QUADRE 20: TOT UN SENYOR

Un relat de: rober
Tot i que, l’autor de l’obra era una dona madura, va començar a parlar de la vida d'un altre, en tercera persona.
-----
Era una home elegant, d'esperit jove, tot hi haver entrat a la tercera edat, amb estudis i pertanyent a l’alta burgesia catalana. Havia nascut en temps de postguerra, època de difícil subsistència, cosa que li va provocar ser més garrepa del normal, tot i no necessitar-ho. Al llarg de la seva vida s’havia fet amb gent de poder i diners i se'n va beneficiar fent fortuna. Però, la característica principal de l’època que li va tocar viure va ser la repressió que abraçava tots els camps de la vida social i privada de qualsevol persona del moment, tant a nivell: cultural, de pensament, religiós, sexual, de moviment, associacionisme o activisme. Aquesta repressió afectava a les persones de diferents maneres depenent del seu caràcter, però en aquest cas estem parlant del tema sexual.
Era un d'aquells homes de naturalesa calenta, com ell mateix admetia en converses mantingudes, però no se'n amagava, ans al contrari, es sentia orgullós de ser-ho, com una mena de masclisme mal entès.
Explicava que quant era infant i anava a l’escola hi havia mestres que abusaven dels nanos, que els cridaven i se'ls emportaven al despatx i en el seu cas aquest abús és va reduir, i no és poc, a tocaments per part d’un dels professors, que li posava la ma a la butxaca i el masturbava, fins que ejaculava. Em va transmetre el sentiment d'innocència robada, de no entendre res del que passava i la por que això li provocava.
Més tard, quan era jove i sortia amb els amics els hi agradava anar de bordells, però com ell no es sentia còmode visitant a les meuques a les seves habitacions es quedava a la barra del local, esperant als amics que acabessin la feina i això feia, que si ja era de naturalesa calenta, el seu cap treballés en un sentit erroni més del compte i no sé que és pitjor si la repressió o l’autorepressió.
Més tard, quan va trobar parella mai varen arribar a fer l’amor durant el nuviatge, ja que, la societat els hi havia menjat tant el cervell de no tenir relacions fora del matrimoni que tot i les ganes es varen reprimir, i no per falta d'ocasions i llocs, ja que, com he dit abans, de diners no li faltaven per pagar algun lloc decent on estar.
Un cop casat, la seva activitat sexual va ser intensa. L’acte s’havia de fer com a mínim un parell de cops cada dia, de mil maneres diferents, era obligació de la dona satisfer-lo i si algun dia fallava havia d'estar plenament justificat, doncs ell després de treballar necessitava alliberar-se.
Alliberar-se de la constant repressió, doncs, el món estava ple de dones i els seus ulls no paraven mai: que si un gran escot o uns pantalons massa ajustats, una faldilla curta o una camisa translúcida. Així, durant tot el dia. Al començament el món laboral pertanyia als homes i anava més tranquil, per dir-ho d'alguna manera, però més tard quan les dones hi van entrar es tornava boig. Anhelava que fos l’hora de dinar per fer-ne un de ràpid amb la dona i desfogar-se, d'aquella secretària de pits grossos, de l’aprenenta de cames llargues i la recepcionista de llavis molsuts. Tot i així, els dies que a l’oficina hi havia dinar de nadal i tots es desitjaven bones festes, sempre se li escapava la ma al cul o més amunt de la cintura a prop del naixement dels pits de les dones a l’hora de fer-los el petó de comiat.
Dies llargs i interminables eren per ell els de la menstruació de la dona, justificat no fer res, tot i provar-ho, i veient un resultat més que repugnant. Llavors, començaven els acudits verds, els comentaris amb els altres homes de com anaven les dones, i de que els tenien a tot agafats pel mateix lloc. S’entreveia com un odi, una dependència, que ell no desitjava, però tenia.
Els anys van anar passant i tots sabem que l’edat et fa perdre les vergonyes, i el que abans podia fer d'una manera dissimulada cada cop es tornava més descarat. No tenia prou en mirar de lluny, ara, s’apropava a la dona de torn i li mirava descaradament els pits o l’entrecuix. Una de les coses més sorprenents, era com es movia amb la cadira i es quedava mirant sense cap mena de pudor els pantalons ajustats d'una dona asseguda a l’alçada de l’entrecuix per si podia veure marcats els llavis de la vagina.
La reacció de les treballadores era variada, però massa mesurada, doncs aquest home ostentava un càrrec de poder. Intentaven separar-se d’ell, cridar-li l’atenció cap a un altre banda, però era molt difícil perquè la maquinària del seu cap havia començat a fantasiejar.
Les dones del despatx ja havien après els dies i els horaris en que li pujava massa la temperatura. Els dilluns eren els dies més dolents, venia del cap de setmana i eren masses dones de cop per ell, li era impossible concentrar-se i anava picotejant de taula en taula i la que se'n duia la pitjor part era la qui li tocava se l’última doncs ja no podia tenir les mans quietes, no respectava els espais personals i l’únic que li faltava era bavejar. Una altre hora dolenta era el migdia, abans de dinar, quan estava cansat de treballar i no feia res esperant l’hora de marxar, llavors li veies aquella mirada als ulls i ja sabies que començaria a molestar a alguna noia. Primer amb converses intranscendents o al·legant temes de feina s’apropava i provocava frecs de pell, amb la roba, t’estrenyia contra la taula quedant el seu sexe al respatller de la teva cadira i sentint la seva escalfor.
A la pausa del cafè, sempre intentava treure temes relacionats amb el sexe o les dones i si portaves alguna peça de roba nova era el primer en fixar-se i fer algun comentari que no era fora de to però si amb un deix que deixava entreveure que el seu cap havia anat més enllà.
Però, quan més enllà va arribar, va ser quan es va encapritxar de mi. El motiu, no el sé, jo feia anys que hi treballava en aquell despatx i la meva relació amb ell era la mateixa que tenia amb les altres dones i jo vigilava igual que elles.
Tot va començar amb petites subtileses, interessant-se una mica més per la meva vida privada, mostrant-se més amable, preguntant-me per temes de feina, com si jo fos la persona del despatx que en sàpigues més.
Va fer reordenar la ubicació de les taules i a mi em va posar en un racó al costat de l’habitació d'arxiu, on sempre hi havia la porta mig oberta, però jo havia de girar el cap per veure-la.
Cada dia em visitava i s’apropava una mica més. No sabia com posar-me. L’excusa perfecta era la feina i va començar a fer veure que se li queien les coses i jo per educació havia d'ajudar-lo a recollir i llavors es posava darrera meu per mirar-me el cul o provar de veure’m les calces.
Concentrada amb la meva pantalla d'ordinador m’havia fixat que últimament feia molts viatges a l’habitació d'arxiu, però no li donava més importància, mentre no m’emprenyés jo em quedava tranquil·la. Però, un dia, mentre ell estava a l’arxiu, van trucar per telèfon de la meva taula demanat per ell i vaig girar-me per avisar-lo i allà al vaig veure amb la porta entreoberta amb el cinturó descordat i la bragueta baixada, masturbant-se i mirant-me, però no em veia a mi, ell només veia un tros de carn amb pit s i vagina, ni es va adonar que jo havia vist el que estava fent. Vaig girar la cara, em vaig aixecar i vaig marxar a la màquina del cafè. El cor em bategava accelerat, em faltava l’aire, el cap em donava voltes. Pocs minuts desprès va passar ell direcció al lavabo.
Aquell dia, va ser l’inici de la meva davallada, vaig començar a canviar la meva manera de vestir, roba ample, lletja, que m’envellia. El pentinada com una iaia, em vaig posar deu anys a sobre per intentar deixar d’atraure’l, però era inútil, no m’havia escollit pel meu físic o per la manera de vestir, crec, que veia en mi una feblesa de caràcter i se'n aprofitava.
Vaig canviar els horaris de fer el cafè, quan s’apropava per anar a l’arxiu , jo m’aixecava i feia veure que tenia feina en un altre banda, però no vaig poder evitar-lo gaire temps, perquè llavors ell em posava sobre la taula feina urgent i anava cap a l’arxiu i allà estava jo, fent aquella feina i sabent que ell s’estava masturbant mirant-me.
La tensió acumulada al meu cos em va començar a passar factura, tot em feia mal, no em trobava bé, no sabia en qui podia confiar per explicar el que passava, però el que estava clar és que no podia continuar així.
Finalment, em vaig armar de valor i ho vaig confiar a una companya del despatx. No va saber que dir-me, ella necessitava la feina tant com jo i l’única opció que em quedava era marxar d'allà.
És el que vaig fer, em vaig acomiadar, sense cap dret, però lliure. Em va costar molt trobar una nova feina, perquè emocionalment vaig quedar molt tocada, però el temps ho cura tot i la meva petita venjança és poder-ho explicar ara i alliberar-me d'ell per sempre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

25 Relats

14 Comentaris

2000 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com