Desaparèixer, com un fantasma, i posar-nos límits.

Un relat de: Bernat J

Diuen que hi ha certs moments de la vida en què un desapareix. O almenys hauria de fer-ho. Borrar-ho tot, convertir-se en un paper en blanc, i començar de zero. Us asseguro que ho he provat, però crec, molt fermament, que és absolutament impossible. Perquè, com podem viure si no és gràcies al futur, al present i, sobretot, al passat? I llavors, gairebé inconscientment, començo a pensar en els límits i en el significat que té aquesta paraula. Aquest cop no us faré una dissertació sobre els límits que ens han imposat de manera social o cultural en el nostre pensament. Però és que realment, la paraula "límits" és una paraula estranya. No és límit tot allò que et barra el pas? Però no en referència a possibles murs, no, ni tampoc ho dic en referència al desconeixement, i en el que provoca aquest quan no et permet superar un obstacle, no. Em refereixo a un altre tipus de límit. Una limitació relacionada amb la pròpia condició humana... Què ens envolta? Què som i per què? Intentem trobar respostes a totes aquelles preguntes que ens preocupen i com més respostes trobem més interrogants ens plantegem i més ens adonem que no sabem moltes de les coses que són cabdals a la nostra vida o que almenys ho haurien de ser. Un mur el podem saltar sempre i quan sabem com construir una escala, però és justament aquesta consciencia de les nostres limitacions, del nostre no saber que ens fa avançar i a poc a poc, superar el nostre límit, el nostre mur, i el desconeixement; el que fa que en sentim limitats en tot moment. Tot i així, hem de tenir clar que, en el fons, res no ens impedeix seguir esperant, seguir somniant i lluitar per tot allò que desitgem; per tot allò que ens fa viure, viure i ser lliures.
Sabeu, a vegades també ho he pensat i intento respondre l'eterna pregunta...:
Podré tornar enrere?

Comentaris

  • he tingut[Ofensiu]
    perunforat | 31-01-2009

    aquest estat de full en blanc un munt de vegades. Crec que és com una espècie de " resset"com per evaporar engrunes que et bloquegen.Un "mur" que acomula vivències rera una paret llarguíssima de maons que només ets capaç de saltar resolen, teixint petites conclusions, sanejant instants, buidant records innecessaris, pensant i recordant el que un VOL I NO VOL. Límits que ens recorden qui som, que ens dónen voltes com una baldufa...
    Ens trobem el dia del dinar!

  • perquè?[Ofensiu]
    Yáiza | 25-04-2008


    Aquesta mena d'assaig filosòfic m'ha retornat una mica al meu gran "perquè". Que ve a ser un "perquè tot?", si hi penso fredament, no sé que coi pinta la humanitat al món. Però amb aquesta mena d'idea al cap no es pot viure, així que de cara al dia a dia miro d'apartar-la i fer la meva vida... somriure, viure i ser feliç (que sona fàcil però tots sabem que no ho és tant!).

    Saps? He vingut directa cap aquí a llegir-te perquè per Sant Jordi et vaig veure a la parada i em va semblar que et coneixia d'alguna cosa. Tot i que vaig preguntar qui erets i no en vaig treure aigua clara. Suposo que em deus recordar a algú!

    sort, salut i mai no deixis d'escriure.

    Yáiza

  • ambre | 18-04-2008

    Més enllà dels límits hi ha el ritme que flueix en la teva prosa. Aquella forma d'expressar que fascina al lector, el bategar de les paraules sinceres que devades s'esclafen contra els límits de la relaitat.

    Ressonen els martells d'una vella màquina d'escriure veritats.

  • Melcior | 17-04-2008 | Valoració: 10

    que som tan limitats i topem amb els nostres propis límits , això ens frena una mica la nostra extraordinaria capacitat d' autodestrucció .
    Endavant!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

20273 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.