La travessa pirenaica (Part 1 de 3)

Un relat de: Pol Alonso Pernas
Una boirosa tarda de desembre de l’any 17... em trobava xuclant assossegadament la meva pipa d’aigua a la vora del foc, completament absort en els meus pensaments i en el crepitar de les flames, quan algú va tustar a la porta i em va fer caure de tornada al món real. Un fugaç cop d’ull per l’espiera em va revelar que es tractava d’un missatger a cavall que, a jutjar per la brutícia acumulada a la seva casaca i l’aspecte flac de la seva muntura, devia dur un bon grapat de llegües a l’esquena. En obrir-li la porta, em va saludar molt educadament, i em va preguntar si es trobava en presència del senyor Torrell; en respondre jo afirmativament, em va lliurar un sobre lacrat amb el meu nom escrit en una cal·ligrafia que em resultava familiar. Es tractava del meu germà Ausiàs, de qui feia anys que no en tenia notícies; un esperit eixelebrat que, després de la guerra, havia emigrat en busca de fortuna, i després de moltes penalitats, havia aconseguit muntar una impremta amb un soci a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, on posteriorment s’havia casat amb una mossa de família acomodada. Els únics records que en servava es remuntaven a la llunyana època de la nostra joventut i, per un moment, el conjunt infaust que formaven la gèlida boira, el desgastat missatger i el misteriós sobre que em tremolava a les mans em va fer témer una desgràcia.

La missiva estava datada de vuit dies enrere. En ella, l’Ausiàs, després de desitjar-me la millor sort en la meva manufactura d’indianes, em comunicava que recentment havia sigut pare d’una saludable nena de galtes enrojolades, i que el seu més fervent anhel era que els meus deures em permetessin escapar-me una temporada a les contrades franceses per conèixer la nouvinguda. Continuava la carta fent referència a la frisança de la seva esposa per conèixer, citant textualment, “l’admirat germà gran del que sempre li parlo” i recalcant-me l’important que seria per a ell el poder gaudir de la meva companyia després de tants anys. A continuació em proporcionava indicacions precises per trobar casa seva una vegada arribat a Prada de Conflent, i concloïa la missiva suggerint-me que, per fer-li arribar la meva resposta, utilitzés com a canal de comunicació el mateix missatger, que tenia instruccions d’allotjar-se a la Seu d’Urgell –on jo vivia– fins que prengués una decisió.
L’inesperada bona nova em va inflar de joia. Precipitadament vaig redactar la resposta, notificant al meu germà que em tindria a casa seva en, aproximadament, una setmana. La vaig entregar al missatger, el qual, tocant-se el barret a mode de salutació, em va informar de que s’allotjaria a la posada i l’endemà mateix emprendria el retorn.



El dia següent em vaig enfundar en un abric llarg i vaig sortir a visitar el capatàs de la manufactura, per fer-li saber de la meva imminent absència, que es perllongaria com a mínim un mes, i per donar-li ordres precises referents a les directrius que volia que seguís a l’hora de gestionar l’empresa.
Al vespre, vaig tornar a casa amb la consciència tranquil·la i l’ànim exaltat. Estava convençut de que deixava el negoci en bones mans, puix que tenia plena confiança en el meu empleat, i em sentia feliç perquè res més que la distància física em separava llavors del retrobament amb el meu germà. Després de sopar, mentre a fora la nit gelava els carrers, em vaig asseure al meu escriptori de roure massís i vaig dedicar-me a consultar mapes per tal de planificar la ruta. Després de meditar una estona, vaig discernir dues opcions clares: la més fàcil –i sensata– passava per vorejar els Pirineus fins a l’Empordà i, una vegada allí, creuar la serralada pel camí ral que comunicava Catalunya amb França. Era un itinerari d’una gran senzillesa però implicava fer una volta considerable, i el meu estat era de tal eufòria i impaciència que no estava disposat a assumir-la. Així, irreflexivament, em vaig decantar per la segona opció, que em connectava amb el destí gairebé en línia recta: travessar els Pirineus per la conca del Segre fins a arribar gairebé al seu naixement, i allí avançar un petit tram fins a enllaçar amb el llit del Tet, que en el seu descens passava per Prada de Conflent mateix, de manera que la ruta es reduïa a resseguir cursos fluvials i, segons creia, no tenia pèrdua.



La primera jornada de travessa no tan sols va transcórrer sense incidents, sinó que fins i tot va resultar plaent. El camí del Segre feia de bon transitar, i el meu rossí, malgrat que acumulava uns quants anys, aguantava sense massa esforç el trot suau que li marcava. Vaig pernoctar a Puigcerdà, on un àpat frugal però consistent a base de sopa espessida amb pa i fideus, vi i avellanes, i un son profund en un bon jaç, em van recuperar completament del cansament de la cavalcada. El matí següent es va llevar com un dia radiant i temperat, sense cap rastre de núvols, amb un sol generós que convertia la natura de la vora del camí en un autèntic espectacle de colors. Vaig reprendre la marxa de bon humor i a bon ritme, tot xiulant una vella tonada. Cap al migdia, però, les circumstàncies es van tòrcer. L’agradívol camí es va anar convertint progressivament en un escarpat i rocallós sender que dificultava molt l’avanç i, al cap d’un parell d’hores de transitar per aquell terreny tan accidentat, el meu vell cavall va començar a escumejar i esbufegar d’esgotament. No vaig tenir altre remei que desmuntar i continuar a peu, arrossegant-lo per les regnes. Per acabar-ho d’adobar, es va aixecar un inclement vent alpí, gèlid com un alè fantasmal, que em tallava les galtes envermellides, i uns amenaçadors núvols van eclipsar el sol i van sumir-ho tot en una incòmoda llum platejada.



Vaig passar hores immers en tals nefastes condicions, serpentejant en solitari entre inhòspits boscos alpins, acompanyat només de l’exhausta muntura i del brogit del curs alt del Segre, amb altíssimes cingleres nevades que s’erigien a banda i banda custodiant el camí. Sentia com la moral em defallia, podia notar com es precipitava cada vegada més i més avall, més endins en les profunditats de les meves entranyes; cada passa em suposava una feinada, havent de traginar amb el meu propi cansament i amb el del rossí; i quan la llum va començar a minvar, i el Segre va desaparèixer, vaig esclatar en un doll de renecs i lamentacions.
Però havia de continuar. Havia de trobar el riu Tet fos com fos; era impensable acampar allí, enmig del no res, a la mercè de la gelor i dels llops. Així que em vaig forçar per estroncar la plorera, que en part em semblava ridícula, i vaig accelerar el pas tot dient-me que en menys de dues hores estaria ajagut en una còmoda habitació, amb la panxa plena, rient-me de tot allò.
Al cap de poc, la foscor incipient em va forçar a encendre el fanal. Sota la tènue i pampalluguejant, però càlida, resplendor que desprenia, vaig sentir una espurna d’optimisme. Segons els meus càlculs, el Tet no podia distar de la meva posició més d’una o dues llegües, i Montlluís, la primera població del seu recorregut, es trobava aproximadament al mateix punt d’enllaç. Més animat, fins i tot vaig arrencar a xiular la mateixa tonada que al matí, tot i que per més que m’esforçava, no aconseguia apaivagar la tremolor del meu to.
Vaig emmudir bruscament quan va arrencar a nevar. Els flocs, grossos com nous, afeixugaven encara més la meva castigada muntura i m’obligaven a doblar els meus afanys per estirar-la. Si abans era impensable parar, llavors, amb aquella nevada, era una completa bogeria. L’única solució era avançar; ja no fins al riu Tet i Montlluís, sinó fins a qualsevol cova, balma, gruta o cavitat que em servís de refugi, abans que la nit que s’enfosquia em sepultés sota el seu mantell de supersticions.
En girar un revolt, quan la meva desesperació estava assolint el paroxisme, l’esperança se’m va aparèixer en forma d’un puntet de llum al sender que es movia, erràtic, a unes passes de distància. Sens dubte es tractava d’algun caminant que em podria indicar la ubicació d’un refugi o, almenys, oferir-me una benvinguda companyia.
—Ei! Esperi, per l’amor de Déu! —vaig suplicar.
La llumeta em va fer cas omís. Quan em vaig disposar a córrer per encalçar-la, la immobilitat del cavall em va frenar. Vaig suposar que estava massa defallit per fer un pas més, però en acostar-li el fanal a la cara, vaig ser colpejat pel terror indicible que transmetia la seva mirada. En va el vaig intentar convèncer de que avancés; com més estirava de l’arnès, més rotundament es negava ell entre renills i esbufecs. Finalment, en un arravatament de pànic, es va deslliurar bruscament de les meves mans i es va perdre al galop en l’obscuritat, camí avall, amb tot el meu equip i provisions, excepte la roba que duia i el fanal.



Perplex davant aquell inusual comportament i totalment desemparat, em vaig aferrar a la meva única salvació i vaig córrer com un foll per mirar d’atrapar la llumeta; però degut a la distracció causada per l’incident del rossí l’havia perdut de vista. Llavors ja era nit tancada, fosca com la gola del llop més enllà de la bellugadissa illeta de llum del meu fanal, i estava sol, sense mantes, sense aigua ni menjar, perdut en la muntanya enmig d’una creixent tempesta de neu. Absolutament superat per la situació, vaig deixar el fanal a terra, em vaig asseure en una roca amb el cap entre les mans i vaig plorar de desesperança.
De sobte, la resplendor groguenca que significava tot el meu món conegut va il·luminar uns peus, parats just enfront dels meus. Alçant la vista vaig comprovar que es tractava d’un home barbut que anava abillat amb una capa esquinçada, gastades vestidures passades de moda i un sarró de pastor. Em sotjava en silenci, impassible, impol·lut; amb una indesxifrable expressió facial. Tot i que no es mostrava explícitament violent ni hostil, hi havia quelcom en ell que m’impedia alegrar-me de la seva presència, tot i que instants abans hauria donat tota la meva fortuna per ella. Reprimint un incomprensible impuls de fugir, em vaig aixecar i va ser llavors quan la vaig veure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pol Alonso Pernas

4 Relats

1 Comentaris

1271 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1986, actualment vivint a Cardiff (UK).

Si us ha agradat el meu relat, en podeu trobar més a http://narracions.blogspot.com