L'Home Anònim

Un relat de: Bernat J
L’Home Anònim és el crit que no se sent, les paraules que signifiquen sense dir-se, l’agitació política en la seva essència. L’home anònim viu la realitat que l’envolta, en el seu dia a dia, amb consciència i al mateix temps indiferència. Consciència de la refotuda precarietat social, política i cultural a la que es veu abocada la societat per culpa de la violència sistèmica de la societat postmoderna, però indiferència vers l’Altre. No perd el temps en preocupar-se pel més ínfim dels representants dels comunistes liberals. L’Home Anònim sap. Sap què li passa, sap perquè li passa i sap que no pot fer-hi res. La seva força és l’anonimat, doncs fa que no sigui focalitzable per la mirada política tradicional. Mitjans de comunicació, polítics, policies –que l’atonyinen– el busquen, però enlloc el troben. En la seva essència d’incondicional radicalitat amb el present, l’Home Anònim està més enllà del servilisme voluntari. Sap que hi ha hagut una derrota històrica, i que per això l’humilien dia a dia, però en el seu inconformisme polític hi ha també una victòria: el seu individualisme. Sap votar quan l’interessa perquè és un campió de la desafecció política. És, doncs, calculador i optimista. És també un bàrbar perquè ha après a deixar de creure en la democràcia. Sap que el que compta és només la seva vida. La que ell es juga a cada instant, en cada respir, en cada passa que dona vers la seva subjectivitat. Precisament perquè és conscient, és subjecte polític, i precisament perquè el que compta és la seva vida, és eminentment subjectiu. És també un supervivent. És un supervivent de la lluita antifranquista, de la lluita antiimperialista, de la demagògia postmoderna, de la biopolítica postpolítica, i més contemporàniament, és un desnonat, un estafat. És també un potenciador de les iniciatives que estan fora del sistema. De la creativitat com a font de coneixement social, no merament intel·lectual. Ha entès que el coneixement no es pot mercantilitzar sinó que s’ha d’estendre d’una manera crítica. És també un somiador d’altres realitats possibles. Sap que són difícils, però no impossibles. També sap que estarà sol en la defensa dels seus somnis, però no té por, ha après a perdre la por fins i tot a tenir por. És un afirmació que s’autonega com a ciutadà perquè més enllà de ciutadanies hi ha persones humanes. No és una persona humana com a mera humanitat, sinó que es fa fort en l’essència de ser Home. Sap que la seva essència és la disconformitat i la negació, és un etern caminar cap a la política del voler viure. Un voler viure conforme a la idea de subjecte, i sap que conté, en la idea, l’ambivalència i l’ambigüitat de l’impossibilitat del voler viure. Aquesta impossibilitat és un gest radical perquè es fa des del silenci que emana de la força del seu anonimat. No té cap autoritat més que ell mateix. Perquè és ell qui l’exerceix i la suporta. No creu, però tampoc es nega a il·lusionar-se. Sap que en la seva soledat hi ha una companyia. Perquè és la primera persona del singular, que aliat amb la segona, lluita contra la segona i la tercera del plural. I això és l’únic que fa possible que, a moments, l’Home Anònim sigui també un nosaltres. Okupa bancs i places per fer més forta la seva posició quan diu: “no m’oblidareu”. Precisament perquè els que el busquen per esclafar-lo no el troben, sap que és un incordi constant. Una formigueta que es crea i recrea en el seu camí cap el cim de l’essencialitat. No fa camí al caminar, sinó que el caminar és el seu camí. Per això sap viure en i pel present.
No l’importen fins comuns més enllà de la seva voluntat d’existir. Sap que els que sobren son els altres, perquè ells perpetuen el seu malestar i provoquen la seva incondicional radicalitat contra ells. Esclata enfront de l’antipolítica social i s’avé a afirmar que la seva precarietat és la dels altres. És el que està dins però al marge de la vida, com l’arbre sec que ja no floreix.
Però precisament perquè està dins, pot donar vida als altres, i profanar, al mateix temps, la vida d’aquells que intenten trepitjar-lo. No creu en herois ni ideals a assolir, però és capaç de reconduir les seves paraules perquè la utopia no desentoni. Sap que fora només hi trobarà crueltat, que l’honradesa no es pot lluitar: es decideix tenir o no es té. Sap que la seva vida és un sospir en la incessant obligació de decidir sobre ell mateix. Sent el pes de la seva pròpia ètica quan li diu que no hi ha ètica possible, que la moral queda lluny ja de la realitat, quan la realitat l’ofega i el nihilitza. Però el seu és un nihilisme actiu, que sap ser conseqüent amb el que és i el que vol ser. Sap estar al marge, no comanda res ni ningú, ni encapçala cap manifestació més que la que es faci enfront d’un desnonament. Sap que el seu anonimat no té força per aparèixer a les televisions. Tampoc no li interessa, el seu ser es basa en no-ser.
Com apuntàvem, en el seu voler viure hi ha un aposta per un cert ‘nosaltres’. Perquè és tots nosaltres i a la vegada no és ningú, per això la seva ambivalència té tanta força. És comú en la no-comunitat. Perquè la comunitat està feta per i per a aquells que desitgen que es cremi fins a desaparèixer. Però ell sap que la seva crema es dóna, justament, fins allà on arriba la visió dels altres. Vol que els altres vegin que és un foc que explota enmig d’espais buits de personalitat, perquè el seu foc il·lumina la desesperança de qui no creu en el seu anonimat i recorda a l’Altre que existeix, que segueix aquí amb la seva lluita que no és més –ni menys– que la seva vida.
I precisament per que la seva lluita és la seva vida, el seu anonimat neix de l’experiència de l’encontre amb l’Altre anònim –parafrasejant a Lévinas. Però no és un encontre ètic. És un encontre polític, contrari a la política tradicional o a la política progressista habitual que està en contra les retallades i no mou un dit per canviar la realitat. Aquest encontre és el que fa possible l’anonimat, i en aquesta experiència es crea el nosaltres. És una circularitat paradoxal que s’atreveix a afrontar. Sap que els altres el poden acompanyar, han passat abans per la seva soledat des de l’aposta pel voler viure, i saben que aquest acompanyament no és més que un moment, perquè al acompanyar-se creen espais d’anonimat, que alhora posen de relleu la seva soledat. No domina l’anonimat, sinó que hi entra a través del seu sí a la vida. Aquesta afirmació es basa en un gest decisiu que no necessita raons per a fonamentar-se, i és el que els constitueix com a ‘amo’. Perquè és amo de la seva vida en la mesura que està més enllà del servilisme voluntari. És amo perquè les seves paraules han pres un nou significat en el sol fet d’emprar-les des de l’anonimat. No accepta la submissió ni la renúncia que li imposen, perquè viu enfrontat permanentment contra la cultura de la derrota. Perquè preferiria una vida de colors i matisos, no aquest gris-decadència al que la societat de l’espectacle l’aboca. Sap que és un sense futur, però el present no el paralitza: ha decidit rebregar-lo amb el seu crit. La seva lluita per la vida és un procés que es crea i es recrea, que es va modificant i és mòbil: es multiplica en ocupar places i carrers[1].
L’Home anònim és, doncs, un ésser essencial, i potser per això és també un ésser autèntic. És, potser, un Dasein o un Zaratustra. I en aquest sentit és també violent, i creador. És el creatiu que s’endinsa en allò que no s’ha dit, que es precipita en allò que no s’ha pensat, que imposa allò que mai no ha passat i fa aparèixer allò que no s’ha vist –el violent– sempre es mou amb audàcia.[2]. És el mateix que diria: “Mata’t! Escapa’t de tu mateix!”[3]. I sense dubtar un segon llençaria un últim crit, el que dura, aguanta i manté la seva existència entre l’ambivalència de dur una vida en la no-vida. “Aquest acte de violència, aquest emprendre la marxa decidit cap al camí de l’Ésser del éssers, arrenca la humanitat de la domesticitat del que és més a prop i habitual”[4]. L’Home anònim és també, per tant, creador: és el Creador que es troba “fora i per damunt de la polis i el seu ethos; no està constrenyit per cap regla de “moralitat”, i només com a tal pot posar els fonaments d’una nova forma d’ethos, d’ésser comunitari a la polis”[5]. Però no ens enganyem, la Plaça Catalunya fou molt més que una polis, perquè precisament era allà contra la polis en la que ens volen fer creure que vivim. Doncs, la força de l’anonimat lluita contra el buit cap el que ens intenten immergir. Malgrat tot, per tant, l’Home Anònim no renuncia. No renuncia a ser ni a viure. Tot i així, sap que renunciar és un acte que reafirma que és ell qui decideix renunciar, i que, per tant, és amo de les seves decisions. Sap que malgrat puguem dir que som producte de les nostres circumstàncies (parafrasejant a Ortega y Gasset), l'única realitat és que les decisions sobre la teva vida les prens tu. Per tant, l’Home Anònim és amo de la seva vida. És una actitud que posa en cada decisió, i això és el que el fa, tal volta, una mica més humà; una mica més anònim.
Tornant a les places que vàrem ocupar fa prop de dos anys, no hem d’oblidar que l’Home Anònim avui segueix més viu que mai en la seva aposta pel crit. Precisament perquè és anònim crida. I el seu crit, més enllà de la realitat opressora, crea. Crea espais, crear llibertat. La seva força, és doncs, també, la creativitat. I avui, encara que la plaça estigui buida –sense comptar que ha estat plena de bancs i empreses durant l’últim mes– el crit és més viu que mai. Potser avui, després d’allò, som una mica més lliures. Aquesta llibertat és el que ens dona la possibilitat de crear un nou espai. Diferent. Un espai situacional, d’experiències, vivències, no només d’idees. No només d’explicar. Un espai que tingui la seva pròpia vida, un camí entre molts per seguir construint... anonimat.
Un espai amb l’energia dels nous reptes, dels nous horitzons. No és un tornar a començar, és un seguir avançant. No és un espai buit, és un tot per omplir amb pròpia vida, amb pròpia dimensió. La pròpia de cada Anònim. Doncs l’Home Anònim, si es posa a caminar, no camina cap a un objectiu: caminar pot ser el seu únic objectiu.
I caminant... recorda. Recorda que no li agraden els anuncis. Que li agrada ser viatger encuriosit. Li agrada les persones que esperen, perquè saben degustar el pas del temps i tenen la paciència necessària per viure. Ell, però, ha après a desmuntar una estructura de l’espera.
No li agraden les persones amb pressa, doncs són els mateixos que volen passar per sobre seu només per tal d’anar més ràpid.
Es fixa en les petites coses i, sobretot, no es deixa atraure per les grandiositats del sistema: lluita contra elles.
Així, l’Home Anònim aprèn a viatjar enlloc de ser transportat. Quan crea, quan és actiu, li agrada participar dels espais que travessa. Perquè té un poder. Té el poder de desobeir el sistema. De fer un altre cosa, de fer un altre món. Està fart. I sap que la vida puja i baixa, però el que es manté sempre –i amb el que ell també es manté– és la rebel·lió. És el foc. Perquè és fill de la nit que es crema. Sap que el seu crit no tindrà resposta. Però també sap que no és l’únic que crida.


-------------------------------------------
[1] Parafrasejant la campanya “Som Unitat Popular i Ho Volem Tot” de la CUP-AE en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
[2] Introducció a la Metafísica, Martin Heidegger, ed. Gedisa, 2001.
[3] Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche, Quaderns Crema, 2007.
[4] I.M., Heidegger.
[5] V., Zizek, pag. 72.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bernat J

17 Relats

60 Comentaris

21008 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Quan vaig entrar en aquest petit univers que és el relatsencatala.cat tenia 17 anys. Vaig escriure força, i vaig publicar bastant. Ara, més de deu anys més tard, només entro de de tant en tant a somiar com quan en tenia 17.