L'esclau

Un relat de: Bernat J

No queda ja gaire gent que recordi aquell nen de set anys que volia ser escriptor. Corrien temps difícils i aquell nen no entenia perquè els bons, els dolents i els de més enllà es barallaven entre ells sense to ni so deixant enrere un rastre de sang que ni el vent ni el temps podien ni volien esborrar. Crec que encara guardo en mi un pedaç d'aquell nen que va créixer massa ràpid i que va haver d'aprendre a viure sol. Vaig veure la fam durant la infantesa amb una dictadura que ningú entenia; era adolescent ja, quan tothom era feliç sens veure que els enemics eren al costat i la guerra ens perseguia; i, sense voler, vaig convertir-me en un adult abandonat de la mà d'un Déu que mai va creure en ell quan un general amb mà de ferro perseguia i atemoria aquells qui es dignaven a viure sense por.
Vaig començar a escriure els meus primers versos en les llibretes que trobava pel carrer i amb estilogràfiques que m'atrevia a robar de llibreries de mal nom on ni tant sols era permès somniar en un món millor. A l'escola els mestres s'espantaven en veure arribar aquell noi espellifat que semblava que tingués sempre el cap a una altra banda, i s'entestaven en dir-los als seus pares, els quals pagaven una fortuna per la seva educació, que jo no estava fet pels estudis i que tenia el cap tant ple de cabòries que valdria més la pena pagar per un reformatori que per una escola que creien que acabaria perdent el bon nom per culpa meva. La meva família provenia d'una llarga saga d'empresaris que havien fet fortuna a costa dels altres i no entenia perquè aquell nen, a l'inrevés dels seus germans, s'entestava en no seguir la tradició familiar.
Durant la meva infantesa vaig viure al marge de les festes galants, dels palaus de Pedralbes, Sarrià o la Bonanova; al marge d'una classe i d'un estirp pels quals només sentia fàstic i odi, sempre emparat per llibres que em servien de refugi quan sentia ràbia del món i no sabia què fer. Va ser amb quinze anys que els meus pares, cansats de clavar pallisses a aquell nen pel seu comportament, cansats de pagar una escola a la que ni tan sols assistia i cansats de sentir vells somnis que ja havien oblidat o que simplement mai havien sentit dins seu; que em van posar de quatre potes al carrer, sense cap lloc on anar, amb les butxaques buides i amb aquella estilogràfica que em creia que havia pertangut algun dia al cèlebre Shakespeare i que, de la mateixa manera, creia que em faria gran a mi algun dia.
Durant tres dies i tres nits vaig vagar per Sarrià, sense saber ben bé a on anar, patint fred, por i fam. A la matinada del 6 gener de 1938 em vaig veure a mi mateix arraconat a un costat de l'església de Sant Vicenç, abrigant-me amb tot allò que tenia, és a dir, res, i brut i mullat de la neu que havia caigut a Barcelona la nit anterior. Va ser llavors quan, el que en aquell moment em va semblar l'ombra d'un somni es va apropar a mi, em va agafar en braços i, sense dir-me res, em va portar a través de carrers i avingudes, que ja ni tan sols reconeixia, fins a entrar al portal d'una casa que en aquell moment em va semblar un castell encantat. Vaig perdre el sentit quan vam començar a pujar aquelles escales de marbre que creia que em portarien al paradís.
Al matí següent vaig despertar enfundat en el que semblava la roba de dormir d'un rei i en un llit més gran del que mai hagués pogut imaginar. En obrir els ulls aquell home estrany amb cara afable em va mirar i em va dir:
- Puc saber almenys el nom del meu convidat?
Vaig vacil·lar, però, intentant que la meva veu semblés tant convincent com vaig poder, vaig dir:
- Shakespeare, William Shakespeare.
- No em facis riure,- va dir-me amb tranquil·litat- bé, com que no em vols revelar la teva identitat a partir d'ara et diré Gabriel. El dia que vulguis desvelar-me el teu nom ja ho faràs.
- I vostè?- vaig preguntar encuriosit- qui és vostè?
- Soc el teu àngel de la guarda- i va somriure- però em pots dir Miquel.
Em mirà de fit a fit, i em va semblar que esperava una resposta. Estava, doncs, sospesant si explicar a aquell desconegut que m'havia acollit, els meus primers quinze funestos anys de vida, però, quan vaig aixecar el cap, vaig descobrir que s'havia esfumat com el vent.
Després de mandrejar una mica vaig decidir aixecar-me del llit per examinar l'habitació i, de pas, canviar-me aquell camisó que m'anava deu talles grans. L'habitació, tot i la seva grandària, no disposava de gaire immobiliari. Era més aviat allargada amb un finestral que, vaig suposar, donava al carrer, just al costat del llit. El tros de paret contigu al llit hi havia un gran armari mirall i just davant un petit escriptori. Vaig comprovar que la roba que havia portat els dies anteriors no hi era per enlloc i que tant l'armari com l'escriptori eren gairebé buits, a excepció d'una brusa, uns pantalons i unes sabates que, com vaig poder comprovar, m'anaven a mida. Vaig descobrir que una petita bombeta penjava del sostre però vaig decidir obrir la finestra per tal de ventilar aquella habitació que, tot i l'aparent bon estat en què estava, semblava que fes una eternitat que estava en desús. Immediatament després d'obrir la finestra vaig tapar-me els ulls, sorprès in fraganti per un sol que mai havia vist brillar tant en la meva vida i que va inundar l'habitació amb la seva llum. De mica en mica em vaig anar acostumant a la sobtada llum del sol fins que vaig poder contemplar el que hi havia davant meu. Sota meu, el passeig de la Bonanova jeia plàcidament i feia vida de diumenge, a continuació, tot Barcelona s'estenia fins al mar, proporcionant-me una visió que mai havia contemplat ni tan sols en somnis, i que ara em donava la pau i la tranquil·litat que necessitava en aquells moments. A la meva esquerra, el passeig de la Bonanova es perdia fins arribar a la plaça de la Bonanova, on un campanar sobresortia d'entre les cases. A la meva dreta, l'antiga via romana es perdia entre matolls i arbustos, i una mica més enllà el passeig de Reina Elisenda prenia forma al voltant de la plaça Sarrià i l'església de Sant Vicenç, amb la seva eterna torre escapçada. Ja molt més avall podia veure com evolucionava la construcció d'aquell monument que algun dia havia d'atraure a milers de persones de tot el món però que, en aquell moment, degut a la guerra i a la mort de l'arquitecte Gaudí, semblava més aviat un castell en ruïnes. I allà al fons, més enllà de tot, impertorbable al pas dels anys i els segles, seguia majestuós el meu estimat Mediterrani. Feia un dia tant clar que em va semblar veure a través dels mars, de primer l'illa de Palma, una mica més enllà l'illa italiana de Sicília, més cap al fons l'ansiada Ítaca, més a l'est, Istanbul, i allà, al final del meu somniat camí, Alexandria. Vaig romancejar uns instants amb la idea de travessar el mar i descobrir amb els meus propis ulls els antics imperis d'Egipte, Mesopotàmia, Grècia, Roma i Constantinoble. Llavors, oblidant aquells somnis per un instant, vaig tornar a girar els ulls cap a on acabava el passeig de la Bonanova i, resseguint el carrer Carrasco i Formiguera amb els ulls vaig arribar a visualitzar allò que en un altre moment m'hagués semblat un castell però que vaig reconèixer immediatament, no només per les seves totxanes roges, sinó per la seva torre inacabada. Vaig visualitzar per uns moments el que durant molts anys havia estat la meva escola fins que vaig decidir que mai més hi tornaria, passés el que passés, i que potser aquell estrany amb nom d'arcàngel m'ajudaria a tirar endavant sense haver de recórrer a la meva família ni a la meva, ara ja antiga, escola.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

20998 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.