La Grouchie (o la nit del lloro)

Un relat de: utete uguri ugú

Una altra nit d'atacs de pànic, grèmoles i 10 kilòmetres-passadís... Ai, sembla que hauré de tornar a recitar-me la lliçó. La Grouchie em mira i no entén res. No li importa un rave haver-se dit Groucho durant dos mesos, fins que vaig veure que hi havia patata on hi hauria d'haver pastanaga. Tampoc va tenir tràfecs per digerir quelcom tan castrant com la pròpia castració. Tan panxa, ella. Sap el que vol, ho sap molt millor que jo.

A la Grouchie no li preocupa l'infinit. A nosaltres ens destrossa la vida. Per més que Duchamp i la seva tropa es dediquessin a plantar wàters als museus, seguim buscant el terme absolut d'allò que passa, quan en la vida ha passat mai res d'absolut, només fets, X és igual a una xifra concreta. Ho busquem a través de l'art, un cop mor Déu en ell passa a substituir-lo, ho busquem en la política (justícia, llibertat, bla bla), o en les relacions humanes (bondat, maldat, amistat, bla bla), i així anem fent camí. Ui, sí, el camí és l'important, no? Home, és d'estúpids pensar que es pot tocar la justícia, la bellesa… Però el problema rau en el maleït ‘camí', aquest gran timo en forma de slogan publicitari i producte de l'explosiva barreja entre Plató, cristianisme, espiritualitat en sèrie model Natura, llibres d'autoajuda yuppie i integració digital.

Un infinit precuinat, sí, però si fos l'únic jo callaria com un puta. Roses i flors. Deu minutets de remenar i llestos, a jeure amb la Grouchie. Però quin és el bo, a on és el cotxe amb la hostessa molsuda? La justícia, és la de Roosevelt o la de Pol Pot? La bellesa, segons Kandinsky o Miquel Àngel? L'harmonia, segons Schönberg o els Stooges? La bondat, segons St.Francesc o els benedictins? La llibertat, segons la Malena Gracia o una integrista islàmica? Tots ells partien de la mateixa base, la voluntat de la pròpia supervivència de l'espècie, però la nostra ment, la més ineficient de tot el regne animal degut a la seva innecessària complexitat, s'ha encarregat de desvirtuar tots i cadascun dels objectius, mutant-los en inoperància crònica.

Follar i sobreviure. Follar i sobreviure. Dos sistemes binaris. 0 o 1. Només hauríem de pensar en això. Com la Grouchie. Bé, a ella només li queda un. Quins malparits... Però no, ai las, un mar d'X, Y i Z determinen la nostra trajectòria errant, i a la supercomputadora catalana aquesta nova se li escalfen les bugies de la ràbia en saber-se inútil i finita.

Al cap i a la fi… una supercomputadora va amb bugies?
Què és una bugia, de fet?

Ja estic més tranquil. La Grouchie fa ron-ron. Per què faran ron-ron els gats?

Comentaris

  • Els gats fan ron-ron perquè les seves bugies són més sinceres que les nostres![Ofensiu]
    BARBABLAVA | 27-04-2004 | Valoració: 7


    El teu relat m'ha semblat una anada de pilota, per tant, m'agrada.
    Comparteixo que els humans som una espècie massa complicada. O potser som tant simples que necessitem complicar-nos... La Grouchie és més intel·ligent, i més ara que no ha d'aguantar gats llardosos damunt seu sense rebre cap compensació orgàsmica...

    El teu títol m'ha agradat.

    Per cert del meu relat no sóc ningú dels dos, els psicoanalistes m'han prohibit prendre tant protagonisme (he,he). Encara que reconec que tiro més cap a el guanyador que cap a la guanyadora ecs-nòvia.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: