Capítol 5 (Júlia)

Un relat de: Bernat J

Cinc mesos més tard vaig despertar-me a l'hospital. Tenia la cama esquerra enguixada i em feia molt mal l'esquena. Els metges deien que les ferides que m'havia fet eren curables, i que estaven evolucionant molt favorablement. Els familiars que tenia a la vora em van explicar com, gairebé per miracle, havíem sobreviscut a la caiguda des de la torre del col·legi gràcies, en part, a que les fulles de les palmeres havien frenat la nostra caiguda. La Júlia havia caigut sobre meu i per tant no havia pres tant mal com jo, només tenia un braç trencat. De sobte, una pregunta em va omplir el cap. On era la Júlia?
Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig llançar la pregunta a l'aire i com a tota resposta vaig sentir com la meva mare deia que a pesar de tot continuava en observació. Vaig exigir aixecar-me del llit, vaig agafar les crosses que la infermera em va donar sense dir-me res i vaig sortir de l'habitació tant ràpid com els meves cames i la meva esquena m'ho permetien. Quan per fi vaig trobar la seva habitació l'única persona que hi vaig trobar va ser el seu metge que em va mirar amb escepticisme. La Júlia era rere un cristall i una munió de tubs entraven i sortien de diversos llocs del seu cos. De seguida vaig entendre que els ferides de la caiguda no eren importants però que hi havia quelcom que anava malament.
- Què és el que passa doctor?
- Pau... En fi... tard o d'hora ho havies de saber així que seu. El problema és que la Júlia... Bé, el cas és que la Júlia té leucèmia. Ho sabem des de fa uns anys, però ara la seva situació és gairebé irreversible. Em sap greu.

Aquelles paraules van retombar en el meu cap de manera immediata. Leucèmia, leucèmia! Com podia ser que no m'ho hagués explicat? Com podia ser? Ràpidament vaig tornar a la meva habitació on vaig trobar de nou a mitja família. A crits, vaig fer fora a tothom. Incloent-hi infermeres i tot. Estava encès de tristesa, ràbia i incomprensió. Vaig quedar-me sol. I vaig restar rumiant fins que em vaig adormir de nou.

La Júlia va deixar el seu estat d'observació dies més tard. El mateix metge que m'havia donat a mi la funesta notícia dies abans, ens va dir entre plors que ja no es podia fer res més per ella. Només esperar a que el seu cos digués prou.
El mes i mig que va seguir a aquests fets la Júlia i jo vam viure intensament. Van posar-nos en la mateixa habitació i passàvem nits pràcticament en blanc parlant de les mil i una coses que havíem viscut. Finalment, una nit, mentre vèiem el sol naixent a través de la finestra de l'habitació la seva llum es va apagar per sempre. Aquella nit, abans de morir, la Júlia em va recordar que m'estimava i que, passés el que passés, m'estimaria sempre.
Aquell dia, un sol impossible pintat sobre un cel d'un blau escarlata va acomiadar-la enmig d'una munió de gent que volia donar-li un últim adéu. Aquell dia vaig sortir del país. Avui, anys més tard, he tornat aquí per remoure els meus records. Aquesta va ser la nostra història. Al cap i a la fi. La seva història.

Comentaris

  • És el primer Relat llarg que t'he llegit[Ofensiu]
    1101ilime | 21-02-2008

    m'ha enganxat de tal manera qu el'he pogut seguir amb gran curiositat i satisfacció.
    Crec que ets molt jove.
    Et contiuarè llegint

    Salut i Rebolica

    Emili

  • Realment...[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 07-02-2008 | Valoració: 10

    he acabat la història i sols dir-te que m'ha agradat....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

20910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.