La paràlisi

que ja havia visitat diverses vegades: el lloc de les punxades, o "vacunes". Però aquell dia no em van punxar. Em van tancar en una habitació petita, amb l'estrany element connectat.

Reconec que si tot allò de la paràlisi m'hagués passat mig any abans, quan encara vivia al pis, tancat i només podent sortir al balcó, no m'hagués importat gaire. Però llavors, desprès de canviar de casa, havia descobert el bosc, l'olor de la gespa, la pluja (encara que l'odiés)... Havia descobert llibertat.

Tenia por. El silenci sepulcral, interromput per lladrucs mig atordits gràcies a les parets, i l'olor nova de les mantes, era desconegut per mi. Em trobava sol allà, i em pixava a sobre, ja que no podia desplaçar-me. L'única llum que hi havia a la nit era la de la lluna que s'esquitllava per la finestreta.

Però ells em visitaven. Això em feia lluitar. És cert que vaig empitjorar i semblava que no milloraria gens, i quan ells venien no podia parar fer miols desesperats i planyents.




*

"Sembla que va una mica pitjor, però aviat el verí aquest haurà desaparegut gràcies al sèrum. No podem assegurar que torni a caminar, però té possibilitats"


*


Al final el verí va desaparèixer, però jo continuava amb paràlisi. Van decidir emportant-se'm a casa. Potser em recuperaria.
Estava dins al cistell sense poder fer res quan ella, amb el seu aire infantil, em passava pel davant unes boles de paper lligats per un fil, i em deia amb veu angoixada
"Va, mixito , mira, atrapa el ratolí".

Ho feia per animar-me a moure'm una mica. Jo m'esforçava, però només podia allargar la pota una miqueta.
Però, encara que ara em sembli increïble, quan ells no hi eren, intentava buscar un amagatall, per fugir del cistell aquell, i no sé com al cap d'uns dies vaig aconseguir pujar uns graons de l'escala. Aleshores, de mica en mica vaig millorar.

Ara ja puc caminar, saltar, pujar arbres... no exagero. L'únic que em queden són algunes tremolors a les potes a vegades, i res més.

Tot un miracle...



al meu mixito