Capítol 2 (Júlia)

Un relat de: Bernat J

Aquella setmana va ser quan vaig conèixer definitivament a la Júlia. Li havia donat el meu telèfon i ens trucàvem gairebé cada dia. Dissabte, gairebé com si s'hagués convertit en un costum, ens vam tornar a veure. De nou vam compartir experiències i vam divertir-nos. Així doncs, després de despedir-nos, vaig girar sobre mi mateix i vaig començar a tirar carrer Provença enllà, fins arribar a l'estació de ferrocarrils, vaig picar el meu bitllet, vaig pujar al tren i vaig començar el camí de tornada. Vaig travessar mig Barcelona a través de túnels i andanes, fins que, finalment, el tren va parar a l'estació de Sarrià i vaig tornar a la màgia agradable d'aquell barri, un barri que per mi sempre serà un poble.
Els meus pares m'havien dit que a les 10 fos a casa, quan vaig arribar a Sarrià passaven les nou i mitja. Abans però hem va passar pel cap una idea, feia temps que no ho feia, així que vaig decidir d'anar al cementiri de Sarrià. Era el meu lloc preferit d'anar a reflexionar així que en arribar, vaig saltar la tanca on informava dels horaris (a aquelles hores el cementiri estava tancat) i vaig introduir-me en aquell laberint de làpides i passadissos, més làpides i més passadissos. Vaig estar gairebé mitja hora allà enmig dels morts, que per mi sempre ha estat el millor lloc per a reflexionar. Suposo que estava tant enlluernat per la Júlia que no parava de pensar en res més. Una vegada i un altre anava repetint les paraules que havia dit el Guillem i les que després m'havia dit la Júlia. De sobte, una tomba que no havia vist abans em va cridar l'atenció. Els meus ulls es van posar a sobre el nom i vaig llegir mentalment:

Dimitri Volskman Wretermeyer (1845-1856)

Vaig entendre al instant que aquella tomba era d'un infant que havia perdut la vida als onze anys, però no era un infant qualsevol, pel nom vaig deduir que deuria ser d'algun país alemany, i que per alguna raó va haver d'emigrar a Espanya on va perdre la vida. Quan aquesta idea em va venir al cap no vaig poder reprimir una llàgrima i vaig girar cua per anar cap a casa. Va ser llavors quan vaig fixar-me en el ram de flors que hi havia al costat. Estava fresc, i al seu costat i havia dues fotografies en blanc i negre. En una i sortien dos nens, vaig suposar que un d'ells seria l'infant mort, però quan vaig fixar-m'hi i vaig veure la cara del nen que l'acompanyava, vaig reconèixer en la seva cara les faccions del meu rostre. En l'altre fotografia i vaig veure un senyor d'uns 60 anys, la fotografia semblava més recent ja que no era del tot en blanc i negre, però quan vaig fixar-me en la cara vaig reconèixer perfectament qui era. Era el meu avi. Vaig sortir immediatament del cementiri, corrent. Era negre nit però no hi havia ni una estrella. El cel amenaçava amb pluja, faltava un minut per les deu, l'hora màxima que m'havien donat els meus pares per ser a casa. Però en aquell moment no em dirigia a casa. Vaig pujar el carrer Dr. Rouix fins arribar a l'avinguda de Bonanova, vaig girar en direcció cap a la plaça de Sarrià, però vaig girar immediatament després pel carrer Carrasco i Formiguera. Vaig deturar-me en el número 14. De sobte, vaig treure les mans de la butxaca i vaig veure que encara duia les fotos a al mà. Me les vaig guardar en la butxaca de rere dels meus pantalons texans gastats i vaig trucar al timbre. Seria massa tard per l'avi Ramon? Vaig comprovar que, o bé estava despert o bé l'havia despertat amb el timbre, perquè al cap de pocs segons de trucar a la porta vaig sentir passos i una llum que s'encenia.

L'avi Ramon, va néixer el 18 de febrer de 1923 en el número 14 del carrer Carrasco i Formiguera. Va ser el primer i únic fill de la família. Quan tenia 7 anys la seva mare va morir a causa de una tuberculosi, i amb ella una filla que feia 4 mesos que duia a la panxa. El seu pare va morir 8 anys més tard, el 1938 davant els seus propis ulls afusellat pel general de l'exèrcit franquista. La família Ferré sempre s'havia caracteritzat per ser una família humil, amic de tothom, contraria a les dictadures a favor de la República, però amb un cert nivell econòmic gràcies a que Josep Ferré (avi del Ramon), havia aconseguit un lloc important en una fàbrica de paper de Gelida, i al mateix temps un càrrec respectable en un departament de la Generalitat de Catalunya a les ordres de Francesc Macià. Així doncs, en Ramonet (era com li deia la minyona) va quedar orfe de pare i de mare el 1938, i va haver de ser cuidat pel seu avi durant 13 anys, a l'exili, en un poble a França, prop de la frontera amb Catalunya. Quan el seu avi va morir, al 1951, va decidir de tornar a Catalunya, més concretament a la seva ciutat natal, Barcelona, a l'edat de 28 anys. Va estudiar la carrera de dret i el 1956 es va casar amb Maria Capdevila, refent així la seva vida. Ben aviat va començar a prosperar, va aconseguir treball en la mateixa fàbrica en la que havia treballat el seu avi. Nou mesos després de contraure matrimoni, la jove Maria va donar a llum una bonica filla, li posarien de nom Anna. La felicitat era màxima dins de la família, més encara quan dos anys més tard, a les darreries de l'any 1958 va néixer el segon fill, el successor de la família, l'Albert Ferré. Al 1974 però els metges van diagnosticar que la Maria estava malalta, tenia càncer, més concretament leucèmia. Els metges van dir que el més possible era que no sobrevisqués més de 6 mesos, ja que en aquella època no hi havia gairebé cap tractament per a curar-la. Tot i això, no només va passar dels sis mesos sinó que a més s'estava recuperant, semblava que la sort estava amb ella, però el 17 de gener del 1975 i a l'edat de 50 anys una baixada sobtada va fer que perdés la vida. L'avi Ramon però, va haver de tirar la família endavant fins que els seus fills es van independitzar. Després, va passar a ser un espectre vivent, que va perdurar en la casa on havia nascut, una casa que l'acompanyaria fins al final.

Finalment, la porta es va obrir, a l'altre banda del llindar l'avi Ramon va aparèixer amb el seu aspecte de sempre, amb un batí, unes ulleres antigues i el diari sota el braç. Mentres ell obria la porta a mi m'havia donat temps d'agafar de nou les fotografies, i tornar-les a inspeccionar, quan ell va obrir a la porta jo encara les tenia a la mà. Em va mirar i va somriure.
- Sabia que tard o d'hora acabaries descobrint-ho. Tu no ets com el teu pare. Tu ets com jo, com el meu avi, t'he vist tants cops vaguerejant pel cementiri sense que tu ho veiessis. Sabia, que, algun dia, vindries fins aquí amb aquestes fotos a la mà.
- Jo... bé, no era la meva intenció agafar-les...
- Tranquil no passa res. Passa que et prepararé alguna cosa, vols una xocolata ben calenta?
- Home... no et diré que no...
- Passa, seu al sofà.- Tot seguit va anar cap a la cuina va preparar-me una mica de xocolata i va seure al meu costat posant la bandeja damunt a la taula.
- Bé, voldràs saber perquè aquestes fotos estaven en aquella làpida, no? És molt senzill, quan el meu avi va morir va dir que honrés aquella tomba tota la vida, tard o d'hora ja ho veuràs, serà el teu torn.- els seus ulls mentien, em sembla que per a aquestes coses llavors deuria tenir un sisè sentit, i al meu avi especialment, sempre vaig saber desxifrar quan mentia i quan no. Així que, com qui no va la cosa, vaig dir:
- I això és tot? Així de fàcil?
- Si, suposo que, com jo quan era a la teva situació, ja t'havies muntat una altre història totalment diferent. Oi?
- Bé si... bé, jo ja me'n vaig. Ja ens veurem avi. Adéu.- i vaig sortir corrents mentre sentia que deia un "vols que t'acompanyi fins la porta?" però jo ja era gairebé fora i no vaig dignar-me ni a contestar.
Quan vaig sortir al carrer havia començat a ploure. Vaig mirar al meu rellotge. Eren les onze. Amb les fotos encara a la mà vaig pujar carrer Carrasco i Formiguera amunt fins arribar al carrer Margenat. Vaig girar a l'esquerra i tot seguit vaig pujar Major de Sarrià amunt fins arribar al número 223. Vaig ficar-me les mans a la butxaca i vaig adonar-me de que m'havia deixat les claus a casa l'avi. Així doncs vaig girar sobre els meus peus i vaig allunyar-me una mica. Tot seguit vaig mirar a la finestra del primer pis. Vaig veure els ulls de la meva mare, li vaig aguantar la mirada i vaig tirar amunt fins al desert de Sarrià. Vaig agafar el camí que portava al parc de Marquès de Sentmenat i com era lògic aquella hora veig veure la porta de ferro tancada. Així doncs vaig agafar el caminet de sorra mig amagat que surt del costat de la porta, i després de cinc minuts de fer una petita escalada vaig ser dins del parc. Vaig dirigir-me cap a la zona infantil i vaig començar a gronxar-me. Continuava plovent, ara amb menys intensitat. Vaig començar a pensar en el que m'havia dit i vaig preguntar-me a mi mateix. Perquè? Perquè l'avi m'hauria mentit? Perquè havia posat aquelles fotos en aquella tomba? Vaig passar-me gairebé una hora donant voltes a aquella idea, no ho entenia. Perquè l'avi volia que em mantingués al marge d'aquella història? Pensava investigar. Volia arribar fins al fons de la situació. De mica en mica, les idees de la història es van anar esvaint, i de sobte vaig pensar en una sola persona. La Júlia. Vaig recordar la tarda que havia passat amb ella. I a continuació vaig repetir per a mi mateix les paraules que havia dit el meu amic Guillem aquella mateixa tarda: "Però el pitjor és que ella també s'ha enamorat de tu, i tu ni te n'has adonat". Al principi vaig sentir una alegria molt gran, però a continuació l'alegria es va convertir en preocupació. Jo no havia tingut mai cap nòvia, ni tantsols havia arribat a besar-me mai amb ningú. Com sabria dir-li a la Júlia el que sentia per ella? M'atreviria a donar el primer pas? Al cap de molta estona de donar voltes a aquell assumpte, vaig tenir la rara sensació que algú hem mirava. Tenia la certesa de que no estava sol, però per alguna raó no podia veure la persona que m'estava espiant. En un moment donat vaig mirar el rellotge i va
ig veure que a causa de la pluja, la humitat, i el fred, les busques s'havien aturat. Marcaven dos quarts de dues de la matinada. Vaig aixecar-me i vaig fer dos o tres passes endavant. Tot seguit em vaig deturar, i vaig seure al banc de fusta que hi havia allà al costat. M'hi vaig estirar i vaig mirar al cel. Al cap de poca estona el plugim que m'havia acompanyat fins llavors va parar, i el parc es va sumir en un llarg i profund silenci. Vaig veure com els núvols ballaven una dansa per mi en el cel, deixant veure a moments la lluna. De mica en mica el mal temps va passar, la tempesta es va allunyar i la lluna va brillar en el cel acompanyada per les estrelles. Vaig tornar a mirar el rellotge, ja tornava a funcionar, marcava les dues i mitja, però vaig suposar que seria més tard, deurien ser prop d'un quart de quatre. No sé en quin moment, però el cas es que mirant les estrelles damunt del banc, vaig acabar adormint-me. Quan vaig despertar-me el sol ja brillava, el cel era blau, i els ocells revolaven la zona. Vaig aixecar-me del banc, i vaig veure que la roba se m'havia assecat. Vaig mirar al rellotge, marcava les onze, però pel temps que havia estat sense funcionar la nit anterior vaig suposar que serien vora les dotze. Vaig treure les fotografies del dia anterior, i, tot mirant-les, vaig caminar en direcció cap a la porta de ferro, que ja havia estat oberta pel vigilant, vaig baixar pel caminet asfaltat vaig arribar al desert de Sarrià, vaig baixar pel carrer major, vaig aturar-me en el 223 i vaig trucar al timbre. Vaig pensar que m'esperava la gran bronca, però vaig comprovar que la sort estava del meu costat. La porta la va obrir la meva germana i molt fluixet hem va dir:
- Els pares es pensen que vas arribar ahir a les dotze quan ells dormien i que estàs al llit així que vés ràpid a l'habitació sense fer soroll i jo faré veure que s'havien equivocat.
- Gràcies...
- Ah, i després m'explicaràs on has estat.
- Val.- vaig entrar a casa vaig pujar per les escales sense fer soroll directe al segon pis, vaig posar-me el pijama i vaig estirar-me dins al llit, després vaig sentir que la meva mare deia:
- Qui era Cristina?
- S'havien equivocat!
- Ah, d'acord!
La fortuna, un cop més, s'havia quedat amb mi, i per sort, la discussió que veia a venir amb els meus pares, no va existir mai. Així doncs, després de posar-me el pijama, vaig adormir-me, els meus somnis, però, no van ser el que jo havia esperat. El meu subconscient estava dominat per l'interrogant que m'havia formulat a mi mateix respecte a les fotografies que m'havia trobat.

La setmana següent, aquest cop sense sorpresa, vam tornar a veure'ns prop de casa meva. Tornàvem a estar tots els del concert junts. Vam estar xerrant molta estona sobre diversos temes, però jo ja feia estona que estava absort en els meus pensaments. En un moment determinat de la tarda, i, inesperadament, em vaig trobar mirant l'escena més peculiar de la meva vida, mig abraçat a la Júlia i amb el somriure més estúpid que es pot tenir a la boca, observava com el Xavi i la Cristina xerraven de les seves coses a un costat, i la Marta feia una foto a la Berta que estava pujada a sobre del Guillem. Llavors, em vaig armar de valor i vaig acostar els meus llavis fins a la orella de la Júlia sense que ella se'n adonés i vaig dir:
- T'estimo...- immediatament ella es va girar amb el somriure més gran que he vist en la meva vida, i sense dir res es va acostar fins a mi i em va besar. Al principi va ser un petó tímid però més tard les nostres llengües van creuar les barreres de les dents i es van entrellaçar. Aquell dia va ser el més meravellós de la meva vida.
Quan vam acabar de besar-nos ens vam adonar que els altres havien desaparegut. Així que vam estirar-nos a l'herba del parc i amb les mans agafades i sense dir res vam quedar-nos mirant el cel. Crec que aquests moments de silenci i complicitat que vam tenir durant tot aquell temps van ajudar-me a mirar-me la vida amb uns altres ulls, a pensar d'una altra manera, a estimar-la amb més intensitat.

Comentaris

  • Preciós, però... Una mica llarg, no?[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 25-01-2008 | Valoració: 10

    Realment, m'agrada com va aquest relat...

    L'altre dia ja t'ho vaig dir... Pareix que llegeixca altra vegada els llibres de C. R. Z, Però està be i la trama no es la mateixa...

    Sols dir-te que m'ha agradat molt.... Sols hi ha un problema... No he anat mai a Barcelona i al teu relat em perd... Podries donar mes detalls de cada lloc on ocorreixen coses? Es sols una suggerencia, que jo per als mapes mentals soc un desastre!

    Continuare llegint els teus relats quan torne a la bliblioteca...

    Per cert, hui s'ha publicat un poema meu... Podries pasar a vore'l i donar-me la teua opinió?


    Grácies per adelantat!
    Besets!

    Roserdeljardi.

  • x lo dl sopar...[Ofensiu]
    ixnuir | 24-01-2008

    el menú del lloc on anirem val 25 euros, és una mica car prò es lo que hi ha... ja em diràs què et sembla i si els teus pares "colaboren"...

    i tranquil que jo tampoc conec gaire gent, però posats a provar...

    i x lo k dius k no estàs gaire b, sàpigues que pots comptar amb mi pel que sigui, ok??? i pel treball de recerca... mira... a prendre pel sac tu, que abans som nosaltres mateixos que no una absurda nota posada amb mala òstia!
    d fet jo l'he d'entregar la setmana que ve i ja veus... aquí relaxant-me una estona... que ho necessito!

    bé, ja em diràs algo doncs... responme al forum o sino al flog, que tinc ben pocs comentaris...

  • x lo dl sopar...[Ofensiu]
    ixnuir | 24-01-2008

    el menú del lloc on anirem val 25 euros, és una mica car prò es lo que hi ha... ja em diràs què et sembla i si els teus pares "colaboren"...

    i tranquil que jo tampoc conec gaire gent, però posats a provar...

    i x lo k dius k no estàs gaire b, sàpigues que pots comptar amb mi pel que sigui, ok??? i pel treball de recerca... mira... a prendre pel sac tu, que abans som nosaltres mateixos que no una absurda nota posada amb mala òstia!
    d fet jo l'he d'entregar la setmana que ve i ja veus... aquí relaxant-me una estona... que ho necessito!

    bé, ja em diràs algo doncs... responme al forum o sino al flog, que tinc ben pocs comentaris...

  • bones!!!![Ofensiu]
    ixnuir | 23-01-2008 | Valoració: 10

    veig que continues amb la història de la júlia i que estàs ben enfeinat (x lo del flog ho dic)...

    jo tamb estic enfeinadissim ara x ara pro igualment, t volia fer una proposta...
    no sé si has entrat mai al forum d la web i si te n'as enterat de tot lo que monten... wenu, el cas és que hi ha convocat un sopar literari amb 25 o 30 autors de la web i et volia proposar k t semblaria anar-hi??? no he anat mai a cap d'aquests sopars pro en serio... crec que pot estar força bé pel que he anat llegint... què em dius, thi apuntes???
    ja sé que potser es una mica precipitat prò mira... x provar, no???

    el sopar es fa el 9 de febrer en un restaurant de gràcia, si vols pots entrar al forum i preguntar o el que sigui... sinó en tot cas diguem algo quan més aviat puguis xk s'ha d'avisar i tal...

    si et fa pal o no pots ho entendré, sense cap mena d compromís ok?
    no t dic d dir-ho a les noies d l'ateneu xk ja seriem masses i els que ho organitzen em mataran...

    wenu, apa, ja em diràs algo... salut i literatura!

    ixnuir/adrià

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

21927 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.