LA CARTA

Un relat de: Jacques Fiston
LA CARTA


- Tingui senyor Olzinelles – va dir la monja amb afectació donant-li una vella i empolsinada capsa de sabates – És tot el que la senyora Jacinta, la seva mare en pau descansi, va deixar.
La germana va acompanyar en silenci a l’Hipòlit Olzinelles fins a la porta de la residència “Les delícies”, el geriàtric on la seva mare va passar els darrers anys.
Mentre tornava cap a casa l’Hipòlit recordava a la seva mare. Com el renyava quan feia alguna entremaliadura, i com el cuidava quan agafava aquelles galipàndries que l’obligaven a estar-se al llit durant uns dies. Un rum-rum a l’estómac li va fer venir a la memòria aquell arròs a la cassola tan bo, que la seva mare preparava els diumenges.
Gairebé tot eren bons records. Només la separació dels seus pares entelava aquells pensaments. Allò encara no ho havia paït. No entenia el motiu: mai els havia sentit discutir, sempre estaven atents l’un de l’altre, sempre anaven agafats de la ma, però... un bon dia sense més ni més, li van dir que se separaven.
A l’arribar a casa va seure a la taula del menjador amb la capsa de sabates davant seu. Era tot el que quedava de la seva mare. Tota una vida reduïda a una vella i empolsinada capsa de sabates que durant els dos darrers anys a la residència sempre havia tingut a prop seu.
La va obrir i va mirar el seu interior: un mocador brodat segurament quan era joveneta, una estampa record de la primera comunió, unes arracades de bijuteria i una carta.
La va obrir i va començar a llegir-la.
- La mare que em va parir! – Va deixar anar l’Hipòlit sense acabar de creure’s el que llegia.
La missiva, explicava a l’Hipòlit que des de que es van separar, els seus pares van continuar veient-se com amants. Fins i tot quan la seva mare va ingressar al geriàtric el seu pare la visitava regularment tres cops per setmana amb el vist-i-plau de les monges que regentaven l’asil. Això si, tot en el més absolut secret.

JACQUES FISTON

Comentaris

  • la vida te da sorpresas !!![Ofensiu]
    joandemataro | 14-04-2012 | Valoració: 10

    quin final més bo jacques , inesperat i alhora original i realista... sembla que et desperta de sobte del núvol dels records per tornar-te de nou a la crua realitat

    d'això... aprofito per dir-te que jo sóc nascut a Teià, t'he visitat en veure al fòrum que organitzes la parada de sant jordi de l'ARC al poble, jo hi seré a la de mataró que és on visc ara

    rep una salutació ben cordial
    joan abellaneda

  • crohnic | 14-03-2011

    Un secret sorprenent i inesperat... Quan el començes a llegir no tens la sensació que hagi d'acabar així...
    Bon relat!!

  • crohnic | 14-03-2011

    Un secret sorprenent i inesperat... Quan el començes a llegir no tens la sensació que hagi d'acabar així...
    Bon relat!!

  • molt divertit[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-03-2011

    ho has fet amb gràcia i encert, llàstima d'extensió i que no puguis allargar un xic més aquesta història que de ben segur en algun cas és més certa que la pròpia vida i que alguna parella l'ha posada en pràctica, també pot ser cert.

    Felicitats i sort

    Ferran

  • Merci[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 05-03-2011

    M'ha posat de bon humor. Al principi m'ha semblat, com sembles indicar tu mateix, que es tracta d'una tragèdia. Merci per alegrar-me aquest trosset de diumenge que encara m'està costant una mica de païr. Coses meves! Merci per enviar aquest relat, realment m'ha posat de bon humor, com ja t'he dit.


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: