Èxode; 2134 o Carta de despedida: 2254

Òndia, xicon! Difícil... i llarg!
És igual!,.... jo, atrevit, igual em pose a fer "literatura" amb la veïna del quart que amb la "ciència ficció", que segurament està a una altra finca.
Intentaré participar, ens els pocs dies que em queden abans d'Eivissa.
I salut i rebolica!

Mai havia imaginat quan era petit que de gran arribaria a veure les estrelles de tant a prop. Sempre havia pensat que allò que intentava tocar amb les mans, cada vegada que mirava al cel, no podia ser sinó producte de la meva imaginació. Però va ocórrer. Aviat farà ja cent vint anys d'aquell esdeveniment, però el record d'aquell dia en que vam emprendre aquell llarg viatge segueix intacte en la meva memòria. Va ser pel volts de l'any 2134, i tant sols el número m'esglaia. Jo acabava d'arribar a la quarantena i corria camí dels cinquanta quan aquell terrabastall que no havia de ser més que un petit tsunami va arrasar tota la terra. Davant els meus atònits ulls vaig veure com el mar envaïa la terra sense cap tipus d'oposició i enduent-se al seu pas tot allò que es posava pel mig. Encara recordo com, amb llàgrimes als ulls, veia, per la finestreta que ens mostrava la terra, com deixava enrere tot allò que sempre havia somiat i que s'extingia per culpa dels ineptes que havien governat el nostre món amb anterioritat. Alguns científics ja havien avançat que aquesta seria la manera en què la raça humana s'extingiria, i és per evitar precisament això que havien instal·lat bases humanes a Mart per facilitar-hi la vida quan el desastre natural succeís. Un centenar d'humans de cada país vam tenir la sort de poder embarcar en les diferents naus que van sortir de la base espacial de Katmandú. Recordo que tan sols vaig poder agafar uns quants llibres i alguns elements bàsics, però que la majoria de coses que a la terra havien esdevingut imprescindibles vam haver d'abandonar-les a la seva pròpia sort. Anys més tard, per fortuna, una expedició va aconseguir recuperar molt dels béns que s'havien perdut durant l'èxode d'aquell any, però mai vaig tornar a recuperar aquelles cartes que el meu besavi havia enviat a la meva besàvia molts anys enrere, i que havien constituït per mi un autèntic tresor. Però potser en el fons això va ser el menys important de les coses que em vaig deixar a la terra. Encara recordo la imatge de la Zeta-E enduta per les aigües enmig d'un terrabastall horrorós. Duia dins seu el meu estimat Alfa-1 al qual tantsols li mancaven uns mesos per veure la llum del sol, i del qual mai oblidaré la petita cara que vam veure a través de les diverses ecografies que li van fer a la meva enamorada poc abans que estallés tot plegat. Si, per sort vaig poder endur-me a la Beta-2 i a la Beta-1, però mai ningú podrà entendre el dolor que vaig sentir quan vaig perdre per sempre la meitat del meu cor.
Avui, cent vint anys més tard, em pregunto què serà dels meus besnéts quan aquests arribin a la meva edat, i si Mart encara existirà o ja l'haurem destruït com vam fer amb el planeta terra.
Avui, desapareixeré. A la meva edat ja no estic per descobrir noves coses de la vida. He reservat una nau prop d'Itsuminiago, i deixaré que ella mateixa decideixi el seu rumb. Potser només intento veure les estrelles d'una mica més a prop. Potser fins i tot, i qui sap, abans no mori acabaré per descobrir la seva essència. M'emporto amb mi a Odisseu i a Werther, una mica del senyor Kafka, i un llibre que guardo zelós amb mi des de l'any 2099, potser el títol us sonarà: Èxode; 2134- Julià Caraix; però per sobre de tot, companys, m'enduc el meu tresor més gran: la llibertat.

Amb un deix de ràbia i una mirada malenconiosa, observà en la distància el núvol de pols que feia la nau en enlairar-se. Un espectacle massa bell, pensà. Mentre s'allunyava cap al cel, la carcassa del vehicle espacial reflectia la tímida lluny del sol del capvespre i de les dues llunes. El lirisme de la vista era captivador, però no hi havia temps per recrear-s'hi, la nit entrant en aquell racó perdut de la galàxia era massa inhòspita. En Xamul agafà el maletí i es dirigí cap a la bombolla-base.

En l'escalfor i la seguretat del petit assentament, la Mela l'esperava. Amb el primer cop d'ull n'hi havia hagut prou per a que ella ho copsés, però tot i així ell va informar-la, càusticament, de les novetats que ella ja sabia:

Ha arribat l'hora.

Això suposava el final de més de tres anys d'espera. La petita bombolla que els havia acollit tot aquest temps tornaria a quedar buida l'endemà mateix. En Xamul es quedà uns instants observant el petit miracle de confort que havien aconseguit bastir amb tan pocs mitjans. Des de fora semblava tan sols una petita estructura rodona metàl·lica d'uns pocs metres de diàmetre. Per dins, però, era una estança molt confortable que amb petites dosis de volumosofia aplicada amb molt bon criteri s'havia convertit en una casa espaiosa i enjardinada, capaç de proveir tot el necessari per viure en una il·lusió de calma enmig d'una regió amb una atmosfera respirable, sí, però amb una meteorologia molt i molt adversa de només tres hores de temperatura raonable al dia. Considerant que tenien molt poc accés a les tecnologies punta, s'ho havien muntat molt bé, l'espera havia estat un temps llarg i difícil, però també un bell aprenentatge.

Aleshores es mirà a la Mela, la seva companya de tot aquest temps. Els seus ulls tan grocs li tornaren un somriure suau. Estava maquíssima, com sempre, amb la seva pell blavenca, la seva cua tan suau i aquelles antenes que remataven tan deliciosament la seva figura esvelta i ben proporcionada. Es van quedar mirant-se una estona dolçament, després s'acaronaren molta estona i van passar la seva darrera nit de calma més abraçats que mai. D'ençà que havien arribat a aquell refugi, sabien prou bé que aquest era el destí que els esperava. Ells mateixos l'havien triat, però això no feia més senzill el dur-lo a terme. Ara, però, ja no hi havia alternativa.

Quan va arribar l'hora del bon temps, van abandonar la bombolla. Un cop a fora, en Xamul es disposava a activar el mecanisme recollidor de l'habitacle.

Deixa'l - l'aturà la Mela. - Algú podria passar per aquí i li seria útil per sobreviure-hi.

Tenia tota la raó. Va deixar la bombolla i va obrir el maletí. El transbordador que els hi havien assignat es veia lleuger, sens dubte seria ràpid i còmode, tot i les grans limitacions per a crear bombolles volumosòfiques de bona qualitat per a l'espai exterior. Sense entretenir-s'hi més van pujar a la nau i van posar-la en marxa.

L'aventura que canviaria per sempre el destí de la galàxia tot just començava.

I

Baixo al soterrani i, en obrir la porta del pàrking, veig com el meu cotxe es dirigeix a la sortida.

-Eh, malparit! -corro darrere del lladregot i estic a punt d'enganxar-lo a la rampa que dóna accés al carrer. El veig fugaçment, de perfil.

No tinc temps d'entendre res. Truco als mossos.

-Sí, m'acaben de robar el cotxe. Sí, ara mateix. Si tenen algun agent per aquí a prop potser el podrien trobar. És un Escort blanc, matrícula... Sí, l'he vist de reüll. Que quin aspecte feia? Era jove, cabells curts, pell clara... -dubto uns moments- S'assemblava a mi.

II

El desgraciat del Mohamed porta deu mesos fent-me la vida impossible. Té la casa feta una merda, sempre puja pudor a menjar podrit pels conductes de ventilació i escarabats per les escletxes de les parets que ens separen. A més, tot el dia he d'aguantar el xivarri de la seva prole; els molt cabrons es reprodueixen com conills. Si seguim així això es convertirà en Aràbia.

I això del cotxe... Avui quan he tornat de comissaria tornava a estar allà, al seu lloc. No sé com s'ho ha fet, però m'hi jugaria els ous a que aquell desgraciat està darrera de tot plegat. Segur que pretén que em prenguin per boig, que em tanquin i quedi el pis lliure per portar més il·legals del seu país. Són una plaga.

III

-Sí, doctor, li asseguro que té tota la meva confiança -replico sarcàstic.
-Miri, ja sé quines són les circumstàncies però jo sóc un professional i, com a tal, el meu objectiu és ajudar-lo.
-Li proposo un tracte. Donat que a vostè li paguen el mateix, per què no em porta una revista de ties bones i vostè es dedica a...? Merda, no ho faci això! Sap que em treu de polleguera que apunti coses a la seva llibreta!
-Plantegi-s'ho d'aquesta manera: com abans cooperi, abans acabarem.
-Mare meva, no havia vist mai fer la tècnica del poli bo i el poli dolent a una sola persona. Està vostè sonat! Vol fer el favor de deixar la llibreta!
-Sap què passarà si aviso a seguretat? -fa ell sense aixecar la vista del paper.
-Cabrons, em tenen agafat pels ous... -murmuro entre dents.
-Estic molt encuriosit, sap? Com es pot imaginar, he parlat avui amb la policia. Me n'alegro molt que finalment el seu cotxe no hagi desaparegut...
-Voldrà dir que ha reaparegut.
-Potser sí. Però entendrà que la policia sospiti que es tracta d'una denúncia més sense fonament.
-D'acord, entesos. El proper cop esperaré a que passin vint-i-quatre hores, a veure si el cotxe torna solet a casa. Què importa si amb aquest temps les mafies en tenen prou per desmuntar-lo a peces i treure'l del país? Puc marxar, ja?
-No. Li haig de fer encara una pregunta important. En la resta de denúncies que ha presentat vostè, sempre acusa a alguna persona estrangera, especialment pakistanesos. I en la meitat dels casos, acusa al seu veí Ahmed. Però avui la policia m'ha dit que ha denunciat un home de raça blanca.
-Això és surrealista! Ara resulta que me la carregaré perquè, per una vegada, el lladre no era moro.
-I m'han explicat més coses -em deixa anar, seriós. Em clava als ulls la seva mirada plena de tensió mentre allarga un silenci cruelment llarg-. Digui'm què va veure.

IV

Estic ben fotut. La culpa la tenen aquests polítics corruptes que tenim. En comptes de perseguir els delinqüents i lluitar contra la immigració es dediquen a tocar els nassos als ciutadans del país que portem una vida com cal. Sí que me'n penedeixo del que va passar, més que res per les conseqüències. L'únic que vaig fer va ser llençar un cubell d'escombraries als moros que fotien xivarri a l'entrada de la mesquita, no n'hi ha per tant, no? Vull dir que ells bé que ens fiquen bombes i no passa res! Però els jutges i els polítics estan amb la merda políticament correcta de la integració, la interculturalitat i aquestes parides. Sóc una víctima del sistema.

Ara vaig tres cops per setmana a consulta. El doctor sonat em menja l'olla durant dues hores i després m'haig d'empassar unes pastilles que vés a saber quina droga porten. Tot per ordre d'un jutge progre, d'aquells que criden "No a la guerra" però viuen en un barri ric, on els únics immigrants són els escombriaires i les assistentes.

No sé per què li he hagut de dir allò al psicòleg... Potser al final resulta que tenen raó i estic boig de veritat. Estic ben fotut.

V

-Necessitava parlar amb vostè urgentment per dir-li que el tractament està tenint uns resultats molt perillosos. Sembla que la química orgànica hagi desenvolupat un inaudit sentit de la ironia. La metàfora que fèiem servir per explicar els nostres objectius, allò de "l'altre sóc jo en les seves circumstàncies", s'ha materialitzat de forma literal. O aparent, com a mínim.
-Llavors hem aconseguit els efectes potenciadors d'empatia que buscàvem.
-No crec que l'objectiu fos aquest. El pacient segueix immers en el seu odi racista i sembla cada cop més perillós.
-Roma no es va aixecar en dos dies! Estem començant, cal continuar amb la investigació i seguir atentament aquest cas.

VI

Feia setmanes que no veia el Mohamed. Avui, tot just aixecar-me, l'he tornat a veure... a l'altra banda del mirall.

EL PLANETA DELS SÍMILS


El simpàtic astronauta espanyol Pedro Duque, juntament amb uns altres tres d'americans, havia acceptat amb entusiasme aquella missió espacial. Calia provar una nau revolucionaria que funcionava amb un nou tipus de combustible que la permetria acostar-se a la velocitat de la llum. Un dels punts bàsics de la missió era veure com suportaria el cos humà un viatge de dos anys a bord del nou enginy. No cal dir que si fos un èxit s'obririen moltes portes que, fins llavors, havien estat tancades. Els astronautes no s'haurien de preocupar més que de passar el temps del viatge, que duraria uns dos anys, el més relaxadament possible, doncs la nau estaria controlada des de la base de la terra .
El dia de l'enlairament tot el seu poble va venir a acomiadar-lo. Els seus parents li desitjaren molta sort, amb llàgrimes als ulls, mentre els camarades de la facultat feien conya, dient-li que no pitges el botó equivocat quan conduís aquest "AVE" de l'espai.
La sortida va ser un èxit: la nau va desaparèixer de la visió dels presents molt més de pressa del que mai no s'havia vist. Això va provocar que a la base es produïssin uns moments d'una certa inquietud. Als pocs segons tothom va poder sentir l'alegre veu d'en Pedro, dient que estava tothom fresc com una rosa i, llavors, tothom va respirar tranquil.


Fa poques hores la nau s'ha posat suaument en aquesta zona desèrtica d'aquest planeta desconegut. Els dos anys han transcorregut amb no gaires més incidències de les que podrien passar en qualsevol reality show d'aquells en que es reclouen uns quants humans en un espai tancat, per a veure que passa. El Pedro Duque i els seus companys han eixit de la nau per la finestreta creada per a tal efecte i han descobert que l'aire és respirable.
Després de caminar una bona estona han arribat a una espècie de poblat berber. Fora les tendes hi ha tota una sèrie de criatures que juguen a futbol. Totes duen samarretes del Barça i s'escridassen en una espècie de català curiossíssim. Els astronautes -encara una mica marejats pel vol-, accepten la invitació del que sembla ser el cap de la tribu d'entrar a prendre un te a la seva tenda. Com que l'home parla català, s'entén força bé amb en Pedro Duque (els altres astronautes són nord-americans i no rasquen ni una paraula del que diu el bon home). En només uns cinc minuts de conversa, el cap queda perfectament assabentat de la situació d'aquells homes vestits d'aquella manera tan poc idònia per anar trescant per la sorra del desert.


-Perdoni, si us plau, com es diu aquest planeta? - pregunta en Pedro.


-Rupit. Diuen que es diu així perquè és el nom del primer poble que hi va haver. -respon el cap.


-Ah sí?


-Home, i tant! La primera vegada que Nostre Senyor va anar de ventre ja va cagar ar-Rupit, no?


Els dos homes es peten de riure (tot i que l'acudit és francament pobre), mentre els americans no entenen que passa. En Pedro els diu que ja els ho traduirà més tard que ara, la veritat, se li fa una mica difícil de traslladar la conya a l'anglès.
Finalment, el cap de la tribu (un saharaui morenàs i guapíssim que es diu Roger) els hi posa les notícies en una petita tele portàtil d'estètica francament futurista. Pensa que no hi ha res com que ells mateixos puguin veure el tipus de planeta que és mitjançant la informació sempre més objectiva de les notícies del migdia que fan des de la capital.
En Pedro es queda bocabadat del que veu i sent: A un país anomenat els Estats Units del Nou Empordà hi ha un lloc anomenat Els Angels a on hi ha una industria cinematogràfica espectacular. Sembla que darrerament no paren de fer-se adaptacions cinematogràfiques d'obres clàssiques de la literatura catalana dels segles XIX i XX. Hi ha debats entre diversos professors -de totes les races i països- que defensen a la Mercé Rodoreda, mentre uns altres diuen que cal anar a seguir l'estil d'en Pla. N'hi ha que es decanten més per a certs descobriment literaris fets al segle XXI. La qualitat del català que parlen tots aquests experts varia segons el convidat, l'accent i d'altres factors més difícils de descriure. Es veuen imatges de diversos conflictes armats, inundacions i trampes financeres molt semblants a les que hi havia a la terra. Tot el que es veu sembla el mateix que coneix però totalment canviat, com sí el que a la terra fos blanc aquí fos negre i al revés. I el que sembla molt curiós és com també sembla com que les llengües més emprades per tothom són el català (principalment) el basc, el bretó, l'occità, el frisó, el gallec, l'amazig, el llombard i una pila de llengües que abans eren molt petites.


-Tot és tan semblant al meu planeta! No me'n ser avenir... No hi hauran pas llengües com l'anglès, l'espanyol, el francès, l'alemany o, fins i tot, l'italià?


-Hum... deixa'm pensar... la veritat és que moltes d'aquestes llengües que parles o no existeixen o no les conec. Les deuen de parlar tribus molt reduïdes de països primitius, d'aquells que estan molt tancats en ells mateixos, no sé si m'entens. L'anglès sé que es parla en una regió petita d'una illa que hi ha a l'hemisferi nord del planeta i sé també que pretenen fer la seva literatura i totes aquestes coses... hum... l'espanyol, em sona, em sona... Hi ha una cosa que en diuen castellà -molta gent, amb mala fe, diu que és un dialecte del català; una barreja entre el català i el gallec, amb més influència de l'àrab que aquells. Però els lingüistes seriosos diuen que no i jo penso com ells- que sembla que darrerament està donant molts conflictes en una àrea no massa llunyana de l'altra país que t'he esmentat. Ara, els que hi viuen estan patint uns bombardejos terribles. Sembla que no volen parlar català, ni acceptar les normes internacionals. Tothom hi està en contra però a mi em commouen. De vegades em diuen que sóc massa tou però penso que el que s'està fent amb aquella gent és un abús. Estan sols, defensen la seva terra, la seva cultura però sembla com si a ningú li importés un rave. Els del nostre planeta som així de miserables- respon amb un to trist i resignat en Roger.


Per la tele es veu ara una ciutat molt semblant a Barcelona. Pel que es sobreentén, aquest lloc és el rovell de l'ou de les finances i la cultura del que podria ser la primera potència d'aquell planeta. Des d'una cambra que recorda molt les estances del Palau de la Generalitat, un polític molt seriós fa un discurs terrible. Parla d'amenaçar de bombardejar de nou a un petit país no gaire llunyà en el cas que no deposi la seva actitud rebel. Després es veuen unes imatges, terriblement colpidores, del que semblaria un Madrid destruït per les bombes i la misèria, que trasbalsen profundament el cor del Pedro.


En Pedro està ara assegut a dalt d'una duna, molt pensatiu. Els seus companys són a dormir: després de la pallissa que s'han donat estan rebentats els pobres. En Pedro no es pot treure del cap les imatges que ha vist, els comentaris que ha escoltat. En aquest planeta a on ha anat a petar tot és ben boig. I no, no té cap ganes de posar-se a caminar per una platja i trobar-se l'estàtua de la llibertat.



Florenci

O sigui que ja són quatre amb la incorporació de la prosa punyent i reflexiva de

En : Florenci

O sigui que ja són quatre amb la incorporació de la prosa punyent i reflexiva de

En : Florenci

Aquests mots de seda
m'embolcallen les nits
i els silencis ferits
per les tenalles de la vida.

Aigua,
sóc fluid que sura
per l'aire fosc dels dies,
pels universos de poetes
que travessen els sentits
i les ànimes trèmules,
avesades al pou
de la indiferència.

Llum, acosta't!
veig la flama del temps
com crema serena,
s'enduu la malastrugança,
aquella que em corprèn
dins el misteri
de la consciència.


PD: ja sé que no arriba al nombre mínim de paraules, ara no tinc temps per afegir-ne més, però la intenció hi era, d'una manera o altre.

:)