Por de morir, o por de viure

Un relat de: Erik Astorga Llorente
Alguna vegada t’has parat a pensar com seria viure el mateix dia, cada dia? Imagina’t que no hi hagués “demà”, sinó que tot fos avui, avui i més avui... Sembla estrany d’imaginar, ja ho sé, però aquesta és la meva vida, el meu “dia a dia” com si diguéssim. I no, no estic parlant metafòricament, ja m’agradaria, ja; el que vinc a dir, és que la meva vida s’ha convertit en el 19 de novembre, un dia on tot o res hauria de passar...
Perquè em compreneu, hauré d’explicar-vos com era la meva vida normal, on el temps passava i les coses canviaven.
Com un dimarts qualsevol, jo tornava de l’institut a allò d’un quart de quatre de la tarda. Feia fred, i els arbres ho sabien, doncs no paraven de tremolar a ritme del vent. Els núvols anunciaven una forta pluja, pluja que mai no arribaria a veure... Les fulles del terra cruixien pel pes de les meves botes, i em parlaven, sempre m’ho havia semblat... Quina vida, la de les fulles, no creus? Des de petites s’aferren als arbres, intentant no caure quan fa molt de vent o molta pluja, però arriba un moment en que ja han fet massa esforç i es deixen emportar pels corrents d’aire... Algunes tenen sort de viatjar, de conèixer el món, conèixer altres fulles, que, igual que elles, no han pogut vèncer el pas del temps... I han acabat, allà, esteses al terra, suportant les trepitjades de la gent. Crec que nosaltres som com les fulles, al principi estem aferrats a un arbre, i pensem en com de bonica i majestuosa és la nostra vida, però després, un dia, caus, caus, ja sigui perquè ha arribat l’hora de marxar, o bé perquè vols caure...
La mort sempre m’havia fet por... El meu pare era una fulla que havia caigut massa ràpid de l’arbre, després de mesos lluitant, aferrant-se a les branques del seu arbre, va arribar un dia on no tenia més força, pensava que no li serviria de res continuar patint per tal de no caure, així que es va deixar emportar, no ho vull pensar...
Em vaig asseure a la cadira del meu escriptori, vaig deixar caure la motxilla al costat del meu llit i vaig aixecar la tapa del meu portàtil. No tenia gaire gana, així que vaig decidir navegar per internet una estona abans de dinar. Vaig buscar les notícies, era un costum que des de temps tenia, i un munt de titulars van començar a aparèixer-me com a bales de canó... “Mor una mare i el seu fill en un accident de cotxe a la carretera C-340.”, “Una fuga de gas a la fàbrica d’automòbils de Segovia causa divuit morts en menys d’una hora.”, “Carn de gall d’indi en mal estat causa l’entrada en UCI i la posterior mort d’onze persones.” ...
Els tètrics titulars de les notícies s’aferraven al meu portàtil, no podia parar de llegir... El sol ja s’estava posant i un anunci emergent em va aparèixer a la pantalla de l’ordinador. “Tens por a la mort? Tens por a no tornar a obrir els ulls mai més? Tens por de desaparèixer? Compra un dia i emporta’t una vida gratis!”
Allò em va sorprendre massa... Què volia dir comprar un dia? I com podia emportar-me una vida gratis? Tot era massa estrany, però la incertesa em va guanyar, i vaig acabant fent clic en l’anunci.
Una pàgina va aparèixer i un text extens va anar apareixent a mesura que la pàgina carregava. Vaig començar a llegir... “Si et fa por la mort, i ser oblidat per tothom, ara tens la oportunitat de no morir mai. Per la compra d’un dia, obtindràs tota una vida on no t’hauràs de preocupar per la mort, una vida tranquil·la!”
No em podia creure el que llegia, era allò la fi de tots els meus problemes, una màgica solució? No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig prémer un gran botó parpellejant de color vermell que deia “Compra!”. Vaig introduir la meva direcció i les dades de la targeta de la meva mare. Abans de finalitzar la comanda em va aparèixer un extens i aclaparador text de més de seixanta pàgines, amb la lletra minúscula; vaig desplaçar-me fins avall de tot, sense llegir res i vaig clicar a “Acceptar”...
“Gràcies, rebrà el seu “dia” en els pròxims segons”. Segons? Vaig dir gairebé en veu alta.
El timbre va sonar i vaig anar a obrir, no hi havia ningú esperant a ser atès, només una carta d’un color ocre davant la porta. La vaig agafar mentre treia el cap intentant veure qui podria haver deixat la carta allà, no hi havia rastre de ningú...
Vaig tancar la porta darrere meu, i vaig obrir el sobre. Dins hi havia dos papers, vaig agafar el primer...
“Estimat Roc Vila, gràcies per fer la compra del 19 de novembre, des del Ministeri de la Vida estem encantats de que ens cedeixis la teva ànima, t’ho agraïm molt. Per tal de començar el procés, agafa l’altre paper adjunt a la carta i sostén-lo amb les dues mans, ell ja farà tota la feina”...
“Què?”, va ser l’únic que se’m va ocórrer dir. La meva ànima? El Ministeri de la Vida?...
Vaig riure, què hauria d’haver fet sinó? Segur que es tractava d’alguna broma feta per gent que s’avorria i no tenia res més a fer, vaig pensar. Tot seguit vaig agafar l’altre paper. Tenia una textura rugosa, i no tenia res escrit, només un forat al mig...
Tot va començar a donar voltes, de dalt a avall, de dreta a esquerra... Els ulls em feien mal, molt de mal, però no em podia moure. El mon va desaparèixer per un instant, tot es va apagar, tot es va convertir en no res. Tot...
Vaig obrir els ulls, estava al meu llit, tapat amb un llençol. Eren dos quarts de vuit del matí, era dimarts, 19 de novembre... No me’n recordava gaire del que havia succeït, així que vaig decidir oblidar-ho tot. Vaig pujar la persiana de la meva habitació, i em va estranyar molt veure la meva habitació completament canviada, semblava un despatx d’un home de cinquanta anys. Vaig vestir-me i em vaig dirigir al menjador, a dir bon dia a la meva mare. A l’arribar, vaig veure asseguts al sofà a la meva mare i al meu pare, conversaven d’alguna cosa que no escoltava... No vaig dir res, només em vaig atansar a ell, el volia abraçar... No vaig poder... El vaig travessar com si fos un fantasma, ho vaig tornar a intentar, però res... “Mama! Papa!” Vaig escridassar, els dos van fer cas omís. Què estava passant? Per què el meu pare estava viu? Per què no em podien sentir ni veure? Vaig anar corrents a la meva habitació, si es que es podia dir la meva habitació i vaig trobar un paper al terra, estava escrit, i deia:
“Tenies por de morir? Com pots morir si no existeixes?” ...
Així que, jo ja no existia? Vaig sortir al carrer i vaig començar a cridar, ningú em va dir res, ningú em va sentir. Els dies passaven, però cada dia era el mateix dia, el 19 de novembre, ja no tenia por a la mort, tenia por d’estar viu...

© Erik Astorga, Tarragona 2020

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: