Res no és etern

Un relat de: Anna Maria Villalonga

La meva cabana és a la part més frondosa i inhòspita del bosc. Queda amagada en un lloc inaccessible, encabida en un clot envoltat de falgueres gegants i darrere de les immenses branques de centenars d’arbres mil•lenaris. És fosca, vella i humida, com a mi m’agrada. Fa anys i anys que hi visc. De fet, en fa tants que n’he perdut el compte. Naturalment, estic sola. Tan sols m’acompanyen les meves dues gates, l’Obscura i la Tèrbola, negres com la negra nit.

A la cabana només hi tinc un llit, una taula de fusta corcada i un fogó. En un racó, en una mena de taulell d’escorça de roure, he col•locat els estris que necessito per a la meva feina. Marmites, olles, cassoles abonyegades. I tot un seguit de pots amb els ingredients més usats. Ja se sap: cues de sargantana, dents de dragó, potes d’aranya i cervells de rata. Fa un centenar d’anys em vaig agenciar un balancí. Un petit luxe. Però què voleu que us digui? M’encanta gronxar-m’hi quan tomba el jorn, mentre contemplo els rats-penats devorant mosquits a la meva finestra.

La col•lecció d’escombres la guardo en un cobert annex a la cabana. No vull que se’m mullin, perquè després, per culpa del pes de l’aigua, els costa moltíssim aixecar el vol. De vegades he tingut algun disgust. Més d’un cop he rodat per terra i fins i tot m’he fet algun nyanyo que m’ha deixat estabornida.

A les nuoses branques de l’om que creix a tocar del cobert, s’hi passa les hores la Bòrnia, una òliba grisenca que només té un ull. Va arribar fa temps, amb els seus crits impertinents i l’ull dret sangonós. Li vaig preparar un remei d’urgència, un cataplasma de suc de fetge de llangardaix que normalment no falla, però que aquest cop no va funcionar. Em sembla que el llangardaix que vaig utilitzar de matèria primera era massa vell. Total, a l’òliba l’ull li va caure a terra i ara només li’n queda l’altre per escrutar atentament els perills de la nit. De tota manera, fa el que pot. La pobra té bona voluntat i sempre s’hi fixa molt.

Em dedico habitualment a les tasques tradicionals de l’ofici. Quan cau la vesprada, passejo sovint pel bosc i recullo les plantes per als ungüents i els beuratges: la mandràgora, la ruda, el marduix, l’hipèric. Resulten imprescindibles per emmalaltir animals, escampar grips noves o provocar inundacions. Tot i això, he de dir que mai no he molestat ningú. Em considero molt civilitzada. Tan sols espanto criatures de tant en tant. O provoco alguna tempesta. També m’agrada inventar nous encanteris. En fi, res d’especial. Amb els anys, m’he guanyat el reconeixement i el respecte dels habitants dels pobles veïns. Durant molt de temps hem conviscut pacíficament, sobretot d’ençà que es va acabar aquell malson de la Inquisició i de la foguera. Quan es posen pesats amb alguna cosa, els envio una epidèmia que els mata les gallines. O faig que aparegui un llop, o que plogui tres setmanes seguides. En un tres i no res, amb aquestes petites mesures normals i corrents, s’acaben els problemes de convivència.

Les nits de lluna plena sempre han estat les meves preferides. És quan surto a passejar amb l’escombra. L’Obscura i la Tèrbola, a l’aguait en la foscor, resten despertes vigilant la casa. Com que la Bòrnia comença a estar velleta, de vegades fa una becaina. No me’n puc refiar. Les gates, en canvi, es mantenen atentes a qualsevol soroll, alerta la fina oïda i penetrant l’esguard dels seus ulls grocs com alè de drac. Si en tinc ganes, m’acosto a algun aquelarre de les amigues més properes, però amb el temps he perdut l’afició per aquestes festes. Massa disbauxa. Tant beure vi i tant ballar en cercle se’m fa pesat. Em fan mal les cames. Ja no sóc la que era i esperar que arribi el Senyor de les Tenebres a la matinada (si no té un altre compromís) ja no em fa tanta il•lusió com abans.

Fins fa poc temps, tot anava bé. Les gates, la Bòrnia i jo vivíem tranquil•les sense molestar ningú. Però, últimament, les coses han canviat molt. El món ha fet un tomb tan gran els darrers segles! Un dia, de sobte, vaig començar a sentir una remor desconeguda. Un so desagradable que es produïa cada set dies i que en durava dos, els caps de setmana. Una mena de ronc repetit que no vaig poder identificar. Era estrany que arribés allà, al bell mig del bosc humit i profund. Què podia ser? Vaig enviar les gates a fer una inspecció i els seus informes no em van agradar gaire. Van tornar parlant de no sé quina mena d’objectes de colors brillants que llençaven fum pudent, arribaven molt de pressa i anaven plens de gent. Vam quedar molt sorpreses.

Al fons del cobert de les escombres hi havia desat feia temps el bagul de les àvies, heretat per via directa de les meves avantpassades. Allà s’hi guardaven els secrets més pregons de la meva professió. Era un llegat suprem, extremadament valuós, que només jo podia tocar. Darrerament no l’havia necessitat, però els nous esdeveniments i els informes de les gates em van decidir a desempolsar-lo. Barrejat amb rinxols de donzelles verges, esquelets de rata i diversos animals dissecats, vaig exhumar el gran llibre dels enigmes.

Era un volum gruixut i dens, amb tapes duríssimes i fulls de pergamí. Lletres molt grosses reproduïen fórmules màgiques i receptes de beuratges miraculosos. Paraules impronunciables per als pobres mortals i que només els avançats del meu ofici sabem articular. Vaig buscar amb inquietud la resposta a l’estrany misteri que ens envoltava: aquell desagradable ronc sense identificar que ens envaïa periòdicament. Aviat vaig descobrir què era. No m’ho podia creure. Semblava impossible. Vaig llegir les prediccions diverses vegades, fregant-me els ulls amb sorpresa, fins que em vaig convèncer que no m’equivocava. No hi havia cap dubte.

Quan ho vaig posar en coneixement de l’Obscura i la Tèrbola, les gates no s’ho creien. Van pensar que m’estava trastocant. Fins i tot la Bòrnia em va mirar amb el seu únic ull, sacsejant el cap d’un cantó a l’altre amb commiseració. Totes tres s’imaginaven que m’havia arribat l’hora de la demència senil (que de tant en tant també ens ataca, no us penseu). Tanmateix, el llibre mai no enganya, de manera que els presagis més negres i pessimistes es van anar complint.

Al cap de poc temps, no només sentíem l’estrany ronc. S’hi afegien també altres sons desconeguts. Un matí, ben d’hora, ens va sorprendre un murmuri de veus humanes. Qui eren exactament? Com s’havien atrevit a aventurar-se tan endins en l’espessor de la boscúria? Allò sobrepassava tot el que hom podia esperar. Malgrat que quasi era de dia, vaig agafar l’escombra més ràpida i vaig fer un vol de reconeixement. El que vaig veure em va deixar sense paraules, atònita. Aquella gentada que voltava sense rumb entremig dels arbres i de les fulles em va produir urticària. Ho trepitjaven tot sense miraments: les falgueres, els arbustos, la molsa espessa. Alguns tiraven a terra coses raríssimes i d’altres s’estiraven a jeure damunt les herbes, xerrant a cor què vols i bevent qui sap què en unes llaunes rodones. M’hi vaig acostar fent-me invisible. Parlaven molt fort. També hi havia un munt de criatures, i jo no suporto les criatures. Se’m posen de punta els pèls del clatell. Sempre ha estat així. És la normalitat de la meva condició.

Aquella situació es repetí sense parar. Cada cop n’eren més i s’apropaven més a la cabana. La tenien pràcticament encerclada. Les gates i jo vivíem amb l’ai al cor, esperant els set dies de rigor per a la tornada dels invasors. Vam perdre la gana i no podíem dormir. A la Bòrnia se li tancava l’ull de cansament i l’Obscura feia unes ulleres de color cendra. La Tèrbola, la més sensible, va caure malalta i va quedar pelada com una rata, pobrissona.

Es tractava d’una situació de la màxima gravetat. A més, el gran llibre dels enigmes no donava cap solució, per més que el vaig llegir i rellegir de cap a peus un munt de vegades. Vaig comprendre que no tenia ajuda i que ho havia de resoldre tota sola. Em tremolaven les mans, però no vaig dubtar ni un instant. Havia de fer servir els meus millors encanteris: freds glacials i nevades intenses al mes d’agost, calamarsades amb pedres de quilo que abonyegaven les màquines brillants, plagues de mosquits tigre que picaven com bojos i causaven unes nafres terribles. Fins i tot vaig fer ploure enormes granotes groguenques i fastigoses, recurs límit que només s’utilitza en casos extrems. Però res. Res no els dissuadia. Passaven els set dies i tornaven a venir.

Un dissabte, de bon matí, ja no vaig poder més i vaig començar a gemegar (els mortals no ho saben, però nosaltres també plorem). Em sentia vençuda. L’Obscura, tossuda i desesperada, encara no podia creure el que estava passant. Absolutament ofesa per la seva incredulitat, la vaig transformar en una jove camperola innocent i li vaig dir que anés a cercar una resposta, si tant desconfiava de mi i del gran llibre dels enigmes. Abillada amb un davantalet blanc i amb un somriure encantador, l’Obscura va sortir de la cabana.

Aviat va veure gent, molt a prop de casa. Una parella d’ancians i un nen petit que no parava de saltironar. Com s’hi atrevien? La cosa era tan greu que la dona fins i tot taral•lejava una cançoneta! L’Obscura no donava crèdit. El vell duia un enorme cistell de vímet i remenava les herbes amb un bastó molt llarg. L’Obscura, estorada, s’hi va acostar a poc a poc, amb recel.

El nen semblava molt excitat. De sobte, va començar a cridar amb una veu insuportablement aguda que trencava sense miraments la calma del bosc:

- Avi, avi, mira, mira! Ja n’he trobat un altre! Ja n’he trobat un altre!

L’Obscura no va poder més. Allò superava amb escreix totes les expectatives. Es va armar de valor, tot i que la incomprensió i els nervis van fer que la veu li sortís una mica tremolosa, i els va interrogar intentant semblar simpàtica:

- Escoltin, si us plau, els puc fer una pregunta? Voldria... voldria que em diguessin... qui són tots vostès?

Els dos vells, i fins i tot el nen, van callat en sec. Incrèduls, van obrir uns ulls com taronges.

- Com que qui som? Però en quin món vius, noia? Caçadors de bolets som. Caçadors de bolets!



Comentaris

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 10-02-2015 | Valoració: 10

    Ja saps que m'agrada molt com escrius i aquest relat chapeau

  • Escandalós | 13-05-2012 | Valoració: 10

    Un conte planer i simpàtic amb tocs d'humor i de tendresa. Molt ben ambientat. Felicitats, Anna Maria!

  • Molt agraïda[Ofensiu]

    Caram, moltes gràcies, amics. Estic molt contenta. Gràcies.

  • Enhorabona[Ofensiu]

    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Temps era temps, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d'abril del 2012.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC

  • MAGNÍFIC!!![Ofensiu]
    Anna Rispau | 24-09-2011 | Valoració: 10

    Preciós,encantador, tendre, divertit, misteriós, excel.lentment escrit.
    Felicitats estimada Anna Maria,has creat una obrra d'art sublim.

  • Moltes gràcies[Ofensiu]

    Gràcies, Sílvia.
    Sí, ja els penjaré, però aquest és per al concurs de "Temps era temps". Hahahaha.
    Me n'alegro que t'agradi.

  • És una guapada[Ofensiu]
    allan lee | 29-06-2011

    carinyo. Ja el vaig llegir fa dies i ja ni sé si el vaig comentar, en tot cas m'encanta: és fresc, divertit, profund i volàtil alhora. Dius que són personatges amb més històries, fantàstic! Les penjaràs? Cóm escrius, noia. Llegir-te, és, un gran plaer. Un petó


    Silvia

  • Gràcies[Ofensiu]

    Moltes gràcies a tots.
    Efectivament, Aleix, aquests personatges són tot un món. De fet, aquest només és el primer relat d'una sèrie. Ja n'hi ha un altre escrit i d'altres in mente. M'estimo tant els personatges que no puc deixar-los.

  • Retrat de bruixa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 12-06-2011 | Valoració: 10

    Fantàstic! Relat màgic amb dues linies que m'han atrapat: el retrat dels personatges i l'humor que desprèn tota la història. La bruixa realment te la creus i te la fas teva en un no res. Els tres animals són entranyables, acompanyen. Són tot un món. L'altre món és el dels boletaires, la realitat actual, la grisor. M'has girat la por; la bruixa, teòric personatge dolent es fa amiga i els boletaires, teòrics personatges simpàtics esdevenen trencadors de la realitat màgica. Que m'ha agradat, vaja. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Fantàstic! Fantàstic![Ofensiu]
    nuriagau | 09-06-2011 | Valoració: 10

    Ens descrius la vida de la protagonista d’una forma molt propera, tant que al lector li sembla que coneix de prop aquesta realitat.

    Una història molt ben narrada, molt. Ens vas afegint les in formacions de manera simpàtica i desimbolta, com qui no vol la cosa.

    Els quatre protagonistes del relat són fantàstics en les dues accepcions de l’adjectiu.

    Ens seguim llegint,

    Núria

    PS: No t'animes a participar al Concurs de Contes Infantils de l'ARC?

  • Bolet[Ofensiu]
    ygerbeau | 09-06-2011

    Ai... Aquesta bruixa... viu tranquil·la amb les seves aficions, però no suporta les dels altres... hehehe

    Més enllà de la història -que està molt ben explicada-, la metàfora m'encanta. Així és la vida, tots a les nostres coves, amb les nostres coses i els nostres estimats... però quan algú ronda per fora... ai...

    Felicitats!

  • Shaudin Melgar-Foraster | 09-06-2011 | Valoració: 10

    Ja coneixia aquesta bruixa, les dues gates i l’òliba. Fa temps vaig llegir un relat teu amb el mateixos personatges –però un altre relat. M’ha fet gràcia perquè en aquest, que, cronològicament, deu venir abans de l’altre, expliques amb més detall qui és aquesta bruixa que ja coneixia. És divertir retrobar els mateixos personatges. I el relat també és divertit, té una ironia que em resulta encisadora. I també m’agrada perquè els personatges, sobretot la bruixa, esdevenen molt vius, molt reals, molt propers a qui llegeix el relat. I el final, boníssim.

  • panxample | 08-06-2011

    L'Onso
    L'enllaç al conte l'Onso.
    (que difícil és fer enllaços)

  • Un conte de bolets [Ofensiu]
    panxample | 08-06-2011

    L'enllaç que et proposo és aquest.
    un conte preciós, de bolets[Ofensiu]

panxample | 08-06-2011 | Valoració: 10

Amb elegància, ritme i missatge.
M'ha agradat llegir-lo i comentar-lo.
Ja que hem coincidit amb el tema, bosc, natura,convivencia per a petits i grans.
Et proposo Bolets[Ofensiu]

Gemma C.O. | 08-06-2011

Molt interessant. De fet ,metres el llegia, m'he sentit molt identificada amb la bruixa. No vui dir que no es pugui anar al bosc, però és cert que s'en fa un gra massa. No es respecta la natura i amb la indiferència de la nostre societat, tot es fa malbé. Llàstima que el llibre no tingués un bon encanteri..... Felicitats.

  • Bruixa[Ofensiu]
    EliesVF | 08-06-2011 | Valoració: 10

    Ha, ha!
    Realment és un conte molt ben aconseguit i fa molta gràcia.
    M'ha agradat molt. Felicitats.

  • Valoració mitja: 10

    Ajuda'ns amb un donatiu

    Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

    l´Autor

    Foto de perfil de Anna Maria Villalonga

    Anna Maria Villalonga

    20 Relats

    165 Comentaris

    25446 Lectures

    Valoració de l'autor: 9.74

    Biografia:
    Llicenciada en FIlologia Hispànica i Catalana.
    Professora i investigadora (Departament de Filologia Catalana, Secció Literatura, Universitat de Barcelona).
    També escric i faig crítica de cinema.
    Tinc una columna setmanal al Diari CatalunyaPress, Secció d'Opinió cultural. El seu títol: "Compulsió crònica": http://www.catalunyapress.cat/
    Secció fixa mensual a "La lluna en un cove". Títol: "Fora de cartellera".
    Tinc alguns contes publicats a "La lluna en un cove"
    Col·laboro com a crítica de cinema a la publicació cultural "D'un roig encès":
    També havia publicat crítiques a la desapareguda revista Barcelona Review.
    El meu relat "Llocs comuns" va ser nominat pel premi Ictineu 2011 i el meu relat "Qüestió d'olors" va quedar tercer.

    Els meus blocs:

    http://alombradelcrim.blogspot.com/ (novel·la negra, misteri)

    http://elfilariadna.blogspot.com/ (llengua i literatura, ressenyes, articles, opinió, cròniques)

    http://elracodelanna.blogspot.com/ (cinema i molt més)

    Últims relats de l'autor