Cròniques (marcianes?)

Un relat de: Bernat J

Poc m'imaginava un dissabte dia nou de febrer en llevar-me que les coses aquell dia serien molt més especials del que em pensava. Tampoc m'imaginava, en arribar al lloc de trobada una mica abans de l'hora assenyalada, que, no només seria el primer en arribar, sinó també, l'últim en marxar. A vegades la vida et dóna cops de mà amagats sota un as de piques.
Bé, el cas és que l'espera començava a fer-se llarga, mirava el rellotge i no veia ningú... un quart de vuit... dos quarts de vuit... tres quarts de vuit... les vuit... un quart de nou... "Ep, repara, sembla que sí que ha arribat algú! Què fem?" Doncs sí, ens vam aixecar i vam conèixer les dues primeres persones de la nit. "Bé, sembla que ja no estem sols, vaig pensar, perquè no xerrem?" I així de mica en mica, dins d'aquell bar, on el cambrer semblava que ens tingués por, i enmig d'unes clares i unes patates, la cosa es va anar animant i la gent començava a arribar. Tothom s'anava saludant enmig d'un constant: "Ei! Com va?" i milers de noms, sobrenoms i pseudònims començaven a sonar el meu cap, però jo em sentia completament perdut. Em vaig començar a plantejar què coi podia fer-hi jo allà, però em vaig calmar i em vaig dir a mi mateix: "Espera't nano, el millor encara està per arribar"; i així va ser. Aviat, cap als volts de les nou, amb un parell o tres de noms més o menys clars i amb unes primeres relacions encara un xic fredes, vam anar tirant cap al restaurant. No sé si era per la gràcia que em feia el nom del restaurant, però vaig intuir que el que vindria després seria quelcom extraordinari.
Vam entrar al restaurant on semblava que ja ens esperaven amb "candeletes". Aquella nit farien caixa! Vam pujar al racó que ens tenien reservat i vam anar seient. Al principi encara amb por, vam començar a parlar, però de mica en mica el gel es va anar trencant i vam començar a entaular converses més que interessants, mentre sentia que cada fracció de segon que passava tenia un parell de noms més memoritzats. Primer els temes eren més aviat ensopits però a mesura que ens anaven portant plats la cosa s'anava animant, i va ser llavors quan vaig acabar de descobrir que és fàcil fer-te companyia a través d'acudits de l'Eugeni. La política, el Barça, i sobretot, la nostra estimada web, van centrar les converses. Als postres va seguir el cafè, sempre amb un cigarret, i amb tot, vam començar amb els nanorelats. Alguns tenien més gràcia que d'altres, i d'altres eren més poètics que alguns, però per sobre de tot es respirava literatura. Fins i tot el cambrer, aquest molt més simpàtic i amable que el del primer bar, va participar en algun moment, i va ser víctima inesperada de l'últim nanorelat de la nit. Després de pagar vam sortir d'allà, i vam decidir que tocava prendre una, dues, tres... les copes que calguessin, i, després d'un intent desafortunat vam trobar un lloc on el sol, en plena nit, ens mirava. O almenys això deia el nom del bar. I finalment, sí, després d'unes copes més i una mica de conversa, molta màgia i un parell d'acudits més la gent que quedava va començar a desfilar. Gairebé em sembla mentida, però, com encara es poden mantenir converses interessants, a altes hores de la matinada, al bell mig del carrer, i amb alguns amenaçant de mort a certs policies.
Després de tot, però, encara em pregunto... serà pels acudits de l'Eugeni? Serà pels nanorelats?, serà pels licors? O serà pel picantó? No ho sé, però per sobre de tot, és perquè som relataires.




- Perquè tu on vius?- preguntà ella
- A Sarrià...- i afegeix ell després d'uns instants- no, no sóc un "pijo".
- Això diuen totes!

Comentaris

  • si el proper em va bé, no hi faltoo[Ofensiu]
    camins | 16-03-2008

    Ostres! Quina enveja! ja em va explicar la gemma (kispar fidu) alguna coseta, i veient el teu escrit, sembla que va ser la canya!!

    per cert, t'he enviat algun missatge i algun email.. i no contestes. Encara estàs centrat? (no m'ho crec gaire.. amb carinyo, eh?no t'ho prenguis malament!). Bé, només volia recordar-te allò que dèiem de no deixar tant de temps entre el següent establiment de contacte.. amb paraules més fàcils: aviam si ens veiem algun altre dia no? o com a mínim.. aviam si parlem i tenim xerrades d'aquelles rebels i de gent de lletres...

    esperaré a que em diguis alguna cosa.

    res més! fins aviat espero

    clara

  • diesi | 05-03-2008

    Hola!

    Abans de tot, aclarir-te el dubte. L'estació dels records, per mi, és la tardor. Vaig néixer al novembre XD.

    Gràcies per tenir-me a preferits, he vist que m'has agregat i ara miraré una mica el teu flog xD.

    Pel que fa al relat, sembla divertit això dels sopars aquests i m'agradaria molt poder assistir-hi a algun... però amb només quinze anys no crec que hi pinti massa... en fi, queda en l'aire :)

    seguiré llegint-te i ens veiem!

    Petons!

    #NaT#

  • Uolaaaaa![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 19-02-2008 | Valoració: 10

    Només et diré una cosa...

    Jo no vaig comentar res després de dir que vivía a l'Hospitalet, eh?? jejejejeje!

    Ah, sí... i que ens ho vam passar de conya!!

    Petons!

  • i havent llegit el relat...[Ofensiu]
    AnNna | 12-02-2008

    mmmh... m'has teletransportat a aquella època on entenia les cròniques i les veia en imatges, o fins i tot les escrivia jo...

    i sí, m'ha fet molta ràbia no haver vingut al sopar (joder, en tenia dos el mateix dia, què voleu?!) i encara més no haver passat a dir hola per el senyor Puku Café (em vaig fer el mapa i tot en paper però vaig fer tard, i em pensava que fins les 8 -hora qe havia qedat amb els altres- no hi hauria ningú...)


    jups. on ha quedat aquella màgia relataire de fa dos anyets, tres? i jo que deia que no marxaria mai, goita on sóc, perduda...

    fes una cosa... com que veig que te'n sobra... m'envies una mica d'inspiració per correu? em faries un grandíssim favor... :$


    apali, després del rollo... un petonet ben gros i... ens veiem a la propera? (si no me la feu coincidir amb altres coses, segur!)


    Annna*

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

21924 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.