Capítol 4 (Júlia)

L'enterrament va tenir lloc al cementiri de Sarrià. Per variar. Vaig preguntar-me al llarg de tota la cerimònia si el meu avi havia estat feliç. No, per descomptat no ho havia estat. Aquell dia vaig saber del cert que el següent era jo. Me'n vaig anar a dormir neguitós. Sabent que quelcom anava malament però sense saber el què ni el perquè. Vaig pensar que potser un pèl de descans m'aniria bé, i que al despertar les idees s'esclaririen i em podria centrar. Però no va ser així.
Vaig despertar-me suant. Havia tingut un malson. O potser havia estar cert? Vaig recordar el meu somni. Un cop més Dimitri Volskman se m'havia aparegut. Aquest cop no estava sol, però havia estat real. No havia estat un simple somni. Dimitri se m'havia aparegut de veritat, i va ser llavors quan vaig comprendre que la Júlia, la meva estimada Júlia, estava en perill. Vaig intentar desxifrar una per una les paraules que l'aparició de Dimitri havia transferit en el meu cap. Havia de triar. Havia de triar entre la meva vida i la vida de la Júlia. No podia ser. I llavors faig recordar l'escena. La Júlia romania lligada en cadenes a la tomba que feia mesos que estàvem investigant. Va ser llavors quan vaig entendre que havia d'anar-la a buscar, així que, posant-me el primer que vaig trobar per l'habitació, com havia fet infinitats de vegades abans, vaig obrir els porticons del meu balcó i vaig baixar lliscant per la canonada del costat amb precaució de no prendre mal. Quan vaig arribar al capdavall vaig mirar el cel, i després de fer una llambregada al meu rellotge, vaig adonar-me que només eren dos quarts de cinc del matí i que el sol encara trigaria a descobrir els secrets amagats entre els carrers desèrtics de Sarrià. Llavors, recordant de nou l'aparició de Dimitri Volskman vaig començar a córrer en direcció al cementiri de Sarrià. La lluna i les estrelles em van guiar per aquell camí de por i inseguretat que havia recorregut tantes vegades però que ara prenia un significat especial. Com sempre vaig baixar fins al capdavall del carrer major i vaig agafar la Bonanova per tombar després a la dreta pel carrer Dr. Rouix fins arribar a la porta del cementiri. Vaig saber que les meves prediccions havien estat encertades quan vaig veure l'aspecte de la porta del cementiri. Havia estat esbotzada amb molta força i vaig veure un rastre de sang al terra. La por em va envair. Vaig tenir una nova imatge de la Júlia i vaig entrar corrent a l'indret, i no va ser fins arribar a l'ala oest que la vaig trobar...:
- Pau! No vinguis! Ell és aquí, apareixerà d'un moment a l'altre, ell sabia que vindries!
- Júlia, no podem esperar més, com més aviat et tregui d'aquí millor!- vaig dir tot intentant desfer les cadenes que la tenien presa- la nostra vida corre perill, hem de fugir!
- No, Pau! No ho entens! Has de marxar! La meva vida ja no importa, d'aquesta nit no passo, però tu et pots salvar. Corre, fuig!
- Jo no me'n vaig d'aquí sense tu!- vaig dir mentre notava com una força sobrenatural m'agafava i em llançava cap a la paret de tombes que hi havia cinc metres enllà i sentia com la Júlia em cridava i el món se'm trencava en mil bocins per un moment. L'aspecte de Dimitri em va fer adonar-me que la Júlia i jo estàvem maleïts. Que res ni ningú ens podria salvar.
- Ningú no se'n va d'aquí!- va dir ell, mentre amb la mà feia un gest que no vaig comprendre fins vaig notar que unes cadenes havien aparegut de sobte, i que em trobava immòbil a la tomba del costat de la Júlia. Va ser llavors quan ho vaig entendre tot i vaig dir:
- Júlia, vull que sàpigues que, passi el que passi aquesta nit, t'estimo i t'estimaré sempre.
- Oh... Que romàntic!- va dir ell amb un somriure a cavall entre el menyspreu i l'odi- Doncs ara veuràs com la teva estimada mor davant teu!
- Pau jo...- va començar ella, però una bufetada brutal de Dimitri no la va deixar acabar la frase. Em vaig preguntar fins quan duraria allò. Vaig preguntar-me què havia fet malament perquè tot acabés així. Acabar? No, no estava disposat a morir, lluitaria fins al final. Per la Júlia, per tots dos.
- Però això no s'ha acabat aquí- va dir ell esgrimint una rialla horrible- no us penso donar el plaer de morir sense patiment. Primer us explicaré què ha estat el que ens ha portat a ser aquesta nit aquí.
- A mi no m'importa el que em puguis explicar!- vaig dir jo intentant guanyar temps
- Però ho escoltaràs igualment, al cap i a la fi, en aquests instants la vostra vida està en les meves mans...- llavors va començar un inacabable discurs que tant jo com la Júlia sabíem més que de sobres, i especialment, després de trobar el diari del meu besavi. Així que, intentant fer veure que l'escoltava i amb molta tossuderia, vaig acabar aconseguint desfer les cadenes que em tenien pres. Vaig disposar-me a deslligar les de la Júlia. Però això es va convertir en una tasca més difícil. Fer veure que encara estava lligat i al mateix temps deslligar a la Júlia no era fàcil de dissimular. Les meves habilitats per desfer-nos de les cadenes em van sorprendre a mi mateix i tot, però abans de que Dimitri acabés el seu relat tant la Júlia com jo ens havíem aconseguit deslligar. Arribava el moment de passar a l'acció.- I això és tot- va prosseguir ell- ara ja sabeu la veritat- va dir, aquest cop tot fent un salt cap a nosaltres. Llavors abans que estigués prou a prop com per sentir-nos li vaig dir a cau d'orella a la Júlia que quan jo l'hi indiqués comencés a córrer darrere meu.
- Oh, que romàntic- va dir ell de nou en to sarcàstic- què li has dit ara? Que si es vol casar amb tu?
Llavors, com per art de màgia, vaig fer un senyal amb el cap a la Júlia i tots dos ens vam precipitar cap a la porta del cementiri. Vam creuar la porta que anteriorment havia estat esbotzada el més veloços que vam poder i vam dirigir-nos cap enlloc tot corrent, quan finalment ens vam deturar, sense saber perquè, davant la porta de ferro esmolat del Sant Ignasi. Anteriorment havíem pogut veure un esclat de llum dins del cementiri, un crit eixordador d'en Dimitri i vam intuir com deixava la seva forma corpòria per convertir-se en una ombra, en un espectre. A corre-cuita vam saltar la tanca de ferro i vam enfilar-nos cap a les aules del segon pis, sense saber on anàvem, i mentre sentíem com la porta d'entrada esclatava en mil bocins. Finalment vam començar a córrer pels passadissos del segon pis, dirigint-nos cap a les escales que portaven a la torre més alta. Rere nostre els vidres de les finestres s'esmicolaven deixant anar una pluja de cristalls que en altres condicions ens haguessin espantat com mai. No va ser fins que vam arribar a la torre més alta de l'edifici que em vaig adonar que estàvem perduts. Que definitivament moriríem a les seves mans. En aquell moment, ell, tornant-se a fer corpori es va deturar davant nostre.
- Pensàveu que us podríeu escapar tant fàcilment?- va dir tot acompanyant la seva frase amb un riure cruel i sarcàstic. Però llavors, agraint la providència que m'havia donat aquella sort, vaig notar a la butxaca dels meus pantalons el penjoll que, recordant les paraules que havia llegit en el diari del meu besavi, podia acabar amb la seva vida. Llavors tot extraient-lo i estenent el braç per damunt de la cornisa del balcó vaig deixar el penjoll a mercè del buit tot amenaçant de tirar-lo.
- Sinó ens deixes en pau per sempre més, llançaré aquest penjoll al buit i la teva ànima desapareixerà per sempre.
- Les coses no van així Pau, no t'equivoquis.- va dir ell, aquest cop però, amb certa por en el to de veu i tot fent una passa cap a mi.
Llavors, amb sang freda, vaig desplegar la meva mà i del meu puny es va despendre el penjoll metres avall. Fugaçment, vaig veure com l'ànima del Dimitri es llançava al buit a la recerca d'aquell penjoll que significava molt més del que mai m'havia imaginat i que va esclatar en mil bocins en arribar a terra. Treien el cap per la balconada vaig veure com Dimitri envoltava amb les seves mans els trossos del cristall ara perdut i vaig veure com em dirigia una última mirada. Finalment, el seu cos es va convertir de nou en una ombra i un esclat de llum encegadora va sorgir d'on era ell extingint tot el que hi havia al seu voltant. L'ànima de Dimitri havia desaparegut per sempre més. De sobte vaig sentir com el meu alleugeriment es convertia de nou en por quan em vaig adonar que el foc que havia començat al segon pis degut al pas de l'ànima del Dimitri pels passadissos destruint-ho tot havia arribat fins a on érem nosaltres i vaig sentir com, després de tot, res serviria, vaig saber definitivament que moriríem sota les flames. Sota els nostres records i les nostres vivències. Sota el nostre amor. Vaig mirar a la Júlia i vaig veure en la seva cara la mateixa por que hauria vist reflectida en el meu rostre si l'hagués pogut veure. De sobte, sense pensar-m'ho dues vegades, vam saltar al buit.