Desaparèixer, com un fantasma, i posar-nos límits.

Diuen que hi ha certs moments de la vida en què un desapareix. O almenys hauria de fer-ho. Borrar-ho tot, convertir-se en un paper en blanc, i començar de zero. Us asseguro que ho he provat, però crec, molt fermament, que és absolutament impossible. Perquè, com podem viure si no és gràcies al futur, al present i, sobretot, al passat? I llavors, gairebé inconscientment, començo a pensar en els límits i en el significat que té aquesta paraula. Aquest cop no us faré una dissertació sobre els límits que ens han imposat de manera social o cultural en el nostre pensament. Però és que realment, la paraula "límits" és una paraula estranya. No és límit tot allò que et barra el pas? Però no en referència a possibles murs, no, ni tampoc ho dic en referència al desconeixement, i en el que provoca aquest quan no et permet superar un obstacle, no. Em refereixo a un altre tipus de límit. Una limitació relacionada amb la pròpia condició humana... Què ens envolta? Què som i per què? Intentem trobar respostes a totes aquelles preguntes que ens preocupen i com més respostes trobem més interrogants ens plantegem i més ens adonem que no sabem moltes de les coses que són cabdals a la nostra vida o que almenys ho haurien de ser. Un mur el podem saltar sempre i quan sabem com construir una escala, però és justament aquesta consciencia de les nostres limitacions, del nostre no saber que ens fa avançar i a poc a poc, superar el nostre límit, el nostre mur, i el desconeixement; el que fa que en sentim limitats en tot moment. Tot i així, hem de tenir clar que, en el fons, res no ens impedeix seguir esperant, seguir somniant i lluitar per tot allò que desitgem; per tot allò que ens fa viure, viure i ser lliures.
Sabeu, a vegades també ho he pensat i intento respondre l'eterna pregunta...:
Podré tornar enrere?