Capítol 3 (Júlia)

Un relat de: Bernat J

El mes que va seguir al dia més feliç de la meva vida, va ser el millor mes de la meva vida. Em vaig trobar a mi mateix a penes pensant en les fotos que havia trobat al cementiri, i vaig notar com la intriga d'aquella història havia desaparegut de dins meu.
Un dia, però vaig retrobar les fotos en un calaix de la meva habitació, i la meva intriga va renéixer. Aquell dia vaig veure de nou a la Júlia i vaig decidir-me a explicar amb detall, tots els fets que em van portar fins a les fotos i que van continuar després de la troballa, sense suprimir de la història l'estrany moment en el parc en què em vaig sentir observat. La Júlia va escoltar-me com feia sempre. Interrompent el meu relat en els moments adequats, assentint aquí i allà, i fent-me preguntes en instants concrets. A mesura que sentia la meva pròpia explicació em vaig adonar que la història li mancaven peces importants d'un trencaclosques a mig construir i que tenia certes llacunes sense omplir.
Després de donar vàries voltes a l'assumpte vam decidir passar a l'acció. Vam decidir que el primer que faríem seria anar al cens de Sarrià de l'any 1850 per veure si hi apareixia algun Dimitri Volskman. Vam comprovar que aquest nom no figurava a les llistes d'aquell any ni en cap dels deu anys anteriors i posteriors. A continuació vam decidir-nos a buscar l'arxiu del meu besavi però vam trobar que tampoc existia. Quan vam sortir de l'arxiu s'havia fet fosc i la Júlia va acomiadar-se tot dient que la seva mare li havia dit que havia de ser aviat a casa.
Després d'acomiadar-nos, vaig seure en un banc de la plaça Sarrià i vaig adonar-me que era deserta. De sobte vaig veure que m'havia equivocat. Un individu de caire fantasmal, dins d'una gavardina negre i un barret de negre m'observava des de la llunyania. Tenia un cigarret encès a les mans però a penes feia calades. Vaig notar que m'estava mirant fixament, i, després que un calfred recorregués el meu cos, vaig aixecar-me i accelerant el pas i intentant no mirar enrere, vaig enfilar el camí cap a casa meva. Quan vaig arribar a casa vaig veure que no hi havia ningú però que algú hi havia estat feia poc. En entrar em vaig trobar les fotografies que havia trobat temps enrere en el cementiri davant de la porta. La cara del meu avi i del meu besavi havien estat cremades. Un nou calfred va recórrer el meu cos i vaig sentir por de nou. Vaig tancar la porta rere meu i vaig dirigir-me cap a l'estudi. La taula era el terra i tot de papers havien estat escampats de sobte vaig fixar-me en la petita porta que hi havia sota l'escala. Era el rebost, però estava oberta i un sisè sentit em va dir que hi entrés. Vaig ajupir-me i vaig entrar-hi. Era un petit rebost d'un metre d'alt un metre d'amplada i un i mig de llargada. De sobte els meus dits van descobrir quelcom en el terra. Hi havia una trampa sota meu, vaig pressionar-la i vaig notar com s'obria i com jo queia per unes escales de fusta fins arribar a un soterrani. En aixecar-me vaig tenir una visió meravellosa. Una biblioteca enorme s'estenia davant meu, i columnes i columnes de llibres omplien l'indret creant una espècie de laberint extraordinari. Vaig passejar-me per l'indret fins a topar amb una prestatgeria que, sense saber ben bé perquè tenia quelcom diferent. Vaig repassar un per un els llibres d'aquella filera fins a trobar-ne un que em va cridar l'atenció. En agafar-lo i obrir-lo, i al llegir el títol de la primera pàgina vaig saber què era:

Memòries- Josep Ferré / Miquel Ferré / Ramon Ferré

Vaig obrir per una pàgina del mig i vaig començar a llegir:
"Avui se m'ha tornat a aparèixer en somnis. M'ha dit que em matarà, a mi i a tota la meva descendència. Que no mereixo viure i que el meu cognom ha de ser esborrat per sempre. Jo ingenu de mi no l'he cregut però més tard he sentit la seva presència al meu costat i he vist com reia de mi. Tinc por. Cada dia que passa sé que jo i els meus correm un greu perill però no puc fer-hi res. Em sento impotent. Ahir va trencar tots els plats de ceràmica que havia heretat de la meva besàvia i va fer desaparèixer les joies de la meva muller. Estic completament perdut. No sé què fer. Tinc por de que un dia d'aquests dugui la seva amenaça a terme i ens mati a tots. Penso que en el fons potser seria el millor. D'aquesta manera acabaria tot el nostre patiment. Però no entenc perquè ens ho fa. Si em vol a mi que m'agafi però que deixi la meva família en pau. Potser m'hauria d'entregar a ell però tinc por. Potser si acabo amb la meva pròpia vida els deixarà en pau, però jo no hi seré per saber-ho i no puc estar-ne segur. Tinc molta por. Ara l'he tornat a sentir. Plana pel pis de dalt. Està baixant per l'escala. El puc notar però no el puc veure. És com un perfum maleït que no em puc treure mai de sobre. Un dia d'aquests moriré."

Sense entendre ben bé el contingut d'aquell escrit vaig tirar enrere fins a trobar un text que datava del 1956:

"Avui ha mort. Feia dies que no es trobava bé fins que el seu cor s'ha apagat per sempre. Sento que el cor se m'omple de llàgrimes però no sé que fer. L'enterrament s'ha dut a terme aquesta tarda. Al cementiri de Sarrià no sé que fer. [...]
Després d'escriure les frases anteriors, ahir, vaig decidir anar a vetllar la seva tomba. Vaig plorar amargament i vaig resar perquè encara fos viu. De sobte, vaig sentir com les meves pregàries es feien realitat quan uns crits esgarrifosos procedien de la tomba. He regirat cel i terra per treure'l d'allà dins però, quan finalment l'he pogut obrir he vist que ja era definitivament mort. He tingut molta por i he sortit corrents de l'indret. En tornar-hi aquesta tarda quan he recordat que en l'estada d'ahir havia deixat la tomba desenterrada he vist com la tomba havia estat restablerta. Ningú hi ha estat en tot el dia, ni tan sols el vigilant. Ho he estat observant des de la meva habitació hi he vist com no hi entrava ningú. Quan he arribat al cementiri doncs, aquesta tarda, he vist com la tomba havia estat posada a lloc. L'he reobert i he vist el que ja em temia. La tomba és buida. [...]
Aquesta nit se m'ha tornat aparèixer en somnis. La tercera nit consecutiva des que em vaig deixar la tomba oberta en el cementiri. Sé que és mort però no ha desaparegut del tot. No sé com explicar-ho però hi és."

Després de llegir-me tot el llibre de dalt a baix vaig veure com la meva història prenia forma i gairebé totes les peces quedaven restablertes. Ara entenia tota la història.
Dimitri Volskman havia conegut al meu rebesavi, però havia mort a l'edat d'11 anys. L'havien enterrat viu, i després de tota una nit en vetlla, el meu rebesavi Josep havia obert la tomba en sentir crits però havia fet tard. A partir d'aquell moment el calvari per a la família Ferré tan sols acabava de començar. Dimitri s'havia aparegut al meu rebesavi, al meu besavi i al meu avi al llarg de tota la vida. Ara tots ells eren morts. Havien mort a les seves mans. Tots menys el meu avi...
De sobte, un calfred em va recórrer el cos de nou i vaig tenir la certesa, al recordar les fotos cremades, que el meu avi acabava de morir.

Comentaris

  • Comentari 3 per al capítol 3.[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 29-01-2008 | Valoració: 8


    El que em fan recordar els dos primers paragrafs: Conversació d'Oscar i Marina al cementeri, quan Marina es burla d'Oscar… ( recorde, no se si es cert, això…) "Un individu de caire fantasmal, dins d'una gavardina negre i un barret de negre m'observava des de la llunyania." Açí tenim a Julià Fotuny Carax después de haver cremat la fábrica on hi eren els seus llibres, de l'últim de C. R. Z. ( No puc evitar fer comparacións, als onze anys ja era una experta en els seus cinc llibres… Supose que no t'ha de fer massa grácia, pero tu sents passió per eixos llibres o tels saps de memòria….)

    "Avui se m'ha tornat a aparèixer en somnis. M'ha dit que em matarà, a mi i a tota la meva descendència. Que no mereixo viure i que el meu cognom ha de ser esborrat per sempre. Jo ingenu de mi no l'he cregut però més tard he sentit la seva presència al meu costat i he vist com reia de mi. Tinc por. Cada dia que passa sé que jo i els meus correm un greu perill però no puc fer-hi res. Em sento impotent" Tu creus que una persona que va viure al segle XIX escriuria així? I, es prendria les coses d'eixa manera? Pense que no.

    Em sent malament per fer aquest tipus de comentari, a mi no m'agradaria que me'n feren un així… Pero esque m'he pres llegir cada capítol com si llegira una novel·la (Ho sé, m'estic passant) i no puc evitar dir el que dic. Si no t'agraden els meus comentaris sols tens que dir-ho i deixare de fer-los tan minuciosos, es a dir: punt per punt.

    Per altra banda, la trama encara no es deixa veure. Grácies pel comentari del poema.

    Fins un altre capitol!
    Roserdeljardí.

    Ahhh: No te'n oblides que es el teu relat, sempre manarás tu, a mi no em faces molt de cas, que a voltes me'n passe i molt. :)

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

21923 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.