Corb Volador (Primera Part)

Pròleg

La lluna deixa passar enmig de la clariana els seus raigs de llum, fins que cauen sobre les aigües inquietes de la badia de Manville. Les onades són altes i xoquen amb violència contra les roques austeres i tallants dels grans penya-segats del sud i del nord. Aquestes onades amenaçadores, típiques de les fortes tempestes d'estiu, són observades pel solitari far del penya-segat del sud. La seva llum que guia els vaixells desorientats amb prou feines s'entreveu entre la densa pluja. El far es manté rarament silenciós en aquesta nit moguda. Mentre es veu espetegar els llamps al lluny i trons que semblen crits amargats d'odi sonen dins totes les orelles, els pescadors del port de la badia s'exclamen entre ells mentre criden de l'esforç que suposa posar a resguard tots els seus navilis de pesca. Dones en llurs cases pateixen per la salut dels pescadors. Mariners novells o mariners d'aigua dolça, com diria un pirata amb la seva gerra de rom a la taberna, intenten mantenir a la flor de l'aigua els grans vaixells de comerciants. Aquests comerciants, la majoria de gran prestigi, ara es troben a un hostal patint per les seves mercaderies.

La negra nit d'estiu ja s'ha instal·lat sobre la ciutat costanera amb companyia de la gran tempesta. La nit a la ciutat sempre està plena de foscor, i l'única llum que es veu sempre és la que proveeix de les làmpades de l'interior de les cases. Però avui no. Al port es pot veure unes siluetes que es mouen sense descans, i són les que han encès els fanals del port. Són els mariners i els pescadors. A la resta de la ciutat la nit és fosca com qualsevol altra nit, tret quede tan en tan una sobtada llum parteix en dos el cel i il·lumina els carrers de tota la ciutat, terroritzant cada un dels seus ciutadans.

Aquesta llum inesperada deixa al descobert de qui miri darrere de la cortina l'exterior de la seva llar, els vagabunds que viuen als racons dels carrerons sense sortida del laberint del barri del port vell. Aquest barri és el dels pescadors; antany ric i net, però a mesura que Manville ha crescut el terra empedrat s'ha anat convertint en la llar dels vagabunds. És aleshores que un crit de dolor travessa la ciutat, emmudint-la per uns moments.

Al cap d'un moment, la persona que mirava a través de la cortina sent el plor desconsolat d'una criatura. Al fons d'un carreró, ha nascut una nena. Una nena d'ulls foscos. Com seria la seva vida en aquell carreró.




I

El dia és sorollós al port, la feina és dura i entretinguda, no es pot descansar cap segon. Mentre uns poleixen la fusta gastada dels vaixells, els altres asseguren els nusos, els grumets freguen la coberta dels vaixells, els contramestres sobre una taula rumien quina serà la propera ruta, al port vell alguns homes i dones cusen les xarxes...

Però la resta de la ciutat no es queda pas adormida ni quieta. Cadascú té un lloc assignat, i avui és dimecres, dia de mercat. Ha pres lloc a la plaça major, uns carrers endins de la ciutat i entre els barris del port vell i el nou. El bullici regna allí. Els venedors (siguin pagesos, artesans o peixaters) intenten vendre els seus productes al preu més alt possible, mentre que els compradors intenten el contrari. Els compradors són varis: persones de prestigi (doctors, persones nobles, mercaders importants...) i gent del poble.

Al barri del port vell la taberna està oberta per tot tipus de clients. És antiga, i sobre la porta té penjat un cartell amb forma de gerra de cervesa, per tal que tothom sàpiga què és. La olor intensa a tabac, cervesa i menjars potents en gust travessa la porta tancada i queda impregnada en l'aire del carrer.

Als carrerons foscos de la ciutat poca gent hi va. És allà on els vagabunds es reuneixen, asseguts en filera esquenes a la paret amb la mà parada, una mica alçada, esperant alguna cosa. Diners, o una mica de menjar, simplement. Són cossos esprimatxats i amb la pell llardosa de brutícia, i a alguns els hi falta alguna extremitat.

Una noia jove de cos però pansida i marcida per dins resta ajaguda al costat d'aquestes persones. La seva pell és igual que la seva, negra de tan bruta. S'està allà fins a altes hores del dia, quan el sol pica de ple la seva pell fins a cremar-la.
Aleshores s'alça i s'acosta a la taberna, on a través del fosc vidre cerca alguna víctima. Els seus ulls foscos resplendeixen sota la llum de l'interior, cosa que no fan els seus cabells greixosos i despentinats. A l'interior hi veu diversos mariners, la majoria ja grans i amb la pell arrogada, i alguns senyors més ben vestits i amb els cabells recollits en una delicada cua. La noia els va repassant, un per un. Alguns li sonen, ja que són clients habituals. Aquests els deixa de banda, la seva víctima ha de ser algú nou.




II

Mai li ha agradat fer el que ara fa. Però ho ha de fer. No té remei, sinó morirà. És la llei d'aquesta societat. Qui neix ric, morirà ric. Qui neix pobre, morirà pobre. I els pobres, què els hi queda? Sobreviure.

Ja té localitzada la seva víctima. Un home de cara rodoneta amb quatre cabells castanys, ficat amb feines i treballs dins un vestit estret de color verd pàl·lid. És una tela que fingeix ser bona. Els pobres no la poden aconseguir, els pobres pescadors rals tampoc, però un simple mercader de poca categoria que té uns quants calerons sí. Té un anell d'or ennegrit al dit botit de la mà. Però els seus ulls, plens de cervesa no se'l mira amb gaire entusiasme.

Aquest és el model de víctima que té. Una persona amb uns quants calerons, no gaire important per tal que la sang no arribi al riu, ple de cervesa i un anell de casament.

Es disposa a esperar l'home fins que surti. Mentrestant, mira el cel clar mentre pensa. De la mateixa manera que ella era filla de pare desconegut, ella podia tenir un fill sense pare, si no vigila. Tot i així, no està disposada a arribar a aquell punt. La seva mirada hostil i amenaçadora odiava el fet de que la dona pobra fos tractada pitjor que un animal. Però ha de sobreviure.

Surten varis homes abans que surti l'home fixat. Quan l'home de cara rodona surt, la noia la segueix. Camina força estona a les fosques, dins el laberint inexpugnable del barri del port vell. S'aturen, presa i caçadora, davant d'un hostal net, de nom "Lloro Parlaire". La pulcritud de l'interior sobta al foraster, ja que xoca trobar un lloc net enmig de carrerons estrets i bruts. És aleshores que la noia es descorda part de la camisa vella i groguenca, fins a deixar al descobert una espatlla, i toca l'espatlla de l'home amb la mà. L'home primer es sorprèn, però aleshores es relaxa. Tot el que vol està davant seu.

- Com et dius?- pregunta l'home, deixant un baf d'una olor rància i amb veu rovellada.

- Margaret, senyor, però no estic batejada. - mostrar innocència era una bona clau per tal que es confiessin. Els ulls foscos brillen pel simple fet prometedor d'aconseguir diners.

El mercader la fa passar dins l'hostal, fins una habitació individual i fosca, i l'agafa ben fort amb la cintura. La Margaret es deixa fer durant una estona fins que discretament, quan l'home està ocupat grapejant-la, posa la mà dins la butxaca de l'home i li agafa tot el que pot.
L'home se la mira sorprès i decebut. Es disposa a colpejar-la, ple d'indignació, però una fulla de ganivet el fa enretirar-se. La noia surt de l'habitació i fuig corrents cap a fora al carrer. Corre durant una bona estona fins que s'atura.

Es corda altre cop la camisa, es fica el ganivet i els diners a la butxaca i es torna a assentar amb la mà alçada, demanant almoina, amb tots els demés.




III

La Margaret al cap d'uns dies de reflexionar va decidir que ho faria. La nit ja havia caigut, i en aquell cau, un carreró sense sortida, estaven apilonades les siluetes de persones. Siluetes que al cap de poc s'alçarien. Algunes esperançades, les altres enrabiades. Altres, rondinarien des del terra ajaguts, ja que no podrien aixecar-se.

La noia dels ulls foscos, que era com la coneixien tots, s'alça. Enmig de persones que coneix de cara i desgràcies, amb les quals rarament s'havien parlat si no fos per compartir les penes, s'alça i comença el seu discurs. Del qual encara no hi confia. Però hi somia.

- Escolteu-me tots. Observeu tots


Diu, clar però sense cridar, mentre treu una bossa de roba de la seva butxaca. Fica les seves mans fines i plenes d'esgarrinxades dins la bossa, i llavors en treu monedes. Però no simples monedes de bronze que amb prou feines resplendeixen sota el fanal encès enmig del grup de gent. Són monedes d'or. I no una ni un parell. Un bon grapat.

Els murmuris comencen. Primer exclamacions. Després murmuris de por. Por, ja que saben que només pot aconseguir aquestes monedes robant.

- Tranquils.- Diu ella, no gaire segura.- He reflexionat, i només gastar-me això d'una manera. Segurament heu vist alguna vegada al mercat una d'aquelles dones riques i desgraciades comprant-se joies amb un grapat més petit que aquest. Però jo no vull joies. Nosaltres valorem els diners, i sabem que són per menjar.

Un "és clar" comú va omplir el buit que havia deixat ella per respirar. Ells amb prou feines poden menjar. Fins i tot algunes vegades han hagut de menjar pa sec de feia dies. Però els diners s'acabarien tard o d'hora. I tornaria la misèria. Ella ho sabia, igual que els altres. Però la seva veu detonava esperança, així que els més fatigats i cansats de la vida aquesta la van deixar parlar. Els picava la curiositat i volien saber què hi havia al pensament de la noia dels ulls foscos.

- Sé que penseu que els diners s'acabaran de seguida. Jo també ho penso. Però vull dir una cosa: serem lliures. Sabeu que aquí hi ha un port. I coneixeu la llegenda. Mariners errants convertits en saquejadors. Captaires deixats de la mà de Déu convertits en pirates obeint aquests mariners. El mar és una terra lliure. Allí no hi ha diferencies. El pobre es converteix en ric i es lliure de la seva desgràcia terre
stre.

- Això no és possible. D'on penses treure un vaixell, eh? I penses que jo deixaré així com així la vida a mans de la mar?

- El mar guarda molts desastres. Sinó mira les tempestes. Com aquella de quan vas néixer tu.

- Jo no penso morir en va. Això és un somni sense cap ni peus.


Els altres callen. Miren i callen, la vida els hi ha sigut massa dura i no volen aventurar-se.

Margaret sent com tot es desfà dins seu. Ni ella mateixa hi confia. Però no pensa viure com un animal, lligada amb un collar per tota la vida a aquell barri demanant almoina. Sap prou bé que ella podria vendre el seu cos i tenir un pa assegurat. Ella que és jove i sana. Però es considerava persona. I volia viure respectant la condició de persona. Amb dret a la vida. Ara amb menys força, es disposa a prosseguir la seva lluita a la llibertat.

- Que no penseu deixar la vida així com així? Que penseu que això és una vida? Reaccioneu! Això és vida per vosaltres, demanar almoina i aguantar el menyspreu amb què us mira la gran majoria de la gent? Penseu viure com si fóssiu animals? O potser us sembla que el destí no es pot canviar? Que els rics moriran rics i els pobres moriran pobres? Molts ho han aconseguit! I si no mireu-me bé els ulls i escolteu-me amb atenció: abans de passar tota la vida així, penso intentar-ho. Ser lliure!

Diu les últimes frases amb ràbia. Amb la ràbia que sent, amb el menyspreu que sent envers la societat i la desgràcia del seu entorn.

- D'aquí dos dies, a aquesta hora, us espero davant del port vell. Robarem un vaixell. Féu el que vulgueu. Jo faré córrer la noticia als demés desgraciats - pensa marxar però prossegueix: - Ah! I als que us falta alguna cama... a la taberna hi ha uns mariners amb una cama amputada. N'expliquen de llargues, d'històries, de mar!

I marxa. Marxa lluny d'aquí, allà al port, on pot observar l'aigua. Allà davant tenia un horitzó per guanyar. Té el borrós somni ficat dins el cor, com una cosa càlida que ha fet que aguantés tot aquell temps. Però no hi confia. Ha cridat als seus. De la manera més arrogant possible.

I espera.






" Vés a saber què passa...

Corb Volador... Sí, un nom pel vaixell. Corb, l'ocell negre i temible. Com els Pirates. I Volador... volant, lliure...

Potser aconsegueixo sentir-me lliure..."