Vagant, com un fantasma...

"Diuen que hi ha certs moments de la vida en què un desapareix. O almenys hauria de fer-ho. Borrar-ho tot, convertir-se en un paper en blanc, i començar de zero. Us asseguro que ho he provat, però crec, molt fermament que és absolutament impossible. Perquè, com podem viure si no és gràcies al futur, al present i sobretot al passat? I llavors començo a pensar en els limits... els limits... Paraula extranya,
no és limit tot allo que et barra el pas? No són limits els murs sinó el desconeixament que no et permet superar un obstacle... Em refereixo a un altre tipus de limit, una limitacio relacionada amb la propia condicio humana...
Què ens envolta? Què som i per què?
intentem trobar respotes a totes aquelles preguntes que ens preocupen i com més respostes trobem més interrogants ens plantejem i més ens adonem que no sabem... Un mur el podem saltar sempre i quan sabem com construir una escala, però és justament aquesta consciencia de les nostres limitacions, del nostre no saber que ens fa avançar i a poc a poc, superar el nostre limit,el nostre mur, el desconeixament...
Tot i aixi, res no ens impedeix seguir esperant, seguir sommiant i lliutar per tot allo que desitgem, per tot allo que ens fa viure,... viure i ser lliures...
Sabeu, a vegades també ho he pensat i intento respondre l'eterna pregunta... podre tornar enrere?"






P.D.: Iepala Àfrika, q si, q estic viu, però es q estic un xic atrefagat... tot i axo et va b dma fer el cofee¿? respontme am un simple missatge, si pot ser, el cafe molaria ferlo abans de la 6!

apa una abraçada a tots plegats!

siaau

julià-