encara que curt, intens! Molt bo!!! una abraçada maca!

Doncs no l'havia llegit! De fet el meu el vaig escriure fa temps, l'únic que l'he publicat fa poc! m'alegra saber que no sóc l'únic que sent aquest por!

salut!

avui després de molt temps a la penombra de RC, he tornat a entrar i he mirat primer als meus relats i he vist uns comentaris teus i m'he dit que t'havia de llegir, ni que fós per respecte, i sàpigues que, aquesta musa de la que parles m'ha captivat enormement. Espero que tard o d'hora recuperi la inspiració.

una abraçada relataire,

julià.

La felicitat no existeix, res és possible i tot el que et proposis farà sempre llufa. Així és la vida.

Sempre havia cregut en els somnis, que t'ajuden a tirar endavant, a viure la vida amb un somris. Ara, despres de llegir el poema, dubto. Amb la seva grandesa em fa destila incertesa i em pregunto, tinc dret a somniar? No, tal com val mon, nomes tinc dret a actuar. Perque nomes aquells que han de donar gracies cada dia perque encara son vius tenen dret a somniar.
Et felicito poetissa, pero ara et dire que res seria el mateix sense els somnis, que el capdavall vulguem o no formen part de nosaltres, i a pesar de tot, em rectifico, perque nomes els somnis em fan avanc,ar.

julia

p.d. perdona per les faltes d'ortografia pero es que a la part del mon on soc no existeixen els accents, les c trencades i altres coses que fan del catala la millor llengua del mon.

ma impressionat llegir el teu text i veure les meves propies idees (o molt semblants) en un text d'altri. Realment m'ha agradat, m'ha agradat molt. I no nomes per les idees, sino pel llenguatge i sobretot per la manera en que ho escrius. Es una conversa normal, es a dir, la podrien tenir moltes persones, almenys en un principi, pero despres es demostra que no que nomes unes poques podrien seguir aquesta conversa de fet la maria i la laia, tot i que no les caracteritzes, les veiem perfectament. Tenim a la noia superficial i conformista i a la noia, com dic jo, idealista pero realista; es a dir, que creu en maneres de canviar el mon pero q no son tan utopiques com molta gent es pensa. En definitiva, ma agradat molt, tinc algun text que es refereix a aquests temes i properament men publicaran un altre.. Si vols llegir i comentarlos, ja ho saps. Molta sort i segueix escrivint que tens fusta!

julia

p.d. perdona per la manca daccents pero es q al lloc on soc ara no existeixen els accents en els teclats!

Per haver-ho escrit amb setze anys esta molt be! M'ha agradat molt, prova tensio i incertesa i et fas l'eterna pregunta de...: acabara com m'imagino? I potser per axo l'unic pero que li trobo es el final. No m'acaba. Jo esperava un final mes realista, dins del que cap, ja sigui bo o dolent. Pero aixo de convertirse en ocell... buf.. pero de totes maneres, tranquila que fa temps ja que vaig aprendre que els finals eren el menys important. En fi.. molta sort i a veure si publiques mes coses!

julia

p.d. em sap greu per les faltes dortografies. Estic en un lloc del mon on els accents no existeixen en els teclats!

Aaaafrika!! how are you?? jajaj es q stic a new york city i haig d'intentar fer gala del meu pessim angles. Sento les faltes d'ortografia pero es q aqi els teclats van diferents i no hi ha accents ni res que s'hi assembli... En fi.. que despres de molt temps he recuerat els anims per posarme a escriure i he tornat a entrar a RC on ja us tenia a tots oblidats... en fi... passava a saludarte i saber com et va tot i que sapigues que encara em deus un cafe des de fa un temps interminable i que espero que sigui aviat......

doncs res mes sento no comentarte el poema pero es q tinc mol poc temps per fer res (em queden 5 min. de conexio!)

un peto i una abracada (un cop mes u sento per les faltes dortografia)

julià.

Crec que he perdut els somnis, la raó i les forces... potser podria dir que simplement he perdut el món de vista, potser ho he perdut tot... però com t'he dit abans... intento seguir disfrutant de la vida acompanyant-me sempre de la música i les paraules...

et seguiré llegint, m'agrades!

julià.

Poètic, romàntic, somniador... què més es pot demanar?

He llegit la teva biografia i m'he sentit tant partícep d'aquests moments... escriure i tocar la guitarra... què millor??? Les paraules i la música omplen els nostres sentits, i ténen sentit com la nostra vida, i aquesta té sentit gràcies a ells. Res podria ser el mateix sense aquests grans companys que ens acompanyen al llarg de la nostra vida.

Una abraçada companya,

julià.

ei!

no he tingut temps d llegirme el text però volia contestarte el comentari q mas deixat...

res, només dir-te que m'ha agradat veure un comentari però haig de dir que no sé si tu si, pro no sé absolutament res de tu! però en fi, q si vols em pots agregar tranquilament al msn;)

apa, ja parlarem

cuida't.

Ho deixes tant clar que la història és teva que potser no cal ni que canviis els noms dels protagonistes. Monica i Carles, Anna i Jordi... Ve a ser el mateix, no?

En fi, m'ha agradat molt, em recorda a una història que vaig tenir precisament quan tenia la teva edat.

Gràcies per explicar a RC històries tant personals, avui dia hi ha molt poca gent que ho faci...

Això si, llàstima de les faltes d'ortografia!

Una abraçada i benvinguda nova relataire!


julià.

tia!

felicitats! q la editora ta posat a destacats!!!

en fii... tot b x aki? laltre dia et vaig veure conectada po just quan tanava a parlar et vas desconectar....

en fi..

ens comenteme!

una abraÇ

julià.

Aquest encara m'ha agradat més que l'altre!

Per cert, això que dius del sopar.. jo en tinc disset i era el més jove i m'ho vaig passar de maravella!!! A més com més joves més divertit!

x cert, el flog, esta una mica abandonat ja ho veuras, pero wnu....

en fiii, un ptoo wapa

ens comentem


julià.

Quan dius que vas néixer a l'estació dels records et refereixes a l'hivern o bé a la tardor? (És que aquesta discussió l'he mantingut recenment amb uns companys escriptors i volia saber-ho). Jo sempre he pensat que és la tardor, encara que a l'hivern també... potser en el fons són les dues... qui sap.
Per cert, sempre he cregut que no s'aprèn a viure... simplement es VIU; i no s'aprèn a escriure, només que alguns hi tenim més traça i d'altres no!
A, i per últim: escriure és el milllor que pots fer quan tens moltes coses a dir, és el mateix que faig jo!

en fi...

una abraçada relataire!

julià.-