Dibuixant camins de sorra

Dibuixo camins de sorra i componc una paraula.
Encara no hi ha ningú a la platja. El cel tornassolat es reflecteix en l'aigua tranquil·la i la lluna comença a capbussar-se a la mar que tot just desperta badallant onades suaus.
És llavors quan, sobre la sorra sempre humida i verge de primera línia d'aigua, entre espuma i sal, s'escriuen els millors versos i es dibuixen els millors quadres. Petites obres d'art úniques i fugaç com l'estel que ratlla el cel i reparteix il·lusions i somnis, en un sol instant si, però perfecte.

Asseguda a terra, amb les cames recollides desvio la mirada de la meva paraula i contemplo com a poc a poc les ones van esborrant les petjades que he deixat abans al llarg de la costa.
Un aire dolç i fresc es filtre per sota el vestit i em recorre tot el cos. No sento fred però m'abraço. M'alço de pressa. Una gavina creua arran de mar la platja amb el seu cant desesperat. De sobte, un silenci, només una respiració llarga i càlida i els meus peus mullats ensorrant-se poc a poc... Torno la mirada a terra. L'aigua ha esborrat a la fi la meva paraula i deixa un gargot mal fet d'aquarel·la il·legible per qualsevol ull que no sigui el del propi autor, com un infant amb el seu dibuix.
Aleshores un sospir profund m'envaeix, m'omplo el pit d'aire i penso que si remo una mica més podré arribar a allà al fons perquè mentre l'esperança bufi a favor tot pot ser i jo puc ser tot.

Hi ha qui llença missatges dins d'una ampolla amb l'esperança de que algú els llegeixi algun dia. El que escric jo és només per a tu i per a mi amb la certesa de que tard o d'hora et podré dir tot el que sento. Mentrestant seguiré dibuixant camins de sorra.