquí on topem amb una altra d'aquelles coses que té ell i que a mi, particularment, em treu de polleguera: Sempre que he intentat donar-li una sorpresa ho ha acabat descobrint. No sé com s'ho fa, però evidentment a veure qui és l'espavitat que li posa banyes, perquè de ben segur que m'enxamparia tot just quan obrís la porta de casa amb el tercer en discòrdia. Seria culpable, això si, però sense haver tingut temps de gaudir-ne.
Vam quedar per a fer un cafè a l'hora d'esmorzar i tot somrient com un babau em va dir allò de: "Vens d'encarregar el meu anell, oi? Però que maco que ets quan vols!"
Em vaig prendre el cafè amb mala cara, i ell va canviar la seva alegria per tristor. Jo vaig intentar per una vegada fer-me l'ofès. Ja em donava igual la seva decepció. Però llavors mig va començar a plorar davant la meva indiferència. I jo em mosquejava més i més tot pensant: "Com comenci a fer una de les seves escenes en aquest bar em decideixo i li poso lbanyes, però amb una dona, que fa més mal!" Al final, vaig acabar cedint tot reconeixent que m'havia enxampat de nou, i tema solucionat.
I mentre el malson continúa que continuaràs, el pressupost augmenta que augmentaràs. I els meus nervis, com els nostres estalvis, a punt de la falliada total.
Anem a veure, si un home agafa a un altre de la mà davant d'un conseller municipal que els casa i hi ha per testimoni tres-centes persones, crec (humilment, és clar) que queda ben patent que es tracta d'una boda gai, no? Doncs no, res més lluny! Que en Jordi volia posar una catifa amb els colors de la bandera de l'arc de Sant Martí a les portes del consistori! Jo li vaig dir (quan vaig aconseguir sortir del meu al.lucinament) que deixès de fer apologia del mal gust, que això hauria d'estar contemplat al codi penal. No cal dir que es va mosquejar... I després de molt tira i arronsa li vaig acabar dient que estava "entusiasmat" de casar-me... portant una corbata amb la bandera gai!
Dijous 2 de juny de 2005. Je! I a sobre la nova llei que ens permet casar-nos contempla la possibilitat de l'adopció. Per damunt del meu cadàver! Em nego a traumatitzar un pobre nen tot ensenyant-li les fotos del maleït enllaç. Que portar una corbata amb la bandera de l'arc de Sant Martí pot ferir la sensibilitat de qualsevol!
Senyor Zapatero: Que la nova llei que ens atorga plena igualtat és un avenç importantíssim.Milions de gràcies però sis plau... Faci ara algunes lleis que millorin la qualitat de vida dels heteros, que la majoria que conec sempre fan mala cara. Li suplico, no li doni més idees al meu xicot, jo li estaré eternament agraït.
L'altra nit, després d'unes copes de més, em va confessar que havia vist uns calçotets "d'allò més monos per a la nit del casament, on es podia llegir: "Gay just married". Jo vaig creure que perdia el seny.
Dissabte 25 de juny de 2005. Estimat diari, no tinc personalitat, no tinc amor propi, he perdut la dignitat. Li vaig acabar dient a en Jordi que portaria els famosos calçotets el dia de la boda. De vegades em dóno fàstic.
Farà cosa d'uns dies es va agafar una tarda lliure per a anar a comprar el vestit. I mira que tenim amics, que podria haver escollit entre un ventall de més de trenta persones... Va anar amb ma mare. Me'ls vaig mirar amb indiferència just quan em donaven cadascú un petó a cada galta i em digueren tots dos alhora, estil duet Pimpinela, allò de: "No tornarem sense haver escollit el vestit ideal, si se'ns fa tard sopa sense nosaltres." Vaig saber llavors que tenia un bon grapat d'hores de llibertat total.
"Ho faré", vaig dir just tancant la porta. Vaig mirar al terra on el gat semblava que rèia, que es burlava d'alguna manera. Segur que no poden riure? M'estava tornant boig... Vaig apagar els llums del passadís. Vaig servir-me una copa de vi i vaig jeure al sofà a escoltar un disc de jazz. Necessitava, per uns moments, gaudir de tranquilitat.
Tinc por, molta por. Que m'agrada tenir-ho tot ben controlat, i que en Jordi ha perdut el seny amb això de la boda! Jo dormia al sofà quan va arribar, a les dues de la matinada! Curiós, eh? La seva mirada era d'allò més enigmàtica i el seu alè feia pudor a cervesa. Ma mare i aquest quan decideixen marxar junts són una combinació explosiva. Ens vàrem ficar al llit mentre una pregunta em donava voltes i més voltes
al cap: "Qui dels dos ha gaudit més aquesta tarda, ma mare o ell?"
I passaren els dies, i la data s'apropa més i més... I jo em trobo, sense voler-ho, en mig d'una dieta a base d'amanides i sucs que em mata de gana per moments. És l'última d'en Jordi: Vol aprimar-se una mica abans del casori. Em diu sempre que vol estar ben guapo per a mi i amb això ja tenim el xantatge emocional ben lligat. Fa dies que ja no remugo, li dic a tot que si i miro de no pensar-hi gaire.
Dijous 7 de juliol de 2005. Estimat diari. Avui he fet una cosa que en Jordi trigarà en perdonar-me. Jo ja li he dit que no era el que semblava, que li podia explicar, que no esperava que vingués tan aviat del gimnàs... Ens ha enxampat, a mi i al gat, fruint del plaer de menjar una pizza quatre estacions. Jo... sóc dèbil. Em moria per un menjar més calòric. En Jordi m'ha acabat dient que no es bo tenir secrets en una relació de parella, i jo li he contestat, ben sorprès, que era impossible amagar-li res. Ha sonrigut i m'ha dit que acabaré sent un panxut i deixarè de ser l'home més atractiu del món. Jo li he fet l'ullet tot dient-li: "No puc competir amb l'home més guapo... però em puc casar amb ell." Mentre el traidor del gat ha fugit a sota el llit, això si, amb un bon tros de pernil a la boca!
Estimat déu: No sé si existeixes però en tot cas no em tinguis present aquestes cursileries anteriors, no sóc conscient del que faig. Vaig molt estressat.
Divendres 8 de juliol de 2005. Avui ens han regalat un "Tintin" de cartró-pedra de tamany natural! M'encanten els còmics d'Hergé. Sóc l'home més feliç del planeta. El gat s'ha ensumat el regal durant una bona estona i en Jordi s'ha quedat bocabadat. Per una vegada m'alegro bojament de tot aquest projecte!
Dissabte 9 de juliol de 2005. Aquesta tarda he anat a comprar el meu vestit. He escollit un d'un color gris fosc molt elegant, sabates negres sense puntes i una camisa en tons clars. Ha estat estrany, just quan he sortit vestit de l'emprovador he sentit un entusiasme desconegut. Serà que vull casar-me?
Dissabte 30 de juliol de 2005. Si, si, si! Em vull casar amb en Jordi. No m'ha volgut dir en cap moment on aniriem de viatge de noces... fins avui. Marxem a l'illa de Pasqua (Rapa Nui), Xile!
Dissabte 20 d'agost de 2005. Ahir va ser el gran dia. Els nervis em dominaven i en Jordi es va fer esperar uns cinc minuts. Va ser etern! Finalment va arribar: Vaig tenir davant meu l'home més guapo del planeta, i es volia casar amb mi! Em vaig emocionar i en Jordi al veure'm així no va parar de riure.
A mi em semblà el riure d'un àngel.
Diumenge 21 d'agost de 2005. Els recordatoris de l'enllaç els vaig escollir jo... no portaven la bandera de l'orgull gai enlloc.